L’Artificier, que tot just comença, sap quina Ă©s la natura que li escau al seu dietari -mentre peixos acolorits passen llambrejants!-.

Sap la força, precisa i mil·lenĂ ria, que l’empeny a omplir espais en blanc, nous i vells, damunt papirus o en pantalla electrònica, de materialitat coneguda o inconeguda, per dipositar-hi tota mena de construccions i/o enderrocs del temps d’ahir o de l’avenir. Uns buits insondables de temps i d’espai, unes cambres solitĂ ries sense olors i sense miratges,  deserts, tots ells per a omplir amb instant de percepciĂł d’infinit.  

El dietari no pot saber dels conjurs ni dels Ă pats suculents -per a la son i el somni pur- que s’agombolaran damunt seu; ni de les aigĂĽes marines salobres que mouran poderoses corrents dins el mar; ni dels turments verds i humits dins els calancs d’esponges, sota mateix de l’estret de Corint; ni de les fondalades certes i incertes del viure humĂ , cèlebres, pel mite que les fa nĂ©ixer en ports introbables, on feixos de llum i tenebres de l’ocĂ s desnuen qui sap què; ni de renaixements inaudits plens de guspires de llum, com els punts de llum ombrosa d’uns canelobres de plata o els de la llum ponentina que encalça unes tovalles de lli que, ell, dietari en blanc com Ă©s, posa com a parament, ell que Ă©s taula, espai per a ben parar, espai per a copes i plats, redĂłs de coberteria de plata o de rĂşstica fusta…  a l’espera d’uns sempre nous i vells comensals.

“L’Artificier”