Llengües i llengua
Blogs de la UAB | De tot una mica en llengües

Posted
10 febrer 2013 @ 9pm

Posted in
General

La cohesió en anglès i en català

O com traduir bé, però de manera manifestament millorable.

Chomsky en anglès… WHO OWNS THE WORLD?

I think talk about American decline should be taken with a grain of salt.

World War II is when the United States really became a global power. It had been the biggest economy in the world by far for long before the war, but it was a regional power in a way. It controlled the Western Hemisphere and had made some forays into the Pacific. But the British were the world power.

World War II changed that. The United States became the dominant world power. The U.S. had half the world’s wealth. The other industrial societies were weakened or destroyed. The U.S. was in an incredible position of security. It controlled the hemisphere, and both the Atlantic and the Pacific, with a huge military force.

Of course, that declined. Europe and Japan recovered, and decolonization took place. By 1970, the U.S. was down, if you want to call it that, to about 25 percent of the world’s wealth – roughly what it had been, say, in the 1920s. It remained the overwhelming global power, but not like it had been in 1950. Since 1970, it’s been pretty stable, though of course there were changes.

Within the last decade, for the first time in 500 years, since the Spanish and Portuguese conquest, Latin America has begun to deal with some of its problems. It’s begun to integrate. The countries were very separated from one another. Each one was oriented separately toward the West, first Europe and then the U.S.

That integration is important. It means that it’s not so easy to pick off the countries one by one. Latin American nations can unify in defense against an outside force.

The other development, which is more significant and much more difficult, is that the countries of Latin America are individually beginning to face their massive internal problems. With its resources, Latin America ought to be a rich continent, South America particularly.

Latin America has a huge amount of wealth, but it is very highly concentrated in a small, usually Europeanized, often white elite, and exists alongside massive poverty and misery. There are some attempts to begin to deal with that, which is important – another form of integration – and Latin America is somewhat separating itself from U.S. control.

There’s a lot of talk about a global shift of power: India and China are going to become the new great powers, the wealthiest powers. Again, one should be pretty reserved about that.

For example, many observers comment about U.S. debt and the fact that China holds so much of it. A few years ago, actually, Japan held most of the U.S. debt, now surpassed by China.

Furthermore, the whole framework for the discussion of U.S. decline is misleading. We’re taught to talk about a world of states conceived as unified, coherent entities.

If you study international relations theory, there’s what’s called the “realist” school, which says there is an anarchic world of states, and those states pursue their “national interest.” It’s in large part mythology. There are a few common interests, like survival. But, for the most part, people within a nation have very different interests. The interests of the CEO of General Electric and the janitor who cleans his floor are not the same.

Part of the doctrinal system in the United States is the pretense that we’re all a happy family, there are no class divisions, and everybody is working together in harmony. But that’s radically false.

In the 18th century, Adam Smith said that the people who own the society make policy: the “merchants and manufacturers.” Today power is in the hands of financial institutions and multinationals.

These institutions have an interest in Chinese development. So if you’re, say, the CEO of Walmart or Dell or Hewlett-Packard, you’re perfectly happy to have very cheap labor in China working under hideous conditions and with few environmental constraints. As long as China has what’s called economic growth, that’s fine.

Actually, China’s economic growth is a bit of a myth. China is largely an assembly plant. China is a major exporter, but while the U.S. trade deficit with China has gone up, the trade deficit with Japan, Taiwan and Korea has gone down. The reason is that a regional production system is developing.

The more advanced countries of the region – Japan, Singapore, South Korea and Taiwan – send advanced technology, parts and components to China, which uses its cheap labor force to assemble goods and send them out of the country.

And U.S. corporations do the same thing: They send parts and components to China, where people assemble and export the final products. These are called Chinese exports, but they’re regional exports in many instances, and in other instances it’s actually a case of the United States exporting to itself.

Once we break out of the framework of national states as unified entities with no internal divisions within them, we can see that there is a global shift of power, but it’s from the global workforce to the owners of the world: transnational capital, global financial institutions.

Excerpted from Power Systems: Conversations on Global Democratic Uprisings and the New Challenges to U.S. Empire. Interviews with David Barsamian by Noam Chomsky. Published by Metropolitan Books, an imprint of Henry Holt and Company, LLC. c.2013 by Aviva Chomsky and David Barsamian. All rights reserved. 

i en català.

Qui domina el món?

NOAM CHOMSKY | Actualitzada el 09/02/2013 00:00

Qui domina el món?Qui domina el món? EVERETT KENNEDY BROWN / EFE

Em sembla que quan es parla del declivi nord-americà no ens ho hauríem de prendre al peu de la lletra. Els Estats Units van esdevenir una potència mundial de debò arran de la Segona Guerra Mundial. És evident que des de molt abans de la guerra ja eren l’economia més gran del món, però d’alguna manera eren només una potència regional. Dominaven l’hemisferi occidental i havien fet algunes incursions al Pacífic, però la potència mundial, realment, eren els britànics.

La Segona Guerra Mundial va canviar aquesta situació. Els Estats Units van esdevenir la potència mundial dominant. Els EUA tenien la meitat de la riquesa mundial. Les altres societats industrials estaven debilitades i desfetes. Els EUA tenien una posició de seguretat increïble. Controlaven l’hemisferi i, alhora, l’Atlàntic i el Pacífic, amb una força militar enorme.

Evidentment, això va anar a menys. Europa i el Japó es van refer i es va produir la descolonització. El 1970, els EUA havien baixat, si volem dir-ho així, fins al 25% de la riquesa mundial -si fa no fa com a la dècada del 1920-. Continuaven sent una potència mundial descomunal, però no tant com ho havien estat durant els anys 50. D’ençà del 1970 la situació ha estat força estable, tot i que, esclar, hi ha hagut canvis.

Durant els últims deu anys, per primera vegada en cinc segles -des de la conquesta dels espanyols i els portuguesos-, l’Amèrica Llatina ha començat a ocupar-se d’alguns dels seus problemes. Ha començat a integrar-se. Els diversos països de la regió estaven molt apartats els uns dels altres. Cadascun es relacionava pel seu compte amb Occident, primer amb Europa i després amb els Estats Units.

La integració és important. Implica que no resulta tan fàcil fer caure els països un per un. Els països de l’Amèrica Llatina poden unificar-se en la defensa contra una força exterior.

Un altre canvi, molt més significatiu i molt més complicat, és que els països de l’Amèrica Llatina han començat a fer front de manera individual als seus enormes problemes interns. Amb els seus recursos, l’Amèrica Llatina hauria de ser un continent ric, sobretot l’Amèrica del Sud.

A l’Amèrica Llatina hi ha una riquesa immensa, però està molt concentrada en mans d’una petita elit -formada normalment per gent molt europeïtzada i generalment de raça blanca- i coexisteix amb el patiment i la pobresa generalitzats. Hi ha alguns intents de posar fil a l’agulla per resoldre aquesta situació, i això és important (ja que és una altra forma d’integració), i en certa manera l’Amèrica Llatina s’està apartant del control dels Estats Units.

Es parla molt del canvi en la relació de poder mundial: l’Índia i la Xina seran les grans superpotències, les més riques i poderoses. Però igual que en el cas anterior, hem de ser molt cauts amb aquesta visió.

Per exemple, molts observadors parlen del deute dels Estats Units i del fet que la Xina en té una bona part. Pocs anys enrere, de fet, el Japó tenia la major part del deute nord-americà. Ara ha estat superat per la Xina.

A més a més, cal considerar que el marc general en el qual es produeix el debat sobre el declivi dels Estats Units és equívoc. Estem acostumats a parlar d’un món format per estats, entesos com a entitats coherents i unificades.

En l’estudi de la teoria de les relacions internacionals hi ha una escola, la realista, segons la qual ens trobem en un món anàrquic d’estats que busquen el seu interès nacional. En molts aspectes, això és un mite. Hi ha alguns interessos comuns, com ara la supervivència, però, en general, la gent d’un mateix país té interessos molt diferents. Els interessos dels directius de la General Electric i els del conserge que els neteja el terra no són pas els mateixos.

La pretensió que tots nosaltres som una família feliç, que no hi ha divisions de classe i que tots plegats treballem en harmonia és part del sistema doctrinal dels Estats Units, però és una pretensió radicalment falsa. Al segle XVIII, Adam Smith deia que els mateixos que dominen la societat en fan les normes: “els comerciants i els fabricants”. Avui dia el poder el tenen les institucions financeres i les multinacionals.

Aquestes institucions tenen interès en el desenvolupament de la Xina. Per tant, si ets, per exemple, un directiu de Walmart, Dell o Hewlett-Packard, t’agradarà tenir una mà d’obra molt barata a la Xina que treballa en condicions deplorables i amb poques restriccions mediambientals. Mentre a la Xina hi hagi allò que s’anomena creixement econòmic, perfecte.

De fet, el creixement econòmic de la Xina té un punt de mite. La Xina és sobretot una planta de muntatge. És un gran exportador, però, mentre el dèficit comercial amb la Xina ha augmentat, el dèficit comercial amb el Japó, Taiwan i Corea ha disminuït. Això passa perquè hi ha un canvi en el sistema de producció de la regió. Els països més avançats -el Japó, Singapur, Corea del Sud i Taiwan- envien els components i peces tecnològicament avançats a la Xina, que utilitza la seva força de treball per muntar els productes i enviar-los fora del país. I les grans empreses nord-americanes fan el mateix: envien peces i components a la Xina, i allà els munten i exporten el producte final. Això compta com a exportació xinesa, però moltes vegades es tracta d’exportacions regionals, i d’altres, en realitat, són autoexportacions dels Estats Units.

Si sortim del marc conceptual que considera els estats nació com entitats unificades sense divisions internes, podem veure que el poder ha canviat globalment de mans, però en realitat ha passat de les mans del conjunt de treballadors a les dels actuals amos del món: el capital transnacional, les institucions financeres globals.

No li falta alguna cosa? Cohesió.


No Responses to “ La cohesió en anglès i en català”


There are no comments yet. You could be the first!

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.