DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Mercè Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A propòsit de l’ús dels recursos mètrics en la construcció del vers, Salvador Oliva (1) es sorprèn -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosió de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condició, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que té el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonològics (recompte sil·làbic, rima, ritme), els sintàctics (paral·lelismes, quiasmes…) i els semàntics (les figures de sentit: metàfores, sinècdoques, metonímies…), la renuncia als primers, que justament són els que el seu aprenentatge resulta més planer, és un autèntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisió, més enllà de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurrència sil·làbica és, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcció d’un vers, per tant eficaç per a la funció poètica, sense que hi haguem d’afegir res més; mentre que l’ús dels recursos semàntics, per exemple, requereix d’una certa predisposició natural a través d’una hiperestèsia sensual -aquí l’Artificier en diria un estat de suspensió còsmica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonològics i és quan assevera que: “l’única condició que requereix la mètrica, en canvi, és que el poeta no estigui afectat de sordesa rítmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmació d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa rítmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. És evident que tots tenim qualitats diferents més o menys desenvolupades, però negaria d’entrada que algú pugui ser irreparablement afectat per la sordesa rítmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la oïda, també, al poeta li cal un procés semblant.

Si hem de fer cas a la opinió sobre ella mateixa que Mercè Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a París, sobre les seves capacitats rítmiques, i veure, després, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la més absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la més alta producció de poesia, un conjunt excel·lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aquí, un exemple de com aquesta sordesa rítmica no és irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia , a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Això és el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us diré -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasíl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us càpiguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta és la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ningú cregui doncs d’entrada que té sordesa rítmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, també, el de la lectura del magnífic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Mercè Rodoreda… Una obra que resisteix el parangó (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitjà de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cànon dels poetes, alhora que esdevé una figura polièdrica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, pàg. 199.

 

LEVITACIÓ TEXTUAL 3. RÈQUIEM PER A JOAN SALVAT i FERRÉ (1929-2020)

 

 

Ocells del Delta. Peça d’escultura ceràmica de la sèrie Tòtems de Joan Salvat i Ferré (2012)

Llençàvem pedres als estols d’ocells pel nostre clam a la vida. Els que les rebien argüien ses armes fugisseres i insistents per persistir en el seu propòsit.

-El terral és de qui el treballa i lluita incansable pel seu domini! Ho sents “mano”! Deia el “deltebrenc” al seu voltant.

Airós, el qui vencia al final era sempre l’estol d’ocells que sacrificava individu rere individu en una cadena sens fi, mentre només un escàs fruit s’enduia l’home.

Vingueren les revolucions de la indústria. Una força poderosa anorreà la vida dels ocells. Envellí el “deltebrenc”.

Tard, més tard, la lluita que mena a preferir-nos als altres s’esquinçà per una acció humana. Calgué que les pedres dels rius llançades, que havien retronat amb força, s’apilessin  en un equilibri fràgil, i retrobessin, ara, al seu cim, enaltit, l’ocell ampul·lós com a miratge per l’home.

Artífex del fet assegurà que el cel i la terra han estat sempre i són per a tot aquell que les acarona des del cor.

 

Fontdenvern

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMANÈNCIA. (Nova versió de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcació punyent, entre el viatge i la permanència, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogràfics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogràfic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen forçosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’allò inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les més pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o bé, des la frívola manera de viatjar del nostre món globalitzat- també mourà cap a l’infinit del jo, cap aquell camí enriquidor i de creixement interior pel qual només ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, també, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben bé part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podríem anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos empàtics en general…  i que, també, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a  l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus  imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una militància política o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el músic que executa una peça musical i l’oïdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no són més que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell desplaçament geogràfic que ens permet conèixer noves realitats del món, com també, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enllaç i nodriment… Podríem considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogràfic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa solució, un mateix camí… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest màxim assoliment. Com constata Eugenio Trías a Prefacio a Goethe…”És després del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es distància del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller àulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ciència natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Però hi ha un camí oposat als dels viatgers. Un camí derivat de la impossible permanència de les coses i el seu conseqüent desig en l’ànima humana d’assolir-la. Desig que no és altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmació del moment, en un dir o fer determinat, en una repetició ritual, en una plasmació escultòrica, pictòrica, musical, literària, etc. Un camí distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la permanència, la contemplació, la repetició… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va suïcidar en un Hotel de Torino, el de Diàlegs amb Leucò, ens sorprèn amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en comú amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura -i més ràpida- de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà -miraculosament- com si no l’haguéssim vist mai.”(2)

Però no és això tal volta potser, també, al capdavall, un viatge? No és aquesta nova descoberta d’allò contemplat en si mateixa també un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impertèrrit… com generarem el nou? És el viatge el canvi, la novetat, la revolució, el valent… ? I és el permanent allò retrògrad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i  necessitat una aura suavíssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontaneïtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que més lentament potser  l’altra batent cedeixi sense esforç al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, és a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impertèrrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni sòl… I on tot sura suspès per la lleugeresa de la seva pròpia absència de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sofà noucentista, una làmpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents translúcids, mentre com a fons la presència absorbent i lluminosa de les constel·lacions, de totes les constel·lacions de la Via Làctia, veritable decorat de fons del viure humà.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible presència dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogràfics, viatges interiors, permanents insistències…

Vols d’ocells,  creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)  TRÍAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

LEVITACIÓ TEXTUAL 2. SOBRE UNA PEÇA CERÀMICA DE M. CINTA DALMAU

 

Energia solidificada,  M. Cinta Dalmau. Gres esmaltat. 1250º Oxidació (2012)

 

Hom sent els xiscles de la matèria que frisa en el seu giravoltar frenètic entorn dels eixos que, en un desfici inexplicable, es fan i es desfan a l’encalç absolut de ningú.

Els observadors anònims del fet diuen, capcots i alabatuts, que s’hi albiren formes només a l’atzar i que esgrimeixen sols aparences per a l’ull que fita sense cap finalitat.

Un jo rotund, però, afirma categòric que són formes per a la necessitat, i aplica tot de mesures i algoritmes que -segons ell- expliquen tot el seu aparèixer i desaparèixer, tot el seu fraseig i musicalitat.

Altres diuen que se’n desconeix el definitiu ordre, ja que Einstein va desfer el paradigma de Newton, i que la física quàntica ha vingut a desfer, al rabent, el d’Einstein. 

Un algú indòmit percep des de sempre, tanmateix, que la mateixa energia la conté, tot giravoltant el cap, la clova, humil i magnificent, d’un cargol bover.

Fontdenvern

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2ª part). A propòsit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un camí singular i únic… “La Punta” de la població de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Dèiem en el post anterior d’aquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.

Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que  presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…

S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit-  en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?

També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…

Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu  de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!  I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.

Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries,  hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.

Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva,  en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.

I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitzó (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè el penediment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William és el nom que dóna Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera ètica invalida un retorn a l’esfera estètica, per si mateixa amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

LEVITACIÓ TEXTUAL 1. SOBRE UNA ESCULTURA DE JOAN SALVAT i FERRÉ

 

Tarraco /  New York : a bridge, Joan Salvat i Ferré. Refractari. 1250º Reducció (2012)

 

El més humil dels ponts ja hauria establert un petit trànsit entre dues ribes, entre dos flancs, entre dues parts semblants o dissemblants del món.

Que quan es projectessin les ciutats… el punt de convergència entre un cardo i un decumanus es determinés per un càlcul amb un indret del cel estrellat, i que en aquell punt s’alcessin els edificis nobles, els temples i les àgores, per a les transaccions de la menja i de la cura, per les accions de la guerra i de la pau, pel joc entre el material i l’immaterial que habita en l’home… no fora més que l’establiment d’un immens pont, d’un llarguíssim arc, per a un suposat trànsit entre dues ribes, entre la riba del real i la de la quimera.

Però si el pont humil o immens es conformés amb el pes i l’airívola forma d’unes presències humanes, a la cerca de l’escalf i l’intercanvi mutu, pel gruix d’una força gratuïta d’amor, que com un raig de llum omple de vida el borrissol més abjecte… cap a ciutats llunyanes… No hi hauria un trànsit més fluït al món per saldar la set de l’home d’ambdues ribes.

De l’home que és tot argila i que es delita, fràgil i tremolós, per l’escalf,  l’intercanvi mutu i l’amor. 

Fontdenvern

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’ànim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Si tot, tot això, que dèiem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinestèsia lúcida que… És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. “… Una enorme obertura cap a l’immens. 

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… És que estem treballant dins el mètode de la suspensió còsmica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fenòmens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consciència no són fruit només de l’atzar, sinó que també poden reproduir-se voluntàriament. I això, que ens pot semblar sorprenen, ho sap íntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel·latiu com a sinònim d’artista, i, també, en el sentit més ampli creatiu, sigui en el camp artístic, filosòfic, científic o tècnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.  Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il·luminació creativa, altrament dita inspiració, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduració, perquè hi ha actituds voluntàries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit humà.

Hi han estímuls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consciència. I no ens referim aquí a l’ús de drogues específiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofrença en situacions de dolor inguarible. Ens referim a estímuls menys productors de danys i de dependències.

Ens pot acompanyar una música dèiem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les vivències que ens proporcionen les obres artístiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens  pot ser enormement productor d’un estat d’ànim creatiu una solitud i un silenci cercat voluntàriament, o també una trobada grupal desitjada. Una pràctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentració contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del món, desconnectar-nos dels mòbils i altres instruments de comunicació, lliurar-nos de les nostres responsabilitats momentàniament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…  Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’algú que ens inciti al desig… Una presència en l’absència…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a més, els processos de descoberta creativa, són els mateixos en totes les disciplines, perquè més enllà de la diversitat dels coneixements treballats, allò que dóna unitat als processos de la descoberta, són les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra ànima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensió més transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creació artística es construeix de la mateixa manera que la creació científica.

Aquí hi podríem afegir el coneixement aportat per les tècniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones elèctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freqüència. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freqüència de 4-7,99 Hz, són les que es donen en l’estat de consciència que hem descrit, un estat de percepció que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiració d’idees i de solucions creatives, i també, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execució. Es donen d’una manera natural sovint després d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freqüències Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada després d’unes hores de són profund. J. V. Foix deia que en aquella hora és quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com dèiem es donen sempre en aquest trànsit estrany de la vida humana a un mistèric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi bé mai la resolució d’un  problema és el resultat d’una gestió lògica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no és té pas sempre un accés immediat ni fàcil. I és clar, ens recorda també que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educació  i la pressió social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precaució, si bé amb fermesa…

Moltes més coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un clímax d’expansió, de plaer i de passió, perquè la joia més profunda que pot experimentar l’home, és la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o intèrpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicació lacerant i obsessiva fins a l’extenuació, la feinada d’una obra que en el fons dels fons és totalment gratuïta i generosa.

I encara més, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producció de coneixement, la selecció de llocs de treball, la valoració curricular. Ens diu que les descobertes creatives no són pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perquè aquells no escauen al joc necessari a la invenció. Moltes vegades les troballes són fetes per “ingenus naïfs” perquè han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla també de que “el meravellós” afavoreix la descoberta creativa. La creació artística, igual tècnica o científica, és un fenòmen tant afectiu com intel·lectual. És perquè el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociació.  Tota descoberta creativa neix d’una comparació de dos conceptes, de dos teories, de dues experiències diferents. Provocar la comparació afavoreix les descobertes. De fet  es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment analògic, en canvi, amb la seva mecànica  tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els límits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mecàniques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa també en el terreny artístic i per descomptat en els altres terrenys, i això per quatre raons principals. El grup permet la conjunció de coneixements, la conjunció d’estratègies de raonament, la conjunció de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunció dels experts que tenen molts coneixements i dels naïfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aquí podríem referir-nos al grups teatrals o d’arts escèniques en general, el projectes artístics que requereixin treballs en equip, i tal volta també, als conjunts instrumentals dins la música.

Hi ha un corol·lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perquè tot això ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador artístic, l’artificier, presenta uns paràmetres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi només a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevació i al nou, perquè ell ha de conjurar els seu estats anímics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perquè aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel·lacions que tots tenim dins el nostre esperit, però que només a ell no li esta permès d’apagar-les, i té el deure sagrat d’agitar-les, per dir al món que som vius i d’una matèria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité. Paris : Entreprise moderne d’édition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix títol part (1) dins d’aquest blog.

D’UNA LECTURA PÚBLICA DELS DIARIS DE RICARD SALVAT

Lectura pública dels Diaris de Ricard Salvat  a sopluig de la Fundació del seu nom

 

Quan el passat 10 de setembre va començar a ploure tan torrencialment em va venir a la ment aquell sonet de Josep Carner que diu… Totes les bruixes d’aquest món perdut / són en el cel bretó, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia / Paris regala deplorablement; / es nega  Niça d’aiguarells en doina… Per sort, tanmateix, amb la pluja proverbial no hi eren presents totes les bruixes d’aquest món perdut, malgrat que el cel barceloní desvariejava, i l’aigua brunyia, delerosa, pels punxeguts capells dels cloquerets de la catedral,… i, tot i que la pluja va impedir de prosseguir l’acte de lectura pública d’una selecció dels tres volums dels Diaris  de Ricard Salvat a la Setmana del Llibre en Català, l’acte es va poder continuar a la seu de la Fundació Ricard Salvat.

La ràpida iniciativa de Núria Golobardes -viuda de Salvat- de prosseguir la lectura a la Fundació, propera al recinte de la Setmana del Llibre, va permetre de continuar l’acte organitzat per Edicions de la Universitat de Barcelona , la Fundació Ricard Salvat i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Els assistents arribaven des de l’esplanada  de la catedral barcelonina després de sortejar una pluja desfermada que s’agreujava en el pas dels carrers estrets per les gàrgoles que regalimaven a doll. Un cop a la seu de la Fundació, una estesa de paraigües donaven un acolorit passatge abans d’entrar-hi. L’amabilitat de la família Salvat va oferir tota la seva ajuda per a sortejar la mullena amb la què arribaven els assistents a l’acte.

Passada gairebé una hora es va reprendre la lectura amb un major aire de complicitat entre els assistents que no es van perdre en el devessall de la pluja. Es diria que l’acte va guanyar -malgrat la pèrdua d’alguns de ben segur bons lectors, com per exemple el pintor Joan-Pere Viladecans el qual havia de començar just al moment de la pluja- al fer-se en el marc d’una dimensió més intima, i per tant, més paral·lela al que suposen els terrenys sempre privats de l’escriptura d’un diari, fet en moments d’intimitat casolana o de cambra d’hotel.

La publicació dels Diaris de Salvat arrenca el 2015, sis anys després de la seva mort a Barcelona. Fins a dia d’avui s’han publicat tres volums, el primer recull els anys 1962-1968, el segon, el període 1969-1972, i el tercer publicat ara es refereix als anys 1973-1975. Un cop completada l’obra pot arribar a 14 volums d’unes cinc-centes pàgines cadascun. Tot plegat, com es diu en les pàgines de la mateixa Fundació Salvat, un testimoni d’enorme valor i una font d’informació inesgotable sobre la cultura i la realitat social i política del país al llarg de cinquanta anys.

Salvat va escriure el seu enorme dietari amb plena consciència de la seva dimensió pública futura, ho veiem en alguns dels escrits del seus Diaris, i això sols ja en justifica amb escreix la seva publicació. La intensitat de la vida de Salvat, el seu coneixement i posició en el panorama de la cultura europea i de més enllà, amb les seves múltiples coneixences i relacions, la seva enorme capacitat de treball i d’aprenentatge, la seva vitalitat o més bé hiperactivitat, la seva intel·ligència, la seva sana curiositat, la seva conjugació entre  els coneixements doctes universitaris i la praxi artística, etc… Fan dels seus dietaris un compendi d’un inusitat interès.

Cal dir que la lectura programada dels fragments del diari ha vingut recolzada per la publicació d’un especial Ricard Salvat a una nova revista sorgida de Edicions de la Universitat de Barcelona, de nom Compàs d’amalgama : Revista de cultura contemporània, en el seu número 0. Hi trobem tots els fragments llegits en el curs de l’acte.

Les diferents veus dels lectors, personalitats intel·lectuals i artístiques, van anar desgranant les pàgines viscudes per un  home valent, lluitador i plenament encuriosit i capacitat per a tot.

El conjunt d’aquests Diaris fornirà, després de la seva publicació completa, una crònica de la vida i els costums d’una gent i d’una època que han format part de l’elit de la cultura europea, de la cultura en el sentit més ampli. Són centenars o millor dit milers de mirades, de gestos personals, de crítiques i comentaris, opinions, converses, personatges, vivències, experiències socials, polítiques, i sobretot artístiques, fets des dels gènere dietarístic a la manera com des de la literatura ho va fer l’immens mosaic que suposa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

Gràcies Salvat, per aquest immens esforç, per aquest immens testimoni.

 

Amadeus

DEL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de Çirali a la província d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Pujàvem peus descalços pel mont Quimera prop de la població de Çirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sabíem del relat mitològic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel·lerofont, muntat en el seu cavall alat Pegàs, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueològic de Florència ens venia a la ment i també la imatge icònica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produït.

Pujàvem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, algú havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L’envoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que  coronava tot el camí i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que començava a espurnejar ple d’estels.

Pujàvem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d’altres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esforços de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores càlides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del camí. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a ésser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lleó, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’alça a prop de venturoses platges, com un immens balcó al mediterrani.

Pujàvem els rudes esglaons i el pedregar relliscós amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingué la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensió  quan ja veiérem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col·laborava amb la vermelló de les diminutes flames que ara i ací prenien força. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent altívol sense vegetació on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi podíem imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Pegàs -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furiós exhalava amb força. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensió, i, a sota, la fúria dels moviments i els ràpids girs de la bèstia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnació de les forces físiques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volcànicament, manifestant-se en lluita contra la intel·ligència i l’argúcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l’humà només hi pot triomfar per l’argúcia i l’enginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la força aspriva i brutal descabdella la situació a favor de l’humà. Aquesta fou l’arma de Bel·lerofont també. Un arpó que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perquè es fongués amb el seu mateix foc abraçador i penetres pel cos de la bèstia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aquí el relat. El millor relat metafòric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ciència podrà fer… Aquí la ciència haurà de cedir sempre. I tanmateix, la ciència, és a dir, el saber experimental, és qui haurà fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, és a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’argúcia, l’enginy, que ha permès la victòria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat escènica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d’aquell món entre occident i orient camí dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi érem, el cansament, la pèrdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l’imprescindible-, el despullament de l’ànima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Algú dels presents va voler explicar la causa d’aquells focs en el pendent rocós per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N’havia llegit el seu origen: l’existència de gas metà a l’interior d’aquella muntanya que a l’eixir per les escletxes formades per la mateix força del gas, des de temps immemorials, s’encenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil·lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gestió per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esvaïment d’una boira interior que es delia per una explicació més mitològica, més propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’ànima adulta més cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel camí de les analogies i el joc amb les metàfores. I per tant, pel cantó del mite, del mite com a mite, és clar, no com a realitat sense més. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

És aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficció que no oblida però la seva aparença, i que tanmateix pel rerefons mistèric de la vida revela inesperadament, insòlitament i a balquena, la plenitud i l’ampliació de la nostra percepció.

L’aparença, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparença que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que són ficció conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experiències que no és produeixen més que en la nostra imaginació, amb la col·laboració, això sí, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra artística, sigui musical, plàstica, dramàtica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparença, aquesta és fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt bé Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la tragèdia titulat La visió dionisíaca del món (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; sols quan aquest sentiment desapareix és quan comencen els efectes patològics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural força guaridora dels seus estats.

Tot això pensàvem en aquella ascensió per terres de l’Antic Món. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cordèlia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot això pensàvem… I, també, com n’és de curiós que el mot Quimera hagi desplaçat el seu significat des de la raresa d’un ésser, que per aquesta mateixa característica és un monstre, a la de creació imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perquè la Quimera, com analogia, com a metàfora, com a experiència de joc, com experiència artística respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement més satisfactori, més profund, que doni més sentit a les nostres vides que no pas allò que en diem la pura realitat. Ens trobem aquí en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen també en una certa porció la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra faç. I per aquesta relació secreta entre l’esperit i la matèria uns líquids cerebrals i unes ones electromagnètiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i físic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres també dúiem les nostres pròpies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Però la monstruosa bèstia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l’home amb els seus músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabulós sobrepassava el front de l’home com un d’aquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d’augmentar el terror de l’enemic.

(…)

Fet curiós a notar: cap d’aquests viatgers no semblava irritat contra la bèstia feroç penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d’ells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperació; sota la cúpula esplinètica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d’un sòl tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que són condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…  I tàctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPLÍREM EL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

Page 1 of 7

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén