DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

A 100 ANYS DE LA MORT D’ALEXANDRE DE RIQUER. De la casa-taller a l’Espai Riquer

Retrat d’Alexandre de Riquer i Ynglada fet per Ramon Casas i conservat al MNAC (extret de Viquip√®dia)

 

Cent anys s√≥n molts i pocs alhora. L’Artificier sap com n’√©s de lleugera la barrera del temps per a l’esperit i, tamb√©, com n’√©s d’infranquejable per al cos. Sap com all√≤ lluny√† pot ser present i com all√≤ present pot ser lluny√†… Coneix com s’expressa de vegades el passat, i com n’√©s d’inassolible el mateix ara…

Seguint les experi√®ncies amb els temps de les quals parla Marguerite Yourcenar en el seu quadern de notes que acompanya Mem√≤ries d’Adri√†, i parafrasejant-la, seria un problema plantejat en termes de generacions humanes; nom√©s tres parells de mans descarnades, quatre a molt comptar… nom√©s tres o quatre vells bastarien per establir un contacte ininterromput entre Riquer i nosaltres…

Res, per√≤, pot aproximar-nos m√©s a l’home que endinsar-nos en la seva vida i en la seva obra. L’obra d’un intel¬∑lectual i polifac√®tic artista, que va tocar en tot l’excel¬∑l√®ncia.

Entre les commemoracions per aquest any de 2020 que el Govern de la¬† Generalitat de Catalunya ha establert, hi figura la dels 100 anys de la mort a Palma de Mallorca d’Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, 1856 – Palma, 1920), el que fou dissenyador, dibuixant, pintor, gravador, bibli√≤fil, exlibrista, escriptor, poeta i introductor a Catalunya del Prerafaelitisme. Malgrat les circumst√†ncies¬† originades per la pand√®mia del Covid-19 que han impedit per ara molts dels actes organitzats, es pot visitar un web on es recullen dades d’inter√®s sobre l’artista, vegeu: Any Alexandre de Riquer

Des de Dietaris de l’Artificier, just ara fa deu anys, v√†rem protagonitzar una campanya tot reivindicant el que consider√†vem i considerem hauria de ser un lloc de refer√®ncia hist√≤rica de la cultura d’aquest pa√≠s: la casa-taller de l’Alexandre de Riquer del carrer de la Freneria n√ļmero 5 de Barcelona, en ple barri g√≤tic, a tocar de la catedral, i on l‚Äôartista polifac√®tic va viure amb la seva fam√≠lia i va irradiar multitud de sinergies.¬† Tal i com d√®iem en el post del 4 d’agost del 2010 Eugeni d’Ors en va glossar l’espai amb les seg√ľents paraules: “El taller del darrera de la catedral, amb les seves col¬∑leccions de belles coses, ha estat durant molts anys la nostra Escola, la nostra √ļnica Escola, generosament oberta a les curiositats i als entusiasmes juvenils, com anomenem a Maragall “el Mestre essencial en Gai Saber”, a Riquer podr√≠em anomenar-lo el nostre essencial Professor de l’Art Nou. Tots nosaltres li devem per aix√≤ una alta gratitud. A mi em complau avui fer-li p√ļblicament homenatge” (Eugeni d’Ors – Glosari – Febrer de 1911)”

En el diari ARA, del 16 de desembre del 2010, la periodista Maria Ortega -en un acurat article- es feia ress√≤ de la campanya i d’un acord de protecci√≥ de m√≠nims al qual s’havia arribat. Tamb√© un n√©t de Riquer va posar-se r√†pidament en contacte amb el blog per tal de donar suport a la campanya, es tractava de Xavier de Riquer el n√©t de l’escriptora Andr√©e B√©arn, pseud√≤nim de Margarite Laborde, la segona muller d’Alexandre de Riquer.

Han passat deu anys i sembla ser que l’edifici totalment en mans privades s’ha restaurat. Sembla que hi hagut bons professionals i bona sensibilitat dels actuals propietaris per a conservar l’espai . No sabem tanmateix de cap especialista que ho hagi ratificat mitjan√ßant algun informe fet p√ļblic. Es conserva, per exemple, una pintura mural del mateix Riquer feta en una cambra interior destinada probablement a capella? Una figura alada… ? Sabem que no hi hagut cap ensorrament interior de la casa com -potser per desconeixen√ßa des d’aquest blog- hom podia preveure ja que aquesta era i √©s una pr√†ctica que s’ha fet en altres edificis emblem√†tics.

Anys despr√©s no hi hagut m√©s que silenci. Un “sigil¬∑l√≥s” silenci… fins que amb una not√≠cia apareguda al diari EL MUNDO, firmada per Elena Pita (21/09/2017), se’ns descobreix que el lloc existeix i que s’obre per a un acte p√ļblic: un concert, i es parla d’un Espai Riquer i se’n glosa el seu significat. Un any m√©s tard Maricel Chavarria (23/07 /2018) a LA VANGUARDIA, ens parla que si fa un concert dins el cicle Bachcelona. Benvingudes not√≠cies! La casa-taller reconvertida en “Espai Riquer”, definitivament, existeix!

L’Artificier passejar√† aquesta nit pels vorals de la casa tot pensant trobar, al costat de la fresca humitat de les parets dels absis de la Catedral, una placa ben vistent on s’hi dir√† alguna cosa del nou Espai Riquer. Res per√≤ no hi trobar√†. L’edifici -magnament restaurat certament- no t√© cap indicaci√≥ de l’home que hi va viure i de l’espai singular amb tots els seus significats. Un “sigil¬∑l√≥s” silenci.

Avui demanar√≠em, doncs, que amb motiu de la commemoraci√≥ dels 100 anys de la seva mort es col¬∑loqu√©s una placa digne -treball d’algun escultor- a la porta de la casa amb alguna explicaci√≥. Un bon moment per a fer-ho. I no cal dir que des d’aquestes p√†gines hagu√©ssim volgut tota una altra cosa: Un centre-museu de refer√®ncia sobre l’artista. Un lloc viu per transmetre les sinergies art√≠stiques i humanes que s’hi van donar. Res d’aix√≤, tanmateix, haur√† estat possible.

Alg√ļ pot imaginar-se la Red House de William Morris, un paral¬∑lel ben comparable per cert, en la mateixa sigil¬∑losa situaci√≥ i essent una resid√®ncia privada?

√Čs estrany aquest nostre pa√≠s… Ben estrany!

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Merc√® Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A prop√≤sit de l’√ļs dels recursos m√®trics en la construcci√≥ del vers, Salvador Oliva (1) es sorpr√®n -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosi√≥ de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condici√≥, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que t√© el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonol√≤gics (recompte sil¬∑l√†bic, rima, ritme), els sint√†ctics (paral¬∑lelismes, quiasmes…) i els sem√†ntics (les figures de sentit: met√†fores, sin√®cdoques, meton√≠mies…), la renuncia als primers, que justament s√≥n els que el seu aprenentatge resulta m√©s planer, √©s un aut√®ntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisi√≥, m√©s enll√† de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurr√®ncia sil¬∑l√†bica √©s, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcci√≥ d’un vers, per tant efica√ß per a la funci√≥ po√®tica, sense que hi haguem d’afegir res m√©s; mentre que l’√ļs dels recursos sem√†ntics, per exemple, requereix d’una certa predisposici√≥ natural a trav√©s d’una hiperest√®sia sensual -aqu√≠ l’Artificier en diria un estat de suspensi√≥ c√≤smica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonol√≤gics i √©s quan assevera que: “l’√ļnica condici√≥ que requereix la m√®trica, en canvi, √©s que el poeta no estigui afectat de sordesa r√≠tmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmaci√≥ d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa r√≠tmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. √Čs evident que tots tenim qualitats diferents m√©s o menys desenvolupades, per√≤ negaria d’entrada que alg√ļ pugui ser irreparablement afectat per la sordesa r√≠tmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la o√Įda, tamb√©, al poeta li cal un proc√©s semblant.

Si hem de fer cas a la opini√≥ sobre ella mateixa que Merc√® Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a Par√≠s, sobre les seves capacitats r√≠tmiques, i veure, despr√©s, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la m√©s absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la m√©s alta producci√≥ de poesia, un conjunt excel¬∑lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aqu√≠, un exemple de com aquesta sordesa r√≠tmica no √©s irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Merc√® Rodoreda. Un dia , a Par√≠s, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per qu√® no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Aix√≤ √©s el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us dir√© -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecas√≠l¬∑labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us c√†piguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta √©s la primera vegada que consigno el cas en el paper, per√≤ estic m√©s content d’aquella intu√Įci√≥¬†que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ning√ļ cregui doncs d’entrada que t√© sordesa r√≠tmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, tamb√©, el de la lectura del magn√≠fic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Merc√® Rodoreda… Una obra que resisteix el parang√≥ (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitj√† de la qual Rodoreda es fa un lloc en el c√†non dels poetes, alhora que esdev√© una figura poli√®drica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Merc√®. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, p√†g. 199.

 

LEVITACI√ď TEXTUAL 3. R√ąQUIEM PER A JOAN SALVAT i FERR√Č (1929-2020)

 

 

Ocells del Delta. Pe√ßa d’escultura cer√†mica de la s√®rie T√≤tems de Joan Salvat i Ferr√© (2012)

Llen√ß√†vem pedres als estols d‚Äôocells pel nostre clam a la vida. Els que les rebien arg√ľien ses armes fugisseres i insistents per persistir en el seu prop√≤sit.

-El terral √©s de qui el treballa i lluita incansable pel seu domini! Ho sents ‚Äúmano‚ÄĚ! Deia el ‚Äúdeltebrenc‚ÄĚ al seu voltant.

Airós, el qui vencia al final era sempre l’estol d’ocells que sacrificava individu rere individu en una cadena sens fi, mentre només un escàs fruit s’enduia l’home.

Vingueren les revolucions de la ind√ļstria. Una for√ßa poderosa anorre√† la vida dels ocells. Envell√≠ el ‚Äúdeltebrenc‚ÄĚ.

Tard, m√©s tard, la lluita que mena a preferir-nos als altres s’esquin√ß√† per una acci√≥ humana. Calgu√© que les pedres dels rius llan√ßades, que havien retronat amb for√ßa, s’apilessin¬† en un equilibri fr√†gil, i retrobessin, ara, al seu cim, enaltit, l‚Äôocell ampul¬∑l√≥s com a miratge per l’home.

Artífex del fet assegurà que el cel i la terra han estat sempre i són per a tot aquell que les acarona des del cor.

 

Fontdenvern

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMAN√ąNCIA. (Nova versi√≥ de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcaci√≥ punyent, entre el viatge i la perman√®ncia, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogr√†fics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogr√†fic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen for√ßosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’all√≤ inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les m√©s pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o b√©, des la fr√≠vola manera de viatjar del nostre m√≥n globalitzat- tamb√© mour√† cap a l’infinit del jo, cap aquell cam√≠ enriquidor i de creixement interior pel qual nom√©s ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, tamb√©, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben b√© part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podr√≠em anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos emp√†tics en general…¬† i que, tamb√©, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a¬† l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus¬† imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una milit√†ncia pol√≠tica o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el m√ļsic que executa una pe√ßa musical i l’o√Įdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no s√≥n m√©s que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell despla√ßament geogr√†fic que ens permet con√®ixer noves realitats del m√≥n, com tamb√©, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enlla√ß i nodriment… Podr√≠em considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogr√†fic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa soluci√≥, un mateix cam√≠… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest m√†xim assoliment. Com constata Eugenio Tr√≠as a Prefacio a Goethe…”√Čs despr√©s del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es dist√†ncia del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller √†ulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ci√®ncia natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Per√≤ hi ha un cam√≠ oposat als dels viatgers. Un cam√≠ derivat de la impossible perman√®ncia de les coses i el seu conseq√ľent desig en l’√†nima humana d’assolir-la. Desig que no √©s altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmaci√≥ del moment, en un dir o fer determinat, en una repetici√≥ ritual, en una plasmaci√≥ escult√≤rica, pict√≤rica, musical, liter√†ria, etc. Un cam√≠ distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la perman√®ncia, la contemplaci√≥, la repetici√≥… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va su√Įcidar en un Hotel de Torino, el de Di√†legs amb Leuc√≤, ens sorpr√®n amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en com√ļ amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera m√©s segura -i m√©s r√†pida- de sorprendre’ns √©s fitant sempre, impert√®rrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblar√† -miraculosament- com si no l’hagu√©ssim vist mai.”(2)

Per√≤ no √©s aix√≤ tal volta potser, tamb√©, al capdavall, un viatge? No √©s aquesta nova descoberta d’all√≤ contemplat en si mateixa tamb√© un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impert√®rrit… com generarem el nou? √Čs el viatge el canvi, la novetat, la revoluci√≥, el valent… ? I √©s el permanent all√≤ retr√≤grad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i¬† necessitat una aura suav√≠ssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontane√Įtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que m√©s lentament potser¬† l’altra batent cedeixi sense esfor√ß al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, √©s a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impert√®rrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni s√≤l… I on tot sura susp√®s per la lleugeresa de la seva pr√≤pia abs√®ncia de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sof√† noucentista, una l√†mpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents transl√ļcids, mentre com a fons la pres√®ncia absorbent i lluminosa de les constel¬∑lacions, de totes les constel¬∑lacions de la Via L√†ctia, veritable decorat de fons del viure hum√†.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible pres√®ncia dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il¬∑lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d‚Äôun instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogr√†fics, viatges interiors, permanents insist√®ncies…

Vols d’ocells,¬† creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)¬† TR√ćAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

LEVITACI√ď TEXTUAL 2. SOBRE UNA PE√áA CER√ÄMICA DE M. CINTA DALMAU

 

Energia solidificada,¬† M. Cinta Dalmau. Gres esmaltat. 1250¬ļ Oxidaci√≥ (2012)

 

Hom sent els xiscles de la mat√®ria que frisa en el seu giravoltar fren√®tic entorn dels eixos que, en un desfici inexplicable, es fan i es desfan a l‚Äôencal√ß absolut de ning√ļ.

Els observadors an√≤nims del fet diuen, capcots i alabatuts, que s’hi albiren formes nom√©s a l‚Äôatzar i que esgrimeixen sols aparences per a l‚Äôull que fita sense cap finalitat.

Un jo rotund, però, afirma categòric que són formes per a la necessitat, i aplica tot de mesures i algoritmes que -segons ell- expliquen tot el seu aparèixer i desaparèixer, tot el seu fraseig i musicalitat.

Altres diuen que se’n desconeix el definitiu ordre, ja que Einstein va desfer el paradigma de Newton, i que la f√≠sica qu√†ntica ha vingut a desfer, al rabent, el d‚ÄôEinstein.¬†

Un alg√ļ ind√≤mit percep des de sempre, tanmateix, que la mateixa energia la cont√©, tot giravoltant el cap, la clova, humil i magnificent, d‚Äôun cargol bover.

Fontdenvern

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2¬™ part). A prop√≤sit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un cam√≠ singular i √ļnic… “La Punta” de la poblaci√≥ de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

D√®iem en el post anterior d‚Äôaquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d√®iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci√≥ existencial que li proposa Kierkegaard sin√≥ la reconeix en la seva particular i √ļnica interioritat, sin√≥ li provoca una m√≠nima esgarrifan√ßa interior i aquella reconeixen√ßa en la pr√≤pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s√≥n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… i especialment per la¬† manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud√≤nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d√®iem,¬† si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… La viv√®ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v√†lida per a la nostra interioritat.

I si aix√≤ ocorre, i si aix√≤ succeeix i si aix√≤ passa, en homes i dones de tot el m√≥n, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… Tamb√© ho √©s pel que signa aquest blog.

Perqu√® ocorre que l‚ÄôArtificier hi reconeix el seu passat i s‚Äôhi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l‚Äôest√®tica, la √®tica i la religiosa que va exemplificar el fil√≤sof dan√®s, com una veritat interior que¬† presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperaci√≥, a voltes en una profunda melangia…

S‚Äôhi reconeix a voltes instal¬∑lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura‚Äôt moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva √†nima al diable!, o cercant la viv√®ncia est√®tica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L‚ÄôArtificier, que acaba declarant que aquestes viv√®ncies s√≥n ‚ÄúPetges, venjant, la quietud de l‚Äôampla pres√≥ de fang‚ÄĚ. I tamb√© a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, per√≤ mai simult√†niament, s‚Äôha trobat en altres moments, i ja gaireb√© allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera √®tica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperaci√≥ l‚Äôha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perqu√® no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans nom√©s com a passi√≥ i entrega, com en la seva vida √≠ntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensi√≥ de la seva necessitat i bondat absoluta. Perqu√® li ha pesat molt tot all√≤ que reconeix com a propi de l‚Äôexplicaci√≥ sobre l‚Äôesfera √®tica donada pel dan√®s, a saber: A l‚Äôesfera √®tica no es viu segons el desig sin√≥ segons les normes morals. Aqu√≠, l‚Äôindividuo s‚Äôadapta a l‚Äôacceptat i consensuat pel grup, i s‚Äôorigina aix√≠ un conformisme per adaptaci√≥ que prescindeix de l‚Äôexig√®ncia personal. L‚Äô√®tica √©s l‚Äôuniversal, all√≤ acceptat un√†nimement, all√≤ acceptat per la ra√≥, all√≤ impersonal, all√≤ irrebatible, dins la qual, a l‚Äôindividuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu√≠ no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu√≠ no li cal posar-se en l‚Äôabisme existencial. La perman√®ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l‚Äôaniquilaci√≥ espiritual, a la p√®rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l‚Äôesteta cal viure -i nom√©s aix√≠ en troba el sentit-¬† en la indeterminaci√≥, √©s a dir, en l‚Äôabisme existencial, no en les certeses, no en va √©s el moment en el qual sent la m√†xima llibertat, la m√†xima creativitat, i totes les opcions li s√≥n obertes… Es dir√† que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passi√≥ en tot moment… Es tracta d‚Äôuna immaduresa? O d‚Äôuna alta exig√®ncia? D‚Äôun gran amor cap els homes i el m√≥n… ?

Tamb√©, i tal vegada en molts m√©s moments, l‚ÄôArtificier s‚Äôha trobat en la viv√®ncia de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tend√®ncies erem√≠tiques matisades sempre per l‚Äôestima cap als √©ssers que l‚Äôenvoltaren. L‚ÄôArtificier no va voler posseir res en llargs per√≠odes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la m√†xima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l‚Äôest√®tica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podr√≠em dir de ficci√≥, que el seu poder de seducci√≥ podia fer admirables als altres…

Va experimentar, tamb√©, l‚Äôesbojarradament asc√®tic en recurrents intents d‚Äôagosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l‚Äôesfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutg√©s aquest apel¬∑latiu¬† de Cavaller de la fe, i prefer√≠s d’anomenar-lo d‚Äôaproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el m√≠tic i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensi√≥ teleol√≤gica de la √®tica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la √®tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel¬∑lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s√≥n la nostra determinaci√≥. De vegades un convenciment interior, una intu√Įci√≥, una veu interior que passa per damunt de totes les resist√®ncies posades per la ra√≥, la comunitat, la psicologia i els sentiments! ¬†I tot, un cop passat l‚Äôembat, justificat perqu√® han estat la premissa per a realitzaci√≥ d‚Äôobra art√≠stica o de mons on√≠rics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

S√≠, l‚ÄôArtificier, com hem vist, s‚Äôhi reconeix molt b√© en les esferes kierkegaardianas, perqu√® ha tingut unes experi√®ncies paral¬∑leles a les que ens va fer vivenciar el fil√≤sof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… per√≤, tamb√©, per una coincid√®ncia sorprenent, gaireb√© esborronadora, gaireb√© trasbalsadora.

Es d√≥na el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixen√ßa del dan√®s, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si b√© d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulaci√≥ del dan√®s.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualitzaci√≥ en la subjectivitat m√©s consp√≠cua, i que va anomenar com a cam√≠ de la subjectivitat, quasi un paral¬∑lel amb l‚Äôesfera est√®tica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes m√©s toixes i prim√†ries,¬† hom es mou nom√©s per una pulsi√≥ egoc√®ntrica per respondre al desig de plaer i d‚Äôevitaci√≥ del dolor en benefici propi, sense una veritable consci√®ncia diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de ‚Äúno emerg√®ncia‚ÄĚ. Tamb√©, i dins d‚Äôaquest univers existencial, va concebre un estat m√©s elevat de subjectivitat, que √©s la que aspira tot artista, que √©s quan la subjectivitat parteix ja d‚Äôuna primera consci√®ncia individual, diferenciada ja del tot, en un estat d‚Äôemerg√®ncia‚ÄĚ on a trav√©s de les metamorfosis de l‚Äôart, amb el seu vehicle de la seducci√≥, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l‚ÄôArtificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d‚Äôuna manera de viure que afavor√≠s la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que √©s on rau una font de conflicte maj√ļscula. Una manera de viure tot establint el comprom√≠s social i la necessitat d’organitzar la conviv√®ncia com a premissa b√†sica, el qual va anomenar cam√≠ de l’objectivitat, quasi un paral¬∑lel amb l‚Äôesfera √®tica Kierkegaardiana. Per√≤ aviat en va veure la limitaci√≥, la infinitud d‚Äôaquesta exig√®ncia i la negaci√≥ que representa en darrera inst√†ncia de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’√©sser particular al anul¬∑lar-se en funci√≥ de l’altra i del pes del necessari √®tic… Perqu√® com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilitzaci√≥ aqu√≠ hi ha una contradicci√≥ fatal ‚Äúel que √©s √ļtil per a la civilitzaci√≥, √©s perjudicial per a l‚Äôindividu‚ÄĚ, i diu a m√©s que: ‚ÄúA m√©s a m√©s de la pulsi√≥ de mort, hi ha aquella caracter√≠stica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.‚ÄĚ (…)¬†‚Äú√Čs curi√≥s observar com, en la naturalesa, una extrema economia d√≥na sempre aquesta llei inharm√≤nica: all√≤ que √©s radicalment √ļtil per a una necessitat no ho √©s radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontaci√≥ interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada esp√®cie o entre elles. Dit d‚Äôaltra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposici√≥ entre el benestar d‚Äôuns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (ra√≥ i sentiment, sentiment i sentiment, acci√≥ i pensament, etc.). L‚Äôharmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, t√© un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus √©ssers, de les seves esp√®cies, dels seus grups, dels seus individus‚Ķ els quals sempre s√≥n sacrificats en virtut d‚Äôun pla o d‚Äôun atzar global i desconegut.‚ÄĚ

Tot aix√≤ va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a m√©s de la impossibilitat de realitzar una vida d‚Äôacord amb els principis art√≠stics a partir de la √®tica, ja que aquests necessiten que s‚Äôestigui posicionat en l‚Äôabisme existencial, i no pas en la certesa d‚Äôun codi universal acceptat un√†nimement i d‚Äôacord amb la ra√≥. Tot aix√≤, fins que la desesperaci√≥ i l‚Äôangoixa el van dur a sotmetre l‚Äôobjectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un cam√≠ que ell va anomenar cam√≠ de l‚Äôobjectivitat-subjectiva, ¬†en paral¬∑lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passi√≥ i la seva aura… la seva √†nima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l‚Äô√®xtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il¬∑lusi√≥, malgrat el dolor suprem que tamb√© s‚Äôhi pot donar.

I ara, aqu√≠, √©s on viu i vol viure l’Artificier, on la transpar√®ncia del bell i del rar hi √©s tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuligin√≥s, el quotidi√† com diria l‚ÄôArtificier, hi queda ampliat per un real on les transpar√®ncies de l’etern i de l’infinit en la vida s‚Äôhi manifesten. La transpar√®ncia de l’etern i de l‚Äėinfinit explicitat i representat en els mites o dimensions quim√®riques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicaci√≥ de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta √©s la seva √ļnica pau interior possible, la seva √ļnica i vera felicitat. Tota la resta √©s insufici√®ncia, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetici√≥ amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: ‚ÄúDe l’√ļnic que jo s√© √©s d’estimar -digu√©-; doneu nom√©s un objecte al meu amor, un objecte. Per√≤ ara em trobo ac√≠ com l’arquer que ha tensat al m√†xim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que nom√©s es troba a cinc passes d’ell. Aix√≤ jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , per√≤, la diana nom√©s que sigui a dues o tres-centes passes.‚ÄĚ

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d‚Äôun altre temps, d‚Äôun altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, √ļnic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d‚Äôimpossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove aix√≠ no li va costar d‚Äôentendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de qu√® parlava el dan√®s de Copenhagen… Perqu√® els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ress√≤. Totes s√≥n fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcend√®ncia cristiana pel fil√≤sof, i el cam√≠ de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a all√≤ quim√®ric presidit pel bell i el rar, per l‚ÄôArtificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la ra√≥ humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la √ļnica possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mist√®rics de la vida hi ha converg√®ncies que provoquen retrobaments entre √†nimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l‚ÄôArtificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i alt√≠ssima intel¬∑lig√®ncia i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva s√≥n de l‚Äôanterior post d‚Äôaquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1¬™part). A prop√≤sit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUM√Ä, Josep. L‚ÄôArtificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud s√≥n totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilitzaci√≥. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducci√≥ i pr√≤leg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitz√≥ (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superf√≠cie de l’aigua que per unes hores bressolar√† amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que √©s a punt ja de perdre’s en la l√≠nia de l’horitz√≥. Un vertader horitz√≥ que talla la nostre visi√≥ del m√©s enll√†, un horitz√≥ sense boira, clar i n√≠tid, que nom√©s en el mar o en una plan√≠cia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la dist√†ncia envers aquest horitz√≥ no √©s gaire gran. Una f√≥rmula matem√†tica en determina la dist√†ncia precisa i en calcula una dist√†ncia de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. √Čs per aix√≤ que aviat es pot perdre de vista l’embarcaci√≥ que posi rumb en aquesta direcci√≥.

La dist√†ncia a aquesta l√≠nia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esf√®rica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No √©s el mateix mirar l’horitz√≥ des de la sorra de la platja que si ens col¬∑loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Nom√©s si ens elevem allarguem aquesta dist√†ncia i podrem veure encara el llagut m√©s enll√† del primer horitz√≥. Es calcula que per una al√ßada de 100 metres arran de mar ja veur√≠em l’horitz√≥ a una dist√†ncia de 36 km.

Pel patr√≥ que mena el llagut, com que no es pot elevar m√©s enll√† de la seva embarcaci√≥, l’horitz√≥ visualitzat li ser√† sempre allunyat en la mateixa primera dist√†ncia esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aqu√≠ el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del gen√®ric hum√†, sin√≥ de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, tamb√©, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i ind√≤mita, pot viure en un horitz√≥ sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests l√≠mit tot ampliant la seva dist√†ncia de visi√≥ si eleva la seva al√ßada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porci√≥ de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, est√®tic i intel¬∑lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel b√© i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consci√®ncia c√≤smica i conseq√ľentment per la creen√ßa, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una pla√ßa reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no √©s m√©s que l’home real, ja que el gen√®ric nom√©s existeix com a entel√®quia… Aquest home que est tu lectora, lector, que s√≥c jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col¬∑loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porci√≥ tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sin√≥ s‚Äôha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una atar√†xia farmacol√≤gica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensaci√≥ de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot aix√≤ no ha succe√Įt, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la pres√®ncia alternativa d’aquests horitzons. Ara un, ad√©s l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una for√ßa major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dram√†tiques desesperacions, angoixoses percepcions i viv√®ncies que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixen√ßa.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a s√≠mptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitz√≥ vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperaci√≥ i l‚Äôangoixa… talment com ho fa la febre, la inflamaci√≥ i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptaci√≥ i restabliment de la vida.

Aix√≠ √©s la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagu√© un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperaci√≥, per al pas de l’una a l’altra visi√≥ d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va oc√≥rrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l‚Äôany 1845 el seg√ľent:

Hi ha tres esferes d‚Äôexist√®ncia, l‚Äôest√®tica, l‚Äô√®tica, la religiosa. (…) La esfera est√®tica √©s l‚Äôesfera de la immediatesa, l‚Äô√®tica l‚Äôesfera de l‚Äôexig√®ncia (i aquesta exig√®ncia √©s tan infinita que l‚Äôindividu sempre acaba ensorrat), la religiosa l‚Äôesfera de la plenitud, per√≤ tingui‚Äôs en compte que no es tracte d‚Äôuna plenitud com la que es dona quan s‚Äôomple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perqu√® el penediment ha creat espec√≠ficament un espai il¬∑limitat i per tant la contradicci√≥ religiosa: estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

Per esfera est√®tica ell va entendre quan es viu amb un horitz√≥ que es regeix per la oposici√≥ plaer-dolor. √Čs quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’art√≠stica, la intel¬∑lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les m√©s barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiraci√≥ √©s all√≤ terrenal i el seu anclatge √©s √ļnicament el present, totalment al marge del passat i la seva c√†rrega, i del futur, amb les seves possibilitats de comprom√≠s…

Tres formes m√≠tiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la for√ßa i l’impuls del sensualisme directe sense reflexi√≥, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del m√≥n. Per el donjoanisme la √ļnica realitat existent √©s la immanent natural. Aquesta viv√®ncia mena a una repetici√≥ que pot portar al fatic i a un pen√≥s avorriment, a la p√®rdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinaci√≥. A partir d’aqu√≠ √©s quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera est√®tica un segon horitz√≥. Ara, en Faust, ja hi ha una p√®rdua de l’exuber√†ncia i de la ingenu√Įtat del primer. Faust s’adona de la inconsist√®ncia d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, per√≤ no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per aix√≤ ell encara aspira¬† -malgrat el seu escepticisme- al moment feli√ß, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva √†nima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitz√≥ en l’esfera est√®tica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que √©s una √†nima en pena, que ja no desitja¬† a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni √©s ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperaci√≥ at√®s que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sost√©.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosufici√®ncia propi de la era de la Il¬∑lustraci√≥.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i rom√†ntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’√ļs que en fan de la religi√≥ no deixa d’estar presidida per la viv√®ncia d’all√≤ que els produeix plaer i l’evitaci√≥ del dolor. Entenen la religi√≥ com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments cr√≠tics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.¬† Kierkegaard que va viure en aquesta esfera est√®tica, diu que el que la salva √©s el contacte directe amb l’experi√®ncia, l’apassionament irreflexiu capa√ß de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, √©s a dir, tria des de la seva interioritat aquest cam√≠.

Per esfera √®tica ent√©n la que es regeix per l’oposici√≥ b√©-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligaci√≥, i el sentiment de comprom√≠s que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William √©s el nom que d√≥na Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera √®tica invalida un retorn a l’esfera est√®tica, per si mateixa amoral, perqu√® si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja nom√©s la podr√† portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinici√≥ dispersa que caracteritza l’estadi est√®tic. L’individu elegint entre “o all√≤ o all√≤ altre”, accepta el comprom√≠s i la individuaci√≥, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situaci√≥ vital id√≤nia per a l’esfera √®tica kierkegaardiana √©s el matrimoni, fruit de l’elecci√≥ i el comprom√≠s i expressi√≥ d’un deure que √©s llibertat perqu√® s’ha assumit volunt√†riament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es refor√ßa amb el temps… A l’esfera √®tica no es viu segons el desig sin√≥ segons les normes morals. Aqu√≠, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina aix√≠ un conformisme per adaptaci√≥ que prescindeix de l’exig√®ncia personal. L’√®tica √©s l’universal, all√≤ acceptat un√†nimement, all√≤ acceptat per la ra√≥, all√≤ impersonal, all√≤ irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu√≠ no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu√≠ no li cal posar-se en l’abisme existencial. La perman√®ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilaci√≥ espiritual, a la p√®rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a m√≠nim tractar√† de ser un individu, en la vida √®tica hi ha abs√®ncia d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix√≤ s√≠, perqu√® no hi ha llibertat d’elecci√≥ -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-.¬†Fent una analogia transgressora -impossible a l’√®poca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici√®ncies de l’esfera √®tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci√≥ civilitzadora, segons el qual la civilitzaci√≥ exigeix de l’individu una gran ren√ļncia de pulsions poderoses. Avan√ßa en certa manera el fil√≤sof dan√®s un cert malestar en la civilitzaci√≥?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard √©s l’horitz√≥ m√†xim al que es pot arribar, i que no √©s pas en la realitzaci√≥ impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui dir√≠em un salt qu√†ntic, i la forma m√©s elevada d’individualitzaci√≥. S’ent√©n com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el m√≥n cl√†ssic on no hi havia pecat ans ignor√†ncia. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, √©s a dir, la creen√ßa, el mite, el pensament quim√®ric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aqu√≠ ens trobem davant un horitz√≥ on tot √©s misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creen√ßa o all√≤ quim√®ric √©s irracional, i comen√ßa all√† on acaba tot el pensament, √©s all√≤ que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

El codi que regeix l’esfera religiosa √©s un codi estrany i, alhora, superior al codi √®tic. √Čs un codi d’ordre no universal i general com s√≠ que ho s√≥n les normes √©tiques i morals. √Čs, podr√≠em dir, un manament personal subjectiu. Aqu√≠, l’individu singular est√† per damunt d’all√≤ universal, es troba amb una mena de suspensi√≥ teleol√≤gica de la √®tica, i es troba en relaci√≥ absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situaci√≥ amb el cas extrem de l’Abraham b√≠blic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…¬† Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la √®tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel¬∑lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s√≥n la nostra determinaci√≥. De vegades un convenciment interior, una intu√Įci√≥, una veu interior que passa per damunt de totes les resist√®ncies posades per la ra√≥, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esfor√ßada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitz√≥ dins l’esfera religiosa √©s la de l’home que segueix una evoluci√≥ personal d’exig√®ncia m√†xima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo all√≤ que els dem√©s -la fam√≠lia, la societat, el poder pol√≠tic i eclesi√†stic-¬† li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotm√®s a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. √Čs, clarament, all√≤ que coneixem com un heroi.

El segon horitz√≥ dins l’esfera religiosa, √©s l’√ļnic que ultrapassa la imman√®ncia natural. Aqu√≠ irromp l’absurd, la paradoxa i all√≤ in-assumible per a la ra√≥. √Čs el moment espec√≠fic de la fe, la creen√ßa, religi√≥, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aqu√≠ ja no serveix la voluntat i l’esfor√ß que li ha perm√®s avan√ßar en el primer tram de la religiositat. Aqu√≠ ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aqu√≠ el nostre estat de consci√®ncia ve determinat per una entrega en la receptivitat… un cam√≠ de soledat, d’incertesa. I √©s aqu√≠ on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva viv√®ncia subjectiva i solit√†ria de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar D√©u en el centre de la seva exist√®ncia. Les seves forces s√≥n nom√©s la passi√≥ i la convicci√≥ interior. Ell no t√© perqu√® caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditaci√≥ del material a l’espiritual. La seva viv√®ncia √©s interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovaci√≥ dels altres, no ambiciona cap √®xit. √Čs nom√©s un individu singular que mant√© una relaci√≥ directa amb l’Absolut.

Fins aqu√≠ els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extens√≠ssim Diari, comprendrem que no s√≥n una conceptualitzaci√≥ te√≤rica, una entel√®quia m√©s del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personal√≠ssima i singular vida. Rere cada horitz√≥ descrit s’hi troba una viv√®ncia concreta del seu esdevenir existencial.

La din√†mica del pas i el tr√†nsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de caracter√≠stiques. La insatisfacci√≥ que es manifesta a trav√©s de la malenconia i la desesperaci√≥ √©s el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar¬† de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Aix√≤ s√≠, amb conseq√ľ√®ncies fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera √®tica i retorna a l’est√®tica ja no t√© la innoc√®ncia, ja no pot ser amoral, ara, ja ser√† per la seva interioritat immoral, o com a m√≠nim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractar√† de passos abruptes, ara dir√≠em de salts qu√†ntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitz√≥ voluntari i elegit on el subjecte s‚Äôhi juga la seva exist√®ncia a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simult√†niament, ja que per ell s√≥n incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d√®iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci√≥ existencial que li proposa Kierkegaard sin√≥ la reconeix en la seva particular i √ļnica interioritat, sin√≥ li provoca una m√≠nima esgarrifan√ßa interior i aquella reconeixen√ßa en la pr√≤pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s√≥n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… i especialment per la¬† manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud√≤nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d√®iem,¬† si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… La viv√®ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v√†lida per a la nostra interioritat.

Hip√≤crita lectora, hip√≤crita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germ√† meu… Ja saps de que et parlo!

Sols aix√≠ espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOL√Č, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

LEVITACI√ď TEXTUAL 1. SOBRE UNA ESCULTURA DE JOAN SALVAT i FERR√Č

 

Tarraco /¬† New York : a bridge, Joan Salvat i Ferr√©. Refractari. 1250¬ļ Reducci√≥ (2012)

 

El més humil dels ponts ja hauria establert un petit trànsit entre dues ribes, entre dos flancs, entre dues parts semblants o dissemblants del món.

Que quan es projectessin les ciutats… el punt de converg√®ncia entre un cardo i un decumanus es determin√©s per un c√†lcul amb un indret del cel estrellat, i que en aquell punt s‚Äôalcessin els edificis nobles, els temples i les √†gores, per a les transaccions de la menja i de la cura, per les accions de la guerra i de la pau, pel joc entre el material i l’immaterial que habita en l’home… no fora m√©s que l’establiment d’un immens pont, d’un llargu√≠ssim arc, per a un suposat tr√†nsit entre dues ribes, entre la riba del real i la de la quimera.

Per√≤ si el pont humil o immens es conform√©s amb el pes i l‚Äôair√≠vola forma d‚Äôunes pres√®ncies humanes, a la cerca de l‚Äôescalf i l‚Äôintercanvi mutu, pel gruix d‚Äôuna for√ßa gratu√Įta d‚Äôamor, que com un raig de llum omple de vida el borrissol m√©s abjecte… cap a ciutats llunyanes… No hi hauria un tr√†nsit m√©s flu√Įt al m√≥n per saldar la set de l‚Äôhome d‚Äôambdues ribes.

De l‚Äôhome que √©s tot argila i que es delita, fr√†gil i tremol√≥s, per l’escalf,¬† l’intercanvi mutu i l’amor.¬†

Fontdenvern

DEL M√ąTODE DE L’ARTISTA (creador o int√®rpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’√†nim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent for√ßa del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una abs√®ncia de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva pres√®ncia -recordem el car√†cter paradoxal del funcionament an√≠mic- l’√†nima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa l√ļcida i plaent…

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… Si tot, tot aix√≤, que d√®iem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinest√®sia l√ļcida que… √Čs, ni m√©s ni menys, all√≤ que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensi√≥, de lleugeresa, d’interrupci√≥, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel¬∑l√®ncia.

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al¬∑legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aqu√≠ ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga dist√†ncia / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix conson√†ncia. “… Una enorme obertura cap a l’immens.¬†

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… √Čs que estem treballant dins el m√®tode de la suspensi√≥ c√≤smica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fen√≤mens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consci√®ncia no s√≥n fruit nom√©s de l’atzar, sin√≥ que tamb√© poden reproduir-se volunt√†riament. I aix√≤, que ens pot semblar sorprenen, ho sap √≠ntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel¬∑latiu com a sin√≤nim d’artista, i, tamb√©, en el sentit m√©s ampli creatiu, sigui en el camp art√≠stic, filos√≤fic, cient√≠fic o t√®cnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.¬† Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il¬∑luminaci√≥ creativa, altrament dita inspiraci√≥, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduraci√≥, perqu√® hi ha actituds volunt√†ries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit hum√†.

Hi han est√≠muls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consci√®ncia. I no ens referim aqu√≠ a l’√ļs de drogues espec√≠fiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofren√ßa en situacions de dolor inguarible. Ens referim a est√≠muls menys productors de danys i de depend√®ncies.

Ens pot acompanyar una m√ļsica d√®iem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les viv√®ncies que ens proporcionen les obres art√≠stiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens¬† pot ser enormement productor d’un estat d’√†nim creatiu una solitud i un silenci cercat volunt√†riament, o tamb√© una trobada grupal desitjada. Una pr√†ctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentraci√≥ contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del m√≥n, desconnectar-nos dels m√≤bils i altres instruments de comunicaci√≥, lliurar-nos de les nostres responsabilitats moment√†niament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…¬† Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’alg√ļ que ens inciti al desig… Una pres√®ncia en l’abs√®ncia…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles m√©thodes de cr√©ativit√©, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a m√©s, els processos de descoberta creativa, s√≥n els mateixos en totes les disciplines, perqu√® m√©s enll√† de la diversitat dels coneixements treballats, all√≤ que d√≥na unitat als processos de la descoberta, s√≥n les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra √†nima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensi√≥ m√©s transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creaci√≥ art√≠stica es construeix de la mateixa manera que la creaci√≥ cient√≠fica.

Aqu√≠ hi podr√≠em afegir el coneixement aportat per les t√®cniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones el√®ctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freq√ľ√®ncia. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freq√ľ√®ncia de 4-7,99 Hz, s√≥n les que es donen en l’estat de consci√®ncia que hem descrit, un estat de percepci√≥ que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiraci√≥ d’idees i de solucions creatives, i tamb√©, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execuci√≥. Es donen d’una manera natural sovint despr√©s d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freq√ľ√®ncies Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada despr√©s d’unes hores de s√≥n profund. J. V. Foix deia que en aquella hora √©s quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com d√®iem es donen sempre en aquest tr√†nsit estrany de la vida humana a un mist√®ric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi b√© mai la resoluci√≥ d’un¬† problema √©s el resultat d’una gesti√≥ l√≤gica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no √©s t√© pas sempre un acc√©s immediat ni f√†cil. I √©s clar, ens recorda tamb√© que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educaci√≥¬† i la pressi√≥ social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precauci√≥, si b√© amb fermesa…

Moltes m√©s coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un cl√≠max d’expansi√≥, de plaer i de passi√≥, perqu√® la joia m√©s profunda que pot experimentar l’home, √©s la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o int√®rpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicaci√≥ lacerant i obsessiva fins a l’extenuaci√≥, la feinada d’una obra que en el fons dels fons √©s totalment gratu√Įta i generosa.

I encara m√©s, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producci√≥ de coneixement, la selecci√≥ de llocs de treball, la valoraci√≥ curricular. Ens diu que les descobertes creatives no s√≥n pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perqu√® aquells no escauen al joc necessari a la invenci√≥. Moltes vegades les troballes s√≥n fetes per “ingenus na√Įfs” perqu√® han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla tamb√© de que “el meravell√≥s” afavoreix la descoberta creativa. La creaci√≥ art√≠stica, igual t√®cnica o cient√≠fica, √©s un fen√≤men tant afectiu com intel¬∑lectual. √Čs perqu√® el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociaci√≥.¬† Tota descoberta creativa neix d’una comparaci√≥ de dos conceptes, de dos teories, de dues experi√®ncies diferents. Provocar la comparaci√≥ afavoreix les descobertes. De fet¬† es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment anal√≤gic, en canvi, amb la seva mec√†nica¬†¬†tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els l√≠mits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mec√†niques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa tamb√© en el terreny art√≠stic i per descomptat en els altres terrenys, i aix√≤ per quatre raons principals. El grup permet la conjunci√≥ de coneixements, la conjunci√≥ d’estrat√®gies de raonament, la conjunci√≥ de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunci√≥ dels experts que tenen molts coneixements i dels na√Įfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aqu√≠ podr√≠em referir-nos al grups teatrals o d’arts esc√®niques en general, el projectes art√≠stics que requereixin treballs en equip, i tal volta tamb√©, als conjunts instrumentals dins la m√ļsica.

Hi ha un corol¬∑lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perqu√® tot aix√≤ ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador art√≠stic, l’artificier, presenta uns par√†metres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi nom√©s a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevaci√≥ i al nou, perqu√® ell ha de conjurar els seu estats an√≠mics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perqu√® aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel¬∑lacions que tots tenim dins el nostre esperit, per√≤ que nom√©s a ell no li esta perm√®s d’apagar-les, i t√© el deure sagrat d’agitar-les, per dir al m√≥n que som vius i d’una mat√®ria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles m√©thodes de cr√©ativit√©. Paris : Entreprise moderne d’√©dition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix t√≠tol part (1) dins d’aquest blog.

D’UNA LECTURA P√öBLICA DELS DIARIS DE RICARD SALVAT

Lectura p√ļblica dels Diaris de Ricard Salvat¬† a sopluig de la Fundaci√≥ del seu nom

 

Quan el passat 10 de setembre va comen√ßar a ploure tan torrencialment em va venir a la ment aquell sonet de Josep Carner que diu… Totes les bruixes d’aquest m√≥n perdut / s√≥n en el cel bret√≥, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia / Paris regala deplorablement; / es nega¬† Ni√ßa d’aiguarells en doina… Per sort, tanmateix, amb la pluja proverbial no hi eren presents totes les bruixes d’aquest m√≥n perdut, malgrat que el cel barcelon√≠ desvariejava, i l’aigua brunyia, delerosa, pels punxeguts capells dels cloquerets de la catedral,… i, tot i que la pluja va impedir de prosseguir l’acte de lectura p√ļblica d’una selecci√≥ dels tres volums dels Diaris¬† de Ricard Salvat¬†a la Setmana del Llibre en Catal√†, l’acte es va poder continuar a la seu de la Fundaci√≥ Ricard Salvat.

La r√†pida iniciativa de N√ļria Golobardes -viuda de Salvat- de prosseguir la lectura a la Fundaci√≥, propera al recinte de la Setmana del Llibre, va permetre de continuar l’acte organitzat per¬†Edicions de la Universitat de Barcelona¬†, la¬†Fundaci√≥ Ricard Salvat¬†i¬†Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.¬†Els assistents arribaven des de l’esplanada¬† de la catedral barcelonina despr√©s de sortejar una pluja desfermada que s’agreujava en el pas dels carrers estrets per les g√†rgoles que regalimaven a doll. Un cop a la seu de la Fundaci√≥, una estesa de paraig√ľes donaven un acolorit passatge abans d’entrar-hi. L’amabilitat de la fam√≠lia Salvat va oferir tota la seva ajuda per a sortejar la mullena amb la qu√® arribaven els assistents a l’acte.

Passada gaireb√© una hora es va reprendre la lectura amb un major aire de complicitat entre els assistents que no es van perdre en el devessall de la pluja. Es diria que l’acte va guanyar -malgrat la p√®rdua d’alguns de ben segur bons lectors, com per exemple el pintor Joan-Pere Viladecans el qual havia de comen√ßar just al moment de la pluja- al fer-se en el marc d’una dimensi√≥ m√©s intima, i per tant, m√©s paral¬∑lela al que suposen els terrenys sempre privats de l’escriptura d’un diari, fet en moments d’intimitat casolana o de cambra d’hotel.

La publicaci√≥ dels Diaris de Salvat arrenca el 2015, sis anys despr√©s de la seva mort a Barcelona. Fins a dia d’avui s’han publicat tres volums, el primer recull els anys 1962-1968, el segon, el per√≠ode 1969-1972, i el tercer publicat ara es refereix als anys 1973-1975. Un cop completada l’obra pot arribar a 14 volums d’unes cinc-centes p√†gines cadascun. Tot plegat, com es diu en les p√†gines de la mateixa Fundaci√≥ Salvat, un testimoni d’enorme valor i una font d’informaci√≥ inesgotable sobre la cultura i la realitat social i pol√≠tica del pa√≠s al llarg de cinquanta anys.

Salvat va escriure el seu enorme dietari amb plena consci√®ncia de la seva dimensi√≥ p√ļblica futura, ho veiem en alguns dels escrits del seus Diaris, i aix√≤ sols ja en justifica amb escreix la seva publicaci√≥. La intensitat de la vida de Salvat, el seu coneixement i posici√≥ en el panorama de la cultura europea i de m√©s enll√†, amb les seves m√ļltiples coneixences i relacions, la seva enorme capacitat de treball i d’aprenentatge, la seva vitalitat o m√©s b√© hiperactivitat, la seva intel¬∑lig√®ncia, la seva sana curiositat, la seva conjugaci√≥ entre¬† els coneixements doctes universitaris i la praxi art√≠stica, etc… Fan dels seus dietaris un compendi d’un inusitat inter√®s.

Cal dir que la lectura programada dels fragments del diari ha vingut recolzada per la publicaci√≥ d’un especial Ricard Salvat a una nova revista sorgida de Edicions de la Universitat de Barcelona, de nom Comp√†s d’amalgama : Revista de cultura contempor√†nia, en el seu n√ļmero 0. Hi trobem tots els fragments llegits en el curs de l’acte.

Les diferents veus dels lectors, personalitats intel·lectuals i artístiques, van anar desgranant les pàgines viscudes per un  home valent, lluitador i plenament encuriosit i capacitat per a tot.

El conjunt d’aquests Diaris fornir√†, despr√©s de la seva publicaci√≥ completa, una cr√≤nica de la vida i els costums d’una gent i d’una √®poca que han format part de l’elit de la cultura europea, de la cultura en el sentit m√©s ampli. S√≥n centenars o millor dit milers de mirades, de gestos personals, de cr√≠tiques i comentaris, opinions, converses, personatges, viv√®ncies, experi√®ncies socials, pol√≠tiques, i sobretot art√≠stiques, fets des dels g√®nere dietar√≠stic a la manera com des de la literatura ho va fer l’immens mosaic que suposa √Ä la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

Gràcies Salvat, per aquest immens esforç, per aquest immens testimoni.

 

Amadeus

Page 1 of 7

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén