L. LITERATURA. De la bona literatura.  Â
Text d’una carta a Maria Teresa Flix i Barrull de 2006
Ara que som dins la capvuitada del teu sant i perquè serveixi com a felicitaciĂł dono resposta a una pregunta teva que no sĂ© si recordarĂ s. Em preguntaves, Teresa, quina mena de cosa era la literatura, o mĂ©s ben dit, em preguntaves amb la teva sinceritat i autenticitat que et caracteritza, com es podia distingir el gra de la palla, la bona literatura de la no tan bona literatura. No et vaig saber respondre improvisadament, si bĂ© t’haguĂ©s dit d’entrada que la bona literatura es reconeix de cop i volta per l’entusiasme que ens desvetlla, un entusiasme profund, no el propi d’un somriure mĂ©s o menys plaent, mĂ©s o menys grotesc. Un entusiasme que no necessĂ riament estĂ vinculat al goig o a la tristor, però sĂ, al desvetllament, a allò que ens tensa i ens esmola i ens fa sentir vius i presents en l’instant que estem vivint; sempre amb el benentès que en l’empremta de la nostra Ă nima tinguem ja la possibilitat d’actualitzar aquesta mena d’entusiasme, la qual cosa, en el teu cas, estĂ fora de tot dubte. Em dirĂ s que DĂ©u n’hi do tot el que t’acabo de dir!. Escolarment hom dirĂ que l’art de concebre una bona literatura es conjura a partir d’un bon contingut i d’una bella forma. Ja hi som! La vella fal·lĂ cia de forma i contingut. Tot queda, doncs, en mans dels bons artesans i conseqĂĽentment la bona literatura ha de ser ensenyada a partir de la bona disciplina cap a una bella forma, i amb bons manuals, o bons mestres, Ă©s a dir, amb autoritats presents: virtuals, en format paper, o en “format carnal” -com hauria de dir un bon taxonomista escolar- que ens ensenyin el camĂ de la murrieria –diria jo- perquè l’obra a considerar encaixi amb els gèneres, els estils, les formes i els temes recurrents a l’estupidesa o la grandesa del moment, els quals hom ha establert com a fixes i immutables per a cada circumstĂ ncia històrica, naturalment, sense la consciència que aquesta historicitat ho afecte tot, tot plegat. Però què haurem d’entendre per un bon contingut? I què hem d’entendre per una bella o bona forma? Això mereix una llarga resposta. Certament que hi ha un nivell del discurs que vol i demana unes formes precises, però Ă©s que a vegades la trama de la forma crea un contingut i la força d’un contingut crea una forma. Vet acĂ l’embolic!. No hi ha dubte que sense un mĂnim de coneixement escolar de la llengua i sense un mĂnim de coneixement del que s’ha escrit i del que s’ha dit no Ă©s possible generar un discurs literari -entenent aquest com a forma i contingut fusionats- qualitativament bo, al igual que tampoc el seu lector Ă©s capaç d’actualitzar-lo sense aquest mĂnim coneixement escolar.  Circular amb un cotxe pot esdevenir un sĂmil d’això que estem dient, perquè sols podem conduir bĂ© quan internalitzem gairebĂ© a l’inconscient cada un dels moviments que ens duen a una conducciĂł eficaç i no tenim present en la consciència res del que escolarment vĂ rem aprendre. Però el mĂ©s important de tot, finalment, Ă©s el punt de partença honest i de compromĂs de l’escriptor, en el qual el lector sensible s’hi reconeix tot seguit. No hi ha d’haver una estratègia d’ofici cercada, acĂ Ă©s on es bifurquen l’escriptor artista, amb ofici, de l’escriptor artesĂ i d’ofici. Dues categories diferents i jerĂ rquicament situades, que donen a pleret bona literatura i no tan bona literatura respectivament. El primer –l’artista- concep un pla d’escriptura que li Ă©s ja present remotament i que ell hi ha de respondre per necessitat, com en un dictat, s’hi ha de lliurar valent i dins el marc d’una aventura existencial de resultats imprevisibles i sense afany de profit; les seves obres seran immarcescibles al temps, mentre no es produeixi una mutaciĂł humana. D’obres d’aquesta tessitura en serien un exemple totes les obres de Shakespeare. L’altre, el segon, l’artesĂ , cerca estratègies que el portaran a complir les normes i les guies per a un bon resultat, s’hi disposarĂ amb una actitud de profit i de control de la situaciĂł, que el pot dur, a un discerniment i una disciplina que no el destorbarĂ en la seva vida emocional, en el seu conjunt de relacions i en la seva vida diĂ ria, i per tant, la seva activitat no formarĂ part de la seva aventura existencial. Aquest escriptor no traspassarĂ mai mĂ©s enllĂ del llindar de l’ús de les eines que hem vingut a considerar pròpies de la intel·ligència –entesa aquesta com a procĂ©s d’anĂ lisi i de sĂntesi, de relaciĂł, etc.- i la seva vida personal pot ser tan pobre o tan rica com ho era abans del seu escrit, de la seva obra, perquè, per a ell, vida i literatura seran dues coses que gairebĂ© no tenen res a veure una amb l’altre. Feliç! i que descansi en pau! –dic jo-. Però això si, pot guanyar en vida substancials guanys econòmics, si tĂ© la sort que un bon editor l’arreplegui. Aquest podria ser el cas del llibre “El CĂłdigo Da Vinci”, objecte inicial de la teva pregunta. Segurament els dos camins, el de l’artista i el de l’artesĂ , sĂłn del tot necessaris en el conjunt de la varietat i variabilitat humanes, pels seu diversos moments, com ho sĂłn alhora, un preludi de Bach i el txa-txa-txa mĂ©s tribal. Però mentre l’un ho fa per necessitat, per destĂ, imprescindible, el segon ho mena per voluntat o arbitri i podria ser del tot prescindible. Sigui aquest discurs, doncs, una resposta plaent per a tu i una visiĂł coincident amb el teu benestar.  GrĂ cies per llegir aquesta expansiĂł del sentir i del pensament!Â
Fontdenvern
NOTA DE L’ARTIFICIER :
Fontdenvern ( Antibes, França 1917 ) TĂ© una dotzena de llibres publicats sota noms diversos segons hem pogut esbrinar desprĂ©s de complicades recerques, a l’estil de pensadors i poetes que d’ençà del segle XIX, varen començar a entendre el seu jo com a una multiplicitat de possibilitats diverses, enfront de l’home d’un sol jo, d’una sola peça. La producciĂł d’un dels seu heterònims Brutus “el murri” li han reportat seriosos problemes socials, culturals, polĂtics i militars a l’estat Espanyol, a l’estat Francès i a l’estat ItaliĂ , principalment. Amb el nom de Johannes de Vicennes ha merescut diverses escridassades dels postmoderns mĂ©s conspicus, alhora que el reconeixement com a Doctor Honoris Causa per diverses Universitats Alemanyes i Daneses. Aquests darrers anys ha visitat diverses Universitats Catalanes, entre elles la nostra Universitat on ha conegut a la destinatĂ ria d’aquest escrit. Ingressat en un convent Ortodoxa Grec –que sempre l’havia encisat per la seva estètica i barroquisme inamovible- resta ara en silenci i en el celibat mĂ©s absolut.