Llengües i llengua
Blogs de la UAB | De tot una mica en llengües

Posted
14 febrer 2020 @ 10am

Posted in
General

Què hi ha en un nom?

ELS GUARDIANS DELS NOMS

Gemma Saura, La Vanguardia, 14 de febrer de 2020

https://www.vilaweb.cat/noticies/vols-saber-com-sescriu-el-teu-nom-en-islandes/

Els islandesos no poden dir-se Llucifer. Tampoc noms més prosaics com Hannalisa, Theo o Bened. En el seu últim dictamen, el Comitè per als Noms de la diminuta nació nòrdica rebutja aquests quatre apel·latius. El satànic Lúsífer, que sol·licitava un adult, perquè considera que pot ocasionar perjudicis al portador. Els altres, simplement per ser aliens a la tradició nacional.

Islàndia té una de les legislacions més estrictes del món sobre noms, nascuda fa un segle per protegir la llengua i el sistema patronímic. Encara que la regulació s’ha anat relaxant a mesura que la societat s’ha fet més diversa, cada vegada més veus demanen de revisar-la si no eliminar-la del tot.

Els pares no poden anomenar els fills com els plagui. Han de triar entre una llista prèviament autoritzada -uns 2.500 noms per gènere- i els innovadors han de demanar un permís incert. També els cognoms estan rígidament regulats i són una raresa. La majoria d’islandesos porten el nom de pila del pare o la mare, amb el sufix son (fill) o dottir (filla). El 1913, seguint el camí dels veïns nòrdics, Islàndia va autoritzar l’adopció de cognoms, però al cap de pocs anys va recular i els va prohibir. Només van poder mantenir-lo -i transmetre’l- els que ja en tenien. Les classes altes, essencialment.

Fins als anys noranta, els estrangers que es nacionalitzaven eren obligats acanviarde nom. És el cas del pintor català Baltasar Samper, de 82 anys, que va arribar a l’illa el 1961 per pescar areng i es va casar amb una islandesa. Curiosament, la carta que l’informava que no podia mantenir el seu estava firmada per tres islandesos amb cognom, recorda Samper per telèfon des de casa seva, al nord de Reykjavík. Va haver de registrarse amb el patronímic de la seva esposa, com si fos el fill del seu sogre. “Vaig ser el primer Baltasar en segles aIslàndia. Avui n’hi ha 24. Està de moda ! “, diu entre rialles.

El procediment per autoritzar nous noms és complex, admet el lingüista Adalsteinn Hákonarson, un dels tres membres del polèmic comitè. Han de respectar les normesortogràfiques i gramaticals de l’islandès (per exemple, no poden contenir la lletra c o la z, inexistents en aquest alfabet); no han de ser pejoratius o estigmatitzadors; i han de gaudir de “prou tradició” al país. El nom és aprovat si almenys 15 islandesos el porten actualment, xifraque baixa a5 si entre ells hi ha algú més gran de 60 anys, i a zero si apareix en censos antics.

“La majoria de sol·licituds són acceptades, al voltant del 70% -diu Hákonarson-. A la gent li sembla que les nostres decisions són arbitràries, però hi ha una llei que estem obligats a seguir i és responsabilitat del Parlament canviarla”. En els últims anys hi ha hagut diverses propostes, però cap no ha anat endavant. La ministra de Justícia, del conservador Partit de la Independència, prepara ara una nova llei que presentarà al març.

El mateix lingüista és partidari d’una obertura. “La llei autoritza els estrangers a mantenir el seu nom però no diuen res de què passa després d’una generació, quan una persona ja és només islandesa. Hem hagut de dir no a pares que volien posar el nom d’un avi estranger”, lamenta.

No és l’única incongruència. Com ha denunciat el còmic i exalcalde de Reykjavík Jón Gnarr, un dels seus més acèrrims flagells, la llei perpetua privilegis d’una casta amb dret a cognom i concedeix una llibertat als ciutadans d’origen estranger que nega als autòctons. L’exalcalde va arribar amudarse als EUA, on es va canviar oficialment de nom, per aconseguir que el seu país li reconegués Gnarr com a cognom.

“Amb tantes excepcions, el procés en si mateix és cada vegada més complex”, denuncia Thorsteinn Víglundsson, diputat liberal que l’any passat va impulsar una fallida proposta legislativa per abolir la llei de Noms.Per aell, és una qüestió de llibertat individual. “Els pares tenen dret a triar el nom que vulguin per als fills sense que el govern s’hi immisceixi”, assenyala Víglundsson, que posa en dubte que el sistema patronímic corri perill. “És una tradició molt estimada pels islandesos, que es va desenvolupar durant segles sense que ningú l’imposés. La primera llei només va arribar fa cent anys”.

No tots n’estan convençuts. “L’únic patrimoni que tenim és la nostra llengua, que amb prou feines ha canviat en 1.100 anys. Som els únics al món que no diem telèfon”, diu orgullosa la documentalista Kolfinna Baldvinsdóttir, defensora de les restriccions.”És unasocietat petita (360.000habitants), amb un 13% d’immigrants, en un món globalitzat, sota gran influència de l’anglès. Si no féssim res, en dues o tres generacions l’islandès hauria desaparegut. Gràcies a aquestes mesures radicals gaudeix d’una salut que ja voldrien altres llengües minoritàries”, diu.

Al març es veurà fins on està disposada a arribar la ministra de Justícia. Fins aleshores, adeu Hannalisa, adeu Llucifer.


No Responses to “ Què hi ha en un nom?”


There are no comments yet. You could be the first!

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.