Llengües i llengua
Blogs de la UAB | De tot una mica en llengües

Entre la biodiversitat i el nom de les coses

pol·linitzadors hashtag on Twitter

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sphaerophoria_scripta

Sírfid

Els sírfids són abundants i no tenen nom popular català? Pobresa lingüística. No m’ho puc creure!

En castellà, mosca plumón o mosca cernidora.

En anglès, long hoverfly. http://insectmacro.photography/lugar/lleida/montoliu-de-lleida/


Lectures de literatura catalana contemporània

  • K. L. Reich, Joaquim Amat-Piniella, 1963
  • Poesia rasa, Joan Brossa, 1970
  • Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo, 1973
  • Memòries fins a 1935 (no ficció), Aurora Bertrana, 1974
  • Els nostres objectes de cada dia, Josep Maria Espinàs, 1981
  • El bell país on els homes desitgen els homes (poemes), Biel Mesquida, 1985
  • La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó, 1989
  • Joana E., Maria Antònia Oliver, 1992
  • El perquè de tot plegat (contes), Quim Monzó, 1993
  • Després de la pluja (teatre), Sergi Belbel, 1993
  • El verí del teatre (teatre), Rodolf Sirera, 1993
  • Dones, Isabel-Clara Simó, 1997
  • Cinc nits de febrer, Eduard Márquez, 2000
  • La pell freda, Albert Sánchez Piñol, 2002
  • Les veus del Pamano, Jaume Cabré, 2004
  • La meitat de l’ànima, Carme Riera, 2004
  • La força de la gravetat (contes), Francesc Serés, 2006
  • Històries d’animals, tretze (poesia), Enric Casasses, 2010
  • Els nois, Toni Sala, 2014
  • Eren ells, Carles Rebassa, 2016
  • Un arbre molt alt (poesia), Jaume Coll Mariné, 2017
  • Poder i santedat, Manuel Molins, 2017
  • Kalàishnikov, Maria Sevilla, 2017
  • Permagel, Eva Baltasar, 2018
  • La mort lenta, Xavier Mas Craviotto, 2018
  • Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols, 2018
  • L’art de portar gavardina, Sergi Pàmies, 2018
  • Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà, 2019
  • Napalm al cor, Pol Guasch, 2021
  • Josep Palau i Fabre
  • Vicenç Pagès Jordà
  • Sebastià Alzamora
  • Teresa Colom
  • Enric Herce
  • Ferran Torrent
  • El teatre de Jordi Casanovas, Marta Buchaca, Albert Mestres, Roger Bernat, Ferran Echegaray, Carles Santos, La Fura dels Baus

A partir de “Què llegeixen els futurs professors de literatura?”, Jordi Nopca, diari Ara, 29 de maig de 2021

 

 


Mil maneres de trencar(-se) les coses

Una llengua que no te l’acabes,

Jordi Badia i Pujol, octubre 2020

"Esparracar", "esbotzar" i "eixavuiro", rescatades de la foguera!

https://www.ccma.cat/catradio/la-nit-dels-ignorants/esparracar-esbotzar-i-eixavuiro-rescatades-de-la-foguera/noticia/3053472/

El català, com totes les llengües, s’ha anat construint a còpia d’afegir mots quan apareixien ‘conceptes’ nous. Però tot sovint no és que inventem ‘conceptes’, sinó aspectes d’un mateix concepte. Per exemple, podem dir que ‘trencar’ és un concepte, però ‘trencar amb violència’ o ‘trencar parcialment’ o ‘trencar longitudinalment’ són matisos de ‘trencar’. Doncs bé: els catalans que han viscut abans que nosaltres han cregut que cadascun d’aquests aspectes es mereix un mot diferent. Això és la precisió lingüística, un àmbit certament apassionant.

Com tants aspectes de la llengua (de les llengües), aquests darrers decennis l’art de precisar ha perdut pistonada, de manera que aquell tresor lèxic que havíem anat acumulant durant segles i segles sembla que es vagi enxiquint. Això no vol pas dir que no es pugui recuperar, car les paraules que cauen en desús no han pas desaparegut i, doncs, encara poden reviscolar. Per això cal que siguem conscients de la riquesa que teníem i fer l’esforç de recobrar-la.

Ara anem al gra i tornem a l’exemple. Tots sabem què vol dir trencar (o rompre): ‘fer trossos o fragments una cosa dura per l’acció d’una força’. Si baixa un corrent d’aigua pot trencar el mur de la presa; si amb les mans fem pressió en una nou, també la trencarem; i si d’una fusta en volem fer trossos per encendre foc, també l’haurem de trencar. L’acció és la mateixa, el mot trencar (o rompre) ens pot servir en tots tres casos, però els nostres avantpassats van decidir que les parets s’esbotzaven, les nous les esclafàvem i les fustes les estellàvem. Per a acabar-ho d’adobar, no a tot arreu es diu igual (per exemple, esbotzar es diu esbutzar en alguns indrets i desbutzar en alguns altres), de manera que la quantitat de termes encara augmenta.

Voleu parlar amb precisió? Doncs avui us convidem a veure totes les cares de la trencadissa.

Per dir ‘fer trossos menuts’, tenim tots aquests verbs:

—esbocinar: en general, vol dir fer bocins, és a dir, trossos petits de qualsevol objecte sòlid. Tant es pot esbocinar un paper com un plat, mentre sigui trencat (o esquinçat) en bocins.

—esmicolar: ‘desfer en miques, en bocinets menudíssims’, diu el diccionari. De fet, podem esmicolar sense trencar (per exemple, una molla de pa), o bé trencant (un càntir, un plat…).

—estellar o asclar: convertir una fusta en trossos petits. Una estella és un fragment de fusta tallada al llarg, de les que fem servir per encendre foc; i una ascla és una estella grossa.

Si parlem de ‘trencar, o trencar-se, parts del cos’, la nostra llengua ens forneix tot de verbs que no han de menester gaires presentacions:

—camatrencar

—captrencar

—cuixatrencar (també escuixar o escuixolar)

—esmorrar –de morro–, que vol dir ‘rompre la cara’.

Hi ha tota una colla de verbs que fan referència als ‘trencaments amb una certa violència’. Heus-los ací:

—esbotzar, esbaldregar o rebentar: obrir amb una força feta de fora estant. Els bombers esbotzen les portes quan han d’entrar de pressa en un pis, però també es pot esbotzar una presa per la força del riu.

—esportellar: obrir portell, és a dir, fer un forat en un mur, una tanca…

—esberlar o fendre: obrir per una línia de mínima resistència d’un objecte, seguint-ne les fibres. Es pot esberlar una canya, una síndria que ens cau a terra, una roca, el glaç… Una esberla és un tros desprès d’una cosa esberlada.

—esclafar: en general, trencar una cosa amb una pressió forta. Podem esclafar una fruita seca o un ou, per exemple.

—esqueixar: principalment, vol dir esquinçar, però quan una branca es trenca i se separa de la planta de què forma part també diem que s’esqueixa. Un esqueix és, doncs, un fragment de tija o de branca que s’introdueix a terra perquè hi arreli.

Després hi ha els verbs referits a l’acció de ‘trencar parcialment’, és a dir, ‘trencar solament una part d’un objecte o una superfície’. Ací és potser on la precisió s’esmola més:

—escantellar, o descantellar, o escantonar, o escrostonar: trencar els cantells d’un objecte. Els paletes escantellen maons quan no els necessiten sencers, hi ha mobles escantonats pels cops, hi ha voreres descantellades… El mot escrostonar, que té aquest significat, també vol dir arrencar la crosta de qualsevol objecte (o un vernís, o la pintura d’una paret, o l’engrut d’una superfície).

—esvorellar, o esmorrellar, o desmorrellar: trencar un bocí de la vora d’un objecte. Les cassoles de terrissa s’esvorellen fàcilment.

—oscar: fer una osca, és a dir, un buit en la línia de tall d’un objecte. De segur que heu vist ganivets oscats. Però, compte, un ganivet pot ésser que no talli perquè s’ha esmussat, és a dir, perquè el tall s’ha gastat, s’ha fet menys agut.

—escabotar: trencar la cabota d’un clau o de qualsevol objecte semblant.

—esbrocar: trencar el broc —d’un porró, per exemple.

Hi ha, per acabar, els verbs que ens parlen de ‘trencaments molt lleus’, tan lleus que gairebé no són trencaments, sinó obertures:

—esquerdar: fer una esquerda, és a dir, una obertura allargada i estreta. Es pot esquerdar un sostre, una paret, un test, un vidre, etc.

—clivellar, clevillar, cruiar: fer una clivella (o clivell o clevill o crui), és a dir, una obertura allargada, generalment poc profunda, per contracció –per exemple, a la pell, en una paret, en una escorça…

—badar: tenir una obertura, com ara la de la punta d’unes sabates que han ‘treballat’ molt. El verb badar vol dir moltes més coses (es pot badar una flor, podem badar la boca o una bossa, o una finestra… o nosaltres mateixos contemplant un paisatge).

—badocar: obrir-se una fruita, però sense separar-se’n les parts. De segur que tots heu vist figues que badoquen, amb la pell una mica oberta, però sense acabar de mostrar el dins.

—esquerdillar: hi ha diccionaris que diuen que un esquerdill és una estella petita, però n’hi ha que ho defineixen com un ‘tros petit d’un cos dur que es desprèn en esberlar-se’. Per tant, esquerdillar-se el braç no seria pas esmicolar-se’l en esquerdills, sinó fer-s’hi una fractura incompleta (una fissura), en què s’ha desprès un tros d’os.

S’ha dit sovint que els inuits tenen moltes paraules per a dir ‘neu’, perquè els envolta tot l’any. Sembla que és una teoria falsa, però, sigui com vulgui, no sé com s’ha d’interpretar que els catalans tinguem tants mots per a parlar de la trencadissa…

Potser valdrà més que ho deixem estar aquí.

Article publicat a VilaWeb el dia 3-10-2020


La florida dels arbres fruiters

Tot aprofitant aquests dies benignes he donat uns quants tombs pel jardí. Els refilets dels ocells, amagats al bosc llindant, comencen a fer-se sentir.

És l’acme de joia dels arbres fruiters, els quals revesteixen les seves branques seques amb les millors gales plurals encara no aombrades per les fulles. La florida sembla estar programada d’acord amb uns criteris misteriosos i indesxifrables d’estètica floral, segons els quals els diferents arbres s’enfloren per ordre successiu, la qual cosa ocasiona que, per una banda, s’allargui la temporada florent i, per l’altra, s’evitin rivalitats inútils. Amb harmonia i ordre ben calculat l’ametller encetarà la temporada. Els seus delicats pètals amplis, esbadellats i nacrats, prefereixen, abans de pansir-se, de voletejar com borralls de neu i esparpallar-se pel terra, bo i formant una catifa de blonda. El segueix aviat el presseguer, envanit i cofoi del carmesí incomparable de les seves flors, que, si no en mida, excel·leixen pel seu color delitós que anuncia uns fruits saborosos i sucosos; dissortadament, en aquesta latitud no se sap mai si arribaran a esdevenir realitat; l’enigma no s’aclarirà amb certesa fins ben entrada la tardor.   

Els pit-roigs saltironegen dins d’aquest gran niu de flors carmesines i, per uns instants, ofereixen la impressió que els pètals de les flors s’hagin metamorfosat en un plomatge suau i palpitant que, de cop i volta, comença a volar. Els pètals, però, continuen aferrats a contracor a les branques; hauran d’esperar encara alguns dies fins a emprendre una volada, que per a ells serà l’única de la seva vida efímera.   Com cada any, els cirerers prefereixen una florida alba i innocent de flors modestes apomades; sota aquesta virginal castedat s’amaguen murris els futurs robins sanguinis de polpa carnosa, tova i cruixent alhora, que sobreeixiran d’un suc gormand, àcid i dolç. Davant d’aquest esclat incontestable de nívia magnificència, les flors de la prunera, senzilles i humils, confonen avergonyides els seus pètals blancs verdolencs amb les petites fulles verdes i esblaimades.

Els perers esperen mansuets que passi la glòria fugissera de la primera tongada fluorescent dels altres arbres fruiters per tal de fer ressaltar més la seva; aquesta precaució és de tota manera supèrflua, ja que les seves flors fruiteres ullprenen d’una manera incontestable sense rival.

Cauts i assenyats, pomers i codonyers prefereixen de gaudir primer de la bella cascada de les flors del perer, que llueix com un canelobre de l’antiga religió jueva en la grisor perla mat dels capvespres primaverals. Si s’atalaien de lluny, a besllum, els arbres fruiters donen la impressió d’estar recoberts per un borrissol frement de blonda blanca i maradigna, transparent, pàl·lida.

En un lloc preferent, solitari, aïllat a fi de posar en relleu l’aura majestuosa del seu comport exuberant, les magnòlies, ocells immòbils estilitzats, engalanen les branques encara nues que s’estenen cordials i obertes per donar suport a les seves enormes flors.

Entre dos foscants, les branques, amb els contorns difuminats s’esvaneixen; només llueixen les immenses flors nacrades, orgulloses i envanides, que es metamorfosen en vaixells o avions de seda, que suren sense moure’s de lloc enmig d’un magma agrisat. En aquesta simfonia vernal de flors fruiteres, la florescència de les vinyes i de les figueres queda relegada a un segon pla, gairebé arcà; les seves floretes humils i imperceptibles sorprendran per això molt més amb l’esplet dels seus fruits tardorencs.

L’avet blau torreja, immutable i indiferent, al pas de les estacions, mentre que les canyoques balmades de la bistorta borda s’enlairen joioses tot mostrant orgulloses petites fulles rogenques encara aponcellades.

Les rieres i els rierols fan sentir les seves veus dringadisses, suaus, relaxants; estan contents d’haver prosperat el seu cabal amb l’ajuda de les aigües de la pluja i del desguàs de la neu dels pujols i tossals de les rodalies. A les seves ribes sorgeixen amb esplet modestes violetes boscanes, les quals amb les seves petites flors blanques i morades clapegen el fons encara ocrós del paisatge.

Després d’haver donat un parell de tombs i haver passat revista al jardí, m’he arraulit a un racó arrecerat sota la magnoliera per prendre els raigs agradables del sol.

Del jardí estant (fragment pàg. 96-98), Maria Lourdes Soler i Marcet, Alemanya, 1990


Between jargon and plain language

In defence of jargon – it might be infuriating but it also has its uses

Anyone who tried to get their head around the financial crisis of 2008 soon found themselves drowning in an alphabet soup of BEITs, CDOs, CDCs, ETFs and MBS. When British novelist John Lanchester wrote about this world he commented that “you are left wondering whether somebody is trying to con you, or to obfuscate and blather so that you can’t tell what’s being talked about”. He wasn’t wrong.

One recent study shows how people are more likely to use jargon when they feel insecure. Led by psychologist Zachariah Brown, it shows how some groups use jargon specifically to make up for having a low social status.

In one experiment, they looked at 64,000 dissertations from hundreds of universities in the US and found that those written by students from lower-status institutions used more jargon. In another part of the study, they asked participants to pick a pitch for a start-up. When people were put into a lower-status position, they found they were more likely to pick jargon-laden pitches. In a range of other settings they noticed that when people found themselves in a low-status position, they were significantly more likely to reach for jargon.

Speech bubble saying:
No thanks. one line man/Shutterstock.com

Clearly, there are pitfalls to jargon. Research shows how it can be a major turnoff in the business world. One study found that knowledgeable investors were unimpressed by investment propositions that were filled with unnecessary jargon. Similarly, jargon can make non-experts see new technologies in a more negative light. Another study found that when new technologies are presented to people using jargon, they tend to see them as much riskier.

Jargon is, by definition, exclusionary. This means it can get in the way of understanding crucial information. One study found that the frequent use of medical jargon by doctors meant their patients didn’t understand about half of what their doctors said to them.

Even between experts, it can be counterproductive. A study of different subfields in ecology, for example, found that key terms would often mean very different things to different experts. This would then trigger heated but ultimately fruitless disagreements.

The upside of jargon

Jargon might be infuriating, but it’s also useful. Jargon sums up complex issues in fewer words. This enables experts to talk precisely to each other about concepts they are familiar with.

Jargon can help remove emotion when tackling difficult topics. Doctors, for example, often dehumanise patients by talking about a person in pain as an interesting case of some specific disease. Research shows that this helps create emotional distance, which allows them to make more reasonable decisions.

Two doctors looking at clipboard.
Jargon has its place.

But this can also be problematic. In 1984 the US State Department replaced the word “killing” with “unlawful deprivation of life” in its human rights reports to help cover up the unpleasant reality of government-sanctioned killings in countries the US supports.

Jargon is also used to solidify a sense of belonging within groups. Professional wrestlers, for instance, talk about their sport as “business”, getting into the ring as “going to work”, and putting on a convincing performance as “selling”. Similarly, North American truck drivers use expressions like “bobtailing a twin screw jimmy” to purposefully exclude non-truck drivers from their conversations.

Resisting a full ban

The dangers of jargon have spurred frequent calls to ban it altogether. In 2015, the then British prime minister, David Cameron asked civil servants to ensure their communications were jargon free. In 2010, then US president, Barack Obama signed the Plain Language Act which required federal government documents to be written in a “clear, concise manner”. Presidents Nixon, Carter and Clinton all signed official orders requiring simple and plain language be used in government.

These world leaders were all following in the footsteps of George Orwell who in 1946 recommended that you “never use a long word where a short one will do”. But Orwell’s advice was preceded by Thomas Sprat, who in 1667 wrote how members of the newly founded Royal Society resolved “to reject all the amplifications, digressions, and swelling of style: to return back to the primitive purity, and shortness, when men deliver’d so many things, almost in an equal number of words”.

Despite these constant calls for plain language, jargon seems to have a habit of returning. Instead of trying to take on the impossible task of creating a jargon-free world, we might narrow our ambitions and just try to cut out what the scholar Russel Hirst calls “bad jargon”.

Some potential indicators of bad jargon are words that look or sound strange, hybrids or terms that are difficult to pronounce. After chasing out the bad jargon, we need to ensure that any specialist terms which are left are “good jargon”. That means they should be economical, precise and as universal as possible. Instead of fighting against all jargon, we should follow Russell Hirst’s advice and become champions of good jargon and its staunchest defenders.

 https://theconversation.com/in-defence-of-jargon-it-might-be-infuriating-but-it-also-has-its-uses-148118, The Conversation, 15 October 2020


Lingüística forense, el llenguatge com a prova i evidència

Anàlisi del discurs, fonètica, camps semàntics…

La lingüística forense és un camp de la lingüística aplicada que busca la resolució de certs problemes judicials, mitjançant l’anàlisi del llenguatge.[1] S’usa per exemple per decidir si dos escrits corresponen a la mateixa persona (amb ajuda de la grafologia), per estudiar casos de possible plagi, identificar trets personals en un registre sonor (com una trucada de telèfon d’un segrestador), detectar la ideologia subjacent en un decret (anàlisi del discurs) o fer la llengua administrativa més entenedora, entre altres. Com tota disciplina forense, requereix l’aval d’un tribunal perquè els seus diagnòstics tinguin validesa i es duu a terme amb professionals especialitzats.

Criminals, vigileu com parleu

(La Vanguardia, 21 de gener de 2021)

La lingüística forense ajuda cada cop més a resoldre casos, com explica Sheila Queralt al llibre ‘Atrapados por la lengua


Què hi ha darrere els llibres de text de català?

A més del seu objectiu central, aquesta obra també ofereix un resum de la història de les metodologies d’ensenyament de llengües estrangeres, una presentació dels llibres de text en català, una observació crítica de les tasques del Consell d’Europa i del MECR… Déu-n’hi-do!

Anàlisi crítica de llibres de text de català per a no catalanoparlants adults en temps de neoliberalisme

Pau Bori Sanz

  • 1. INTRODUCCIÓ GENERAL
    • 1.1 Plantejament
    • 1.2 Neoliberalisme
    • 1.3 Objectius i preguntes de recerca
    • 1.4 Corpus d’estudi
    • 1.5 Procés d’elaboració de la tesi
    • 1.6 Organització de la tesi
    • 1.7 Contingut dels capítols
    • 1.8 Rellevància de l’estudi
  • 2. PERSPECTIVA CRÍTICA
    • 2.1 Introducció
    • 2.2 Perspectiva crítica
    • 2.3 La Teoria crítica de l’Escola de Frankfurt
      • 2.3.1 Indústria cultural
      • 2.3.2 Crítica a la raó instrumental
      • 2.3.3 La societat de l’espectacle
    • 2.4 Pedagogia crítica
      • 2.4.1 Ideologia i currículum
      • 2.4.2 Tradició marxista
      • 2.4.3 Materials escolars
    • 2.5 Estudis crítics sobre llibres de text de llengües estrangeres
      • 2.5.1 Gènere i sexisme
      • 2.5.2 Perspectiva socioeconòmica
      • 2.5.3 Identitat
      • 2.5.4 Representacions culturals
      • 2.5.5 Raça i ètnia
      • 2.5.6 Recepció dels materials
    • 2.6. Neoliberalisme i lingüística aplicada
      • 2.6.1 Llenguatge en l’era neoliberal
      • 2.6.2 Neoliberalisme i llibres de text de llengües estrangeres
    • 2.7. Recapitulació
  • 3. ENSENYAMENT DE LLENGÜES ESTRANGERES I MATERIALS DIDÀCTICS A EUROPA: CONTEXT SOCIOHISTÒRIC
    • 3.1 Introducció
    • 3.2 Abans dels mètodes comunicatius
      • 3.2.1 Mètode de gramàtica i traducció
      • 3.2.2 Mètode directe
      • 3.2.3 Mètode audiolingual
      • 3.2.4 Ensenyament situacional de la llengua
    • 3.3 El mètode comunicatiu
      • 3.3.1 Presentació
      • 3.3.2 El Consell d’Europa
      • 3.3.3 El síl·labus nocional-funcional i The Treshold Level
      • 3.3.4 Materials didàctics comunicatius
      • 3.3.5 Crítiques al mètode comunicatiu
    • 3.4 MECR
      • 3.4.1 Els antecedents (1980-2000)
      • 3.4.2 El document i la seva influència
      • 3.4.3 Crítiques al MECR
        • 3.4.3.1 Crítiques polítiques
        • 3.4.3.2 Crítiques a la naturalesa del document
        • 3.4.4.3 Crítiques dels continguts
        • 3.4.4.4 Un text ‘sagrat’
    • 3.5 Ensenyament de llengües al segle XXI
      • 3.5.1 Neoliberalisme i educació
      • 3.5.2 L’economia del coneixement
      • 3.5.3 Aprenentatge al llarg de la vida
      • 3.5.4 El procés de Bolonya i el MECR
      • 3.5.5 El Portafolis europeu de les llengües i l’Europass
    • 3.6 Recapitulació
  • 4. L’ENSENYAMENT DEL CATALÀ A NO CATALANOPARLANTS ADULTS I L’IMPACTE DE LES PROPOSTES DEL CONSELL D’EUROPA A CATALUNYA
    • 4.1 Introducció
    • 4.2 Les primeres classes de català per a no catalanoparlants adults
    • 4.3. La dècada dels vuitanta
      • 4.3.1 Cursos oficials de català per a adults
      • 4.3.2 Recepció de les propostes del Consell d’Europa
      • 4.3.3 Nivell llindar per a la llengua catalana
      • 4.3.4 El Digui, digui
    • 4.4 La dècada dels noranta
      • 4.4.1 El CPNL i el català per a estrangers a les universitats catalanes
      • 4.4.2 Consolidació de les polítiques lingüístiques del Consell d’Europa a Catalunya
      • 4.4.3 El nou Nivell Llindar per a la llengua catalana
    • 4.5 Segle XXI
      • 4.5.1 Immigració d’origen estranger a Catalunya
      • 4.5.2 Augment del nombre d’estudiants no catalanoparlants adults
      • 4.5.3 El MECR en català
      • 4.5.4 Programes i programacions de català per a adults
      • 4.5.5 Els certificats de llengua catalana
    • 4.6 Recapitulació
  • 5. MATERIALS DE CATALÀ PER A NO CATALANOPARLANTS ADULTS: EVOLUCIÓ I ESTUDIS
    • 5.1 Introducció
    • 5.2 Primers materials
    • 5.3 Primers llibres de text
    • 5.4 Materials de les dècades dels vuitanta i noranta
      • 5.4.1 El Digui, digui
      • 5.4.2 Retalls
    • 5.5 Materials del segle XXI
      • 5.5.1 Llibres de text
      • 5.5.2 Materials digitals
      • 5.5.3 Materials per a grups específics
    • 5.6 Estudis sobre materials didàctics de català
    • 5.7 Recapitulació
  • 6. CORPUS I METODOLOGIA
    • 6.1 Introducció
    • 6.2 Explicació i justificació del corpus
      • 6.2.1 Selecció dels materials
      • 6.2.2 Descripció del corpus
    • 6.3 Metodologia
      • 6.3.1 Paradigma de recerca
        • 6.3.1.1 Primera fase
        • 6.3.1.2 Segona fase
      • 6.3.2 Disseny de l’anàlisi quantitativa del contingut
        • 6.3.2.1 Selecció dels textos
        • 6.3.2.2 Anàlisi quantitativa del contingut dels textos
        • 6.3.2.3 Categories superiors per a l’anàlisi quantitativa
          • Activitat quotidiana i temps lliure; compres i consum; educació; entreteniment i actualitat; feina; habitatge; informació cultural; informació personal; medi ambient; menjar i begudes; salut i benestar; veïnatge i entorn; viatges i turisme; altres
        • 6.3.2.4 Desenvolupament de l’anàlisi quantitativa
      • 6.3.3 Disseny de l’anàlisi qualitativa del contingut
        • 6.3.3.1 Desenvolupament de l’anàlisi qualitativa
        • 6.3.3.2 Feina
        • 6.3.3.3 Viatges i turisme
        • 6.3.3.4 Habitatge
        • 6.3.3.5 Un exemple
  • 7. ANÀLISI DEL CONTINGUT
    • 7.1 Introducció
    • 7.2 Anàlisi quantitativa del contingut
      • 7.2.1 Nombre de textos extensos
      • 7.2.2 Classificació dels textos en categories superiors
      • 7.2.3 Classificació dels textos per col·leccions
        • 7.2.3.1 Veus
        • 7.2.3.2 Nou Nivell Bàsic i Elemental
        • 7.2.3.3 Passos
        • 7.2.3.4 Català Incial, Bàsic i Elemental
        • 7.2.3.5 Fil per randa
        • 7.2.3.6 Curs de català bàsic
        • 7.2.3.7 Parla.cat
      • 7.2.4 Recapitulació
    • 7.3 Anàlisi qualitativa del contingut
      • 7.3.1 Feina
        • 7.3.1.1 Veus
        • 7.3.1.2 Nou Nivell Bàsic i Elemental
        • 7.3.1.3 Passos
        • 7.3.1.4 Català Inicial, Bàsic i Elemental
        • 7.3.1.5 Fil per randa
        • 7.3.1.6 Curs de català bàsic
        • 7.3.1.7 Parla.cat
      • 7.3.2 Viatges i turisme
        • 7.3.2.1 Veus
        • 7.3.2.2 Nou Nivell Bàsic i Elemental
        • 7.3.2.3 Passos
        • 7.3.2.4 Català Inicial, Bàsic i Elemental
        • 7.l.2.5 Fil per randa
        • 7.3.2.6 Curs de català bàsic
        • 7.3.2.7 Parla.cat
      • 7.3.3 Habitatge
        • 7.3.3.1 Veus
        • 7.3.3.2 Nou Nivell Bàsic i Elemental
        • 7.3.3.3 Passos
        • 7.3.3.4 Català Inicial, Bàsic i Elemental
        • 7.3.3.5 Fil per randa
        • 7.3.3.6 Curs de català bàsic
        • 7.3.3.7 Parla.cat
      • 7.3.4 Recapitulació
  • 8. CONCLUSIONS
    • 8.1 Introducció
    • 8.2 Conclusions
      • 8.2.1 Primer objectiu
      • 8.2.2 Segon objectiu
    • 8.3 Implicacions i recomanacions de l’estudi
      • 8.3.1 Per a autors i editors de llibres de text.
      • 8.3.2 Per a docents
      • 8.3.3 Reflexions finals
    • 8.4 Limitacions de l’estudi i futures línies de recerca
  • Bibliografia
  • Contingut dels annexos digitals

Un exemple de l’anàlisi aplicada: 7.3.1.7 Parla.cat

En aquest material digital, igual que a la resta de col·leccions en paper del corpus, hi trobem diversos personatges amb títols universitaris que fan feines mal pagades per a les quals es necessita poca formació acadèmica. Ja a les primeres unitats apareixen una periodista que fa de dependenta (DGPL, 2008, Bàsic 1, unitat 5, Av.4) i una arquitecta que també treballa de dependenta primer en una botiga de mobles i després en una de roba (DGPL, 2008, Bàsic 2, unitat 3, 1.10). Parla.cat presenta aquesta flexibilitat dels treballadors en temps neoliberals com a un fenomen natural, sense que els personatges expressin cap tipus de sorpresa al respecte. Les queixes dels personatges de classe treballadora en aquesta col·lecció solen anar adreçades als seus baixos salaris, les moltes hores que treballen o el tipus de contractes que tenen. L’arquitecta que fa de dependenta es lamenta per tenir un sou de 500€ mensuals (DGPL, 2008, Bàsic 2, unitat 3, 1.17) i un perruquer es queixa pel seu contracte temporal: “De tres mesos només. Aquí és difícil tenir un contracte indefinit. I encara és més difícil trobar una feina ben pagada… Tinc un sou molt baix! I sense pagues extres!” (DGPL, 2008, Bàsic 2, unitat 3, 1.16). D’una forma similar, Aina es queixa del seu contracte en una fàbrica: “Em fa posar de mal humor que no em renovin el contracte a la fàbrica! Al setembre em faran un contracte nou. Així perdo tots els drets que tindria si treballés molt de temps seguit a l’empresa.” (DGPL, 2008, Elemental 3, unitat 2, 3.12). Aquests exemples serien representatius d’alguns dels aspectes més negatius del nou ordre del treball: la precarietat i la temporalitat laborals. Enlloc, però, no es comenten les circumstàncies polítiques i econòmiques que provoquen aquesta situació. Fixem-nos, per exemple, en aquesta frase: “fer de dependent és mal pagat perquè treballes moltes hores i cobres poc” (DGPL, 2008, basic 2, unitat 3,2.4). Es tracta d’un argument il·lògic, ja que no és un treball poc remunerat perquè es treballen moltes hores. En realitat, la feina de dependent és mal pagada bàsicament per dos motius. Primer, perquè és un treball que necessita poca formació acadèmica al qual poden aspirar moltes persones. I segon, perquè les empreses, amb l’afany d’augmentar beneficis dins un context de creixent inseguretat laboral i competència, opten per fer contractes precaris sabent que sempre trobaran algú disposat a acceptar-lo dins una societat que compta, utilitzant les paraules de Pierre Bourdieu (1998), amb ‘un exèrcit de reserva de treballadors’ domesticats per les mesures de flexibilització laboral i la constant amenaça de perdre la feina. En aquest sentit, també és interessant assenyalar que els personatges sense feina que apareixen no expliquen els motius de la seva manca de treball. No sabem si la seva empresa s’ha traslladat a un altre país amb mà d’obra més barata o si hi hagut una reestructuració de personal a causa de les retallades imposades pel govern o la direcció empresarial. Simplement s’hi diu que no tenen feina: “Hola! Sóc Maria! Jo no trobo feina. Estic aturada” (DGPL, 2008, bàsic 1, unitat 5, 2.6); “Des de l’abril no tinc feina, estic aturat (DGPL, 2008, bàsic 1, unitat 5, 2.7)


Veu de negra, més enllà del que dius

sorrytobotheryoumovie Instagram posts (photos and videos) - Picuki.com Sorry to Bother You (2018)* - Whats After The Credits? | The Definitive After Credits Film Catalog Service

Veu de blanc, veu de negre…

Sorry to bother you

En cas de dubte, gemega

Als Estats Units han revifat els negocis que ofereixen sexe per telèfon. A finals dels anys vuitanta, les línies calentes van servir per posar a to milions d’homes i per arruïnar unes quantes famílies que van descobrir que tenien un pervertit a casa quan els va arribar una factura de telèfon que no podrien pagar ni demanant un crèdit. Ara el sistema ha repuntat gràcies a l’empenta del confinament. El morbo d’aquesta pràctica semblava més que superat gràcies a la pornografia gratuïta d’internet i la intimitat que ha donat la càmera del telèfon mòbil i els missatges de text sense haver de gastar ni un cèntim. Les noves plataformes faciliten la clàssica trucada a una operadora de veu sexi que sempre està a punt per gemegar-te i dir-te quatre marranadotes a cau d’orella mentre es van sumant dòlars a l’import de la factura. Niteflirt atén un 10% més de trucades de l’habitual i des del mes de març s’han incorporat un 50% més de dones a l’equip d’operadores, que poden treballar des de casa i ajustant els horaris a conveniència. Més enllà d’això, no hi ha dades concretes sobre l’increment d’aquestes plataformes i el seu volum de negoci, però alguns mitjans de comunicació nord-americans comencen a mirar-s’ho amb curiositat.

Amb el confinament el negoci del sexe per telèfon ha crescut

La revista Women’s Health publicava al mes de maig un reportatge sobre com mantenir una conversa sexual per telèfon sense que es faci incòmode. Suggereix llegir novel·la eròtica per enriquir els àmbits de la conversa i incrementar el vocabulari, eliminar distraccions i crear un entorn suggeridor. És a dir, que encara que el sexe sigui telefònic no et posis a practicar-lo mentre carregues una rentadora i veus Espejo público a la televisió. També aconsella no anar directe a l’obscenitat més grossa que se t’acudeixi. La modalitat telefònica també requereix uns preliminars que, a més, si es tracta de fer córrer el comptador dels diners, faran més suculent l’import final. Un dels consells més útils que donen és que, en cas de dubte, gemeguis. Si et quedes en blanc o perds el fil, unes quantes exhalacions sonores et donaran temps per pensar en noves idees i reconduir la conversa. A una de les grans expertes en aquest negoci l’han entrevistat a la revista The Cut. Cidney Green assegura que guanya 150.000 dòlars l’any com a operadora. Utilitza Instagram com a reclam, on penja vídeos sacsejant les natges. Si la mitjana de trucades són de vuit minuts, les seves s’allarguen dues hores, i ara l’han contractat algunes plataformes per formar les seves operadores. Green ha desenvolupat la bíblia d’aquest negoci. Ella va debutar en aquest àmbit quan era una estudiant de teatre a la universitat. Va veure que guanyava noranta dòlars la setmana només esbufegant a l’auricular. Però de mica en mica, estudiant el que li demanaven els homes, va veure que podia incrementar els beneficis. Green ha estipulat diferents perfils de clients, unes categories de demandes, i ha desenvolupat uns tutorials bàsics de conducta de l’operadora per estimular l’interlocutor a parlar i mantenir-lo enganxat al telèfon. Cidney Green fins i tot explica de quina manera les dones negres poden simular la veu d’una dona blanca si és un dels requisits d’operadora que demana el client. La mateixa Green explica que quan ella fingeix ser blanca encara li surt millor la feina. I, en cas de dubte, gemega. Un consell que gairebé pot ser útil per a tothom i per a qualsevol cosa.


La claredat d’un pronom

El mateix dia, La Vanguardia la caga i l’encerta de ple…

Visca els pronoms útils i aclaridors.

Posa un hi a la teva vida i viuràs millor!

 


Vocabulari. Innovacions lingüístiques

Sí que és al diccionari, però…

C/ Sant Miquel, Manresa


« Previous Entries