CAP A UNA NOVA PROPOSTA DE PEDAGOGIA NEGOCIADORA EN EL CONFLICTE ACTUAL A LA UNIVERSITAT
Amoïna el grau del conflicte que des del primer moment ha pres l’enfrontament entre un grup d’estudiants de la nostra Universitat i els cà rrecs que ens representen, enfrontament que ara s’estén a d’altres universitats
La major part de la comunitat università ria en và rem prendre consciència arran de l’ocupació i posterior desallotjament per part de la policia del grup d’estudiants atrinxerats a la Facultat de Lletres.
Proposo quatre punts de reflexiĂł previs a una necessĂ ria i nova avinentesa de gestiĂł del conflicte, a saber:
1. Els cĂ rrecs que ens representen (rector, vicerectors, degans, etc.) elegits segons les normes democrĂ tiques vigents han de comptar d’entrada amb tota la nostra confiança, de la mateixa manera que hi han de comptar el grup d’estudiants que protagonitzen aquesta divergent actitud, tant per la seva crĂtica com pels mitjans de produir-la, que no podem bandejar d’entrada pel fet de que no s’executi a travĂ©s dels mitjans establerts legalment. Per això nomĂ©s cal pensar que tota la nostra legalitat democrĂ tica actual havia estat abans il•legal, defensada i combatuda pels respectius defensors i opositors fins i tot des de la violència, abans que fos el nou “statu quo”. No hem d’oblidar el nostre aprenentatge històric.
2. Cal de primer, doncs, fer marxa enrere, fer una retirada de totes les sancions i criminalitzacions mĂştues -en el darrer comunicat de la UAB de 28.11.2008, per part del rector, hi ha indicis que això podria considerar-se- per acceptar i pensar que ni els uns sĂłn uns feixistes ni els altres uns aprenents de terroristes. Cal, en segon lloc, acceptar -per què no?- un referèndum amb totes les garanties de discussiĂł prèvia sobre l’EEES (Bolonya), encara que institucions superiors i legĂtimes com ho sĂłn el Parlament de Catalunya i les “Cortes Generales Españolas” ho hagin ja ratificat. La veritable democrĂ cia Ă©s lenta, cal anar endavant i enrera si cal, i cal, sobretot, davant d’una decisiĂł presa legĂtimament, reconsiderar-la si genera un rebuig prou motivat. I aquĂ no hi val a dir que es tracta d’un grup minoritari -tota oposiciĂł sempre Ă©s minoritĂ ria, tot canvi ha estat inicialment molt minoritari-, o un grup que s’ha manifestat violent, ja que si Ă©s aixĂ, cal desarmar-lo, amb la veritable oferta de diĂ leg, Ă©s a dir, un diĂ leg sense condicions prèvies i sense pors a les rectificacions o no que calgui fer. NomĂ©s aixĂ hi ha voluntat de diĂ leg. No Ă©s ingenuĂŻtat, Ă©s l’única sortida pedagògica i terapèutica alhora. Cal no caure en els paranys que ja hem pogut llegir en alguns diaris aquests darrers dies que sĂłn gent ni tant sols vinculada a la Universitat com a forma de desautoritzaciĂł, perquè això recorda massa -als que ja passem dels cinquanta anys- a la retòrica del franquisme.
3. Cal considerar el marc en què ens trobem: la universitat. La nostra societat postmoderna amb el seu beneficiĂłs i alhora pertorbador eclecticisme, amb la seva beneficiosa i alhora pertorbadora frivolitat, fa perdre una certa missiĂł atorgada a la universitat des dels seus orĂgens, a saber, la pretensiĂł d’integritat formativa dels seus educands. La universitat encara no Ă©s la societat, la universitat ha de preparar per a la societat. Cal no perdre de vista la voluntat pedagògica global i alhora terapèutica en ordre a la responsabilitat social de les organitzacions, que mĂ©s que en cap altra ens pertoca. Les ocupacions forçades sĂłn incòmodes i violentes, però no oblidem que es tracta d’espais pĂşblics tambĂ© fets per a la manifestaciĂł pĂşblica. Cal considerar el possible capteniment equivocat dels educands; cal menys, però, acceptar els errors comesos pels seus educadors. Cal protegir les institucions i les seves persones això sens dubte. Cal fer apostes noves i constants per a una resoluciĂł no violenta ni coercitiva del conflicte, perquè aquest Ă©s l’únic punt de progrĂ©s humĂ civilitzador en què tothom hi podria estar d’acord. És per això que la universitat mantĂ© programes com cultura en viu, atorga premis, doctorats honoris causa, participa i genera debats ètics i filosòfics, dissenya camins curriculars tranversals i variats, acull congressos cientĂfics, mantĂ© l’Autònoma SolidĂ ria, mantĂ© una costosa estructura bibliotecĂ ria i de publicacions, un gran grup d’empreses i institucions entorn de l’anomenada esfera UAB, etc.
4. Malgrat les ferides personals que pot haver generat en les persones mĂ©s implicades, comprensibles i a protegir, cal cercar mitjancers vĂ lids, que no tinguin aquest bagatge per tal d’atorgar de nou la confiança perduda. Disposem d’una CĂ tedra Unesco de la Pau, d’autèntics especialistes teòrics en gestiĂł de conflictes, que haurien d’haver actuat als primers sĂmptomes del conflicte si aquest haguĂ©s estat detectat. O bĂ© en el moment Ă lgid del conflicte, quan es varen ocupar els espais de la Facultat de Lletres, fer una crida rĂ pida a uns mitjancers, etc. Deixem estar allò que no s’ha fet, però. Hem de comprendre, tambĂ©, totes les raons de qui estĂ gestionant una realitat tan complexa com ho Ă©s una universitat i la radicalitat jove, potser inesperada, d’un grup d’estudiants tan compromesos en la seva lluita, en temps de joves que acusem de no prendre responsabilitats col•lectives
Crec que aquestes consideracions sĂłn suficients per a una nova embranzida negociadora que no caigui en el parĂ metres sempre foscos i tristos de la pitjor condiciĂł humana.
Josep Vicens-i-PlanagumĂ (PAS del Servei de Biblioteques. UAB) / 30 de novembre de 2008
Deixa un comentari