Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Dia: 3 de gener de 2009

L. LITERATURA. De la bona literatura.

L. LITERATURA. De la bona literatura.   

Text d’una carta a Maria Teresa Flix i Barrull de 2006

Ara que som dins la capvuitada del teu sant i perquè serveixi com a felicitaciĂł dono resposta a una pregunta teva que no sĂ© si recordarĂ s. Em preguntaves, Teresa, quina mena de cosa era la literatura, o mĂ©s ben dit, em preguntaves amb la teva sinceritat i autenticitat que et caracteritza, com es podia distingir el gra de la palla, la bona literatura de la no tan bona literatura. No et vaig saber respondre improvisadament, si bĂ© t’haguĂ©s dit d’entrada que la bona literatura es reconeix de cop i volta per l’entusiasme que ens desvetlla, un entusiasme profund, no el propi d’un somriure mĂ©s o menys plaent, mĂ©s o menys grotesc. Un entusiasme que no necessĂ riament estĂ  vinculat al goig o a la tristor, però sĂ­, al desvetllament, a allò que ens tensa i ens esmola i ens fa sentir vius i presents en l’instant que estem vivint; sempre amb el benentès que en l’empremta de la nostra Ă nima tinguem ja la possibilitat d’actualitzar aquesta mena d’entusiasme, la qual cosa, en el teu cas, estĂ  fora de tot dubte. Em dirĂ s que DĂ©u n’hi do tot el que t’acabo de dir!. Escolarment hom dirĂ  que l’art de concebre una bona literatura es conjura a partir d’un bon contingut i d’una bella forma. Ja hi som! La vella fal·lĂ cia de forma i contingut. Tot queda, doncs, en mans dels bons artesans i conseqĂĽentment la bona literatura ha de ser ensenyada a partir de la bona disciplina cap a una bella forma, i amb bons manuals, o bons mestres, Ă©s a dir, amb autoritats presents: virtuals, en format paper, o en “format carnal” -com hauria de dir un bon taxonomista escolar- que ens ensenyin el camĂ­ de la murrieria –diria jo- perquè l’obra a considerar encaixi amb els gèneres, els estils, les formes i els temes recurrents a l’estupidesa o la grandesa del moment, els quals hom ha establert com a fixes i immutables per a cada circumstĂ ncia històrica, naturalment, sense la consciència que aquesta historicitat ho afecte tot, tot plegat. Però què haurem d’entendre per un bon contingut? I què hem d’entendre per una bella o bona forma? Això mereix una llarga resposta. Certament que hi ha un nivell del discurs que vol i demana unes formes precises, però Ă©s que a vegades la trama de la forma crea un contingut i la força d’un contingut crea una forma. Vet acĂ­ l’embolic!. No hi ha dubte que sense un mĂ­nim de coneixement escolar de la llengua i sense un mĂ­nim de coneixement del que s’ha escrit i del que s’ha dit no Ă©s possible generar un discurs literari -entenent aquest com a forma i contingut fusionats- qualitativament bo, al igual que tampoc el seu lector Ă©s capaç d’actualitzar-lo sense aquest mĂ­nim coneixement escolar.  Circular amb un cotxe pot esdevenir un sĂ­mil d’això que estem dient, perquè sols podem conduir bĂ© quan internalitzem gairebĂ© a l’inconscient cada un dels moviments que ens duen a una conducciĂł eficaç i no tenim present en la consciència res del que escolarment vĂ rem aprendre. Però el mĂ©s important de tot, finalment, Ă©s el punt de partença honest i de compromĂ­s de l’escriptor, en el qual el lector sensible s’hi reconeix tot seguit.  No hi ha d’haver una estratègia d’ofici cercada, acĂ­ Ă©s on es bifurquen l’escriptor artista, amb ofici, de l’escriptor artesĂ  i d’ofici. Dues categories diferents i jerĂ rquicament situades, que donen a pleret bona literatura i no tan bona literatura respectivament. El primer –l’artista- concep un pla d’escriptura que li Ă©s ja present remotament i que ell hi ha de respondre per necessitat, com en un dictat, s’hi ha de lliurar valent i dins el marc d’una aventura existencial de resultats imprevisibles i sense afany de profit; les seves obres seran immarcescibles al temps, mentre no es produeixi una mutaciĂł humana. D’obres d’aquesta tessitura en serien un exemple totes les obres de Shakespeare. L’altre, el segon, l’artesĂ , cerca estratègies que el portaran a complir les normes i les guies per a un bon resultat, s’hi disposarĂ  amb una actitud de profit i de control de la situaciĂł, que el pot dur, a un discerniment i una disciplina que no el destorbarĂ  en la seva vida emocional, en el seu conjunt de relacions i en la seva vida diĂ ria, i per tant, la seva activitat no formarĂ  part de la seva aventura existencial. Aquest escriptor no traspassarĂ  mai mĂ©s enllĂ  del llindar de l’ús de les eines que hem vingut a considerar pròpies de la intel·ligència –entesa aquesta com a procĂ©s d’anĂ lisi i de sĂ­ntesi, de relaciĂł, etc.- i la seva vida personal pot ser tan pobre o tan rica com ho era abans del seu escrit, de la seva obra, perquè, per a ell, vida i literatura seran dues coses que gairebĂ© no tenen res a veure una amb l’altre. Feliç! i que descansi en pau! –dic jo-. Però això si, pot guanyar en vida substancials guanys econòmics, si tĂ© la sort que un bon editor l’arreplegui. Aquest podria ser el cas del llibre “El CĂłdigo Da Vinci”, objecte inicial de la teva pregunta. Segurament els dos camins, el de l’artista i el de l’artesĂ , sĂłn del tot necessaris en el conjunt de la varietat i variabilitat humanes, pels seu diversos moments, com ho sĂłn alhora, un preludi de Bach i el txa-txa-txa mĂ©s tribal. Però mentre l’un ho fa per necessitat, per destĂ­, imprescindible, el segon ho mena per voluntat o arbitri i podria ser del tot prescindible. Sigui aquest discurs, doncs, una resposta plaent per a tu i una visiĂł coincident amb el teu benestar.  GrĂ cies per llegir aquesta expansiĂł del sentir i del pensament! 

Fontdenvern

NOTA DE L’ARTIFICIER :

Fontdenvern ( Antibes, França 1917 ) Té una dotzena de llibres publicats sota noms diversos segons hem pogut esbrinar després de complicades recerques, a l’estil de pensadors i poetes que d’ençà del segle XIX, varen començar a entendre el seu jo com a una multiplicitat de possibilitats diverses, enfront de l’home d’un sol jo, d’una sola peça. La producció d’un dels seu  heterònims Brutus “el murri” li han reportat  seriosos problemes socials, culturals, polítics i militars a l’estat Espanyol, a l’estat Francès i a l’estat Italià, principalment. Amb el nom de Johannes de Vicennes ha merescut diverses escridassades dels postmoderns més conspicus, alhora que el reconeixement com a Doctor Honoris Causa per diverses Universitats Alemanyes i Daneses. Aquests darrers anys ha visitat diverses Universitats Catalanes, entre elles la nostra Universitat on ha conegut a la destinatària d’aquest escrit. Ingressat en un convent Ortodoxa Grec –que sempre l’havia encisat per la seva estètica i barroquisme inamovible- resta ara en silenci i en el celibat més absolut.

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa crĂ©ixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa crĂ©ixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…  

 Els estudis que hom ha fet, un cop acabats, són com els vestits usats que, per molt bonics que siguin, hom ja no pot utilitzar mai més, car ara són massa petits, vells i descolorits. Els estudis que hom fa són com els vestits nous, planxats i emmidonats, cenyits i llambrejants que, malgrat tot, no s’han estrenat encara; és per aquest motiu que ningú sap si seran afavoridors, ni com escauran un cop posats, al sempre imprecís moviment del cos. Només les interaccions i els processos on hi som seduïts o sofrents poden vestir-nos. Només per la pietat i el terror movem la nostra consciència cap formes de coneixement i d’acció, per tant d’abillament, que no es gasten, que s’ajusten fermament, sense estrènyer ni onejar. Vestits que tenen la fragància de la pròpia pell i la vivència completa del present. Ni passat ni futur. Inintel·ligibles al pensament, ens donen l’única possibilitat reeixida d’aprenentatge, l’única acció per fer-nos més bells, i per tant, més savis.  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori  )

NOTA DE L’ARTIFICIER : 

L’escrit, sens dubte seriós i amb una semblança estilística prou evident amb un escrit de Soren Kierkegaard, va ser trobat dins la memòria d’un ordinador en ser comprat el dia 20/09/1999. La seva estranya datació respecte a la data de compra, així com la inversemblança de la topografia digital on va transcòrrer la vida de l’autor– web encara en construcció-, va deixar sense arguments vitals al pobre funcionari d’una institució universitària de la qual no direm el nom, on encara avui, el pobre home, sobtadament envellit, mut i entotsolat,  hi malviu pres d’un gran esbalaïment en espera de la seva santa jubilació.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén