Biaix de sexe en neurociències: d’on venim i cap a on anem?

Per la Dra. África Flores, investigadora post-doctoral a l’Institut de Neurociències


Diumenge passat, 11 de febrer, va celebrar-se el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Durant tota aquesta setmana nombroses entitats han posat en marxa iniciatives diverses amb l’objectiu de donar a conèixer el rol i la tasca que desenvolupen les dones científiques, de documentar i fer visibles les diverses formes que pren el biaix de gènere durant la carrera científica, i d’afavorir pràctiques que promoguin la igualtat de gènere en aquest sentit. Tanmateix, existeixen també altres aspectes en l’àmbit científic que es veuen afectats pel biaix de gènere (o més aviat de sexe, en aquest cas) i que mereixen igualment la nostra atenció: la dona no com a investigadora, sinó com a objecte d’investigació en recerca biomèdica.

Anys enrere era habitual que, en estudiar malalties prevalents en ambdós sexes, s’emprés únicament una població d’estudi constituïda per homes, generalment caucàsics1. Sovint s’assumia que les dones tindrien les mateixes respostes que els homes, o s’evitava la seva inclusió perquè es creia que serien més problemàtiques a l’hora d’estudiar-les degut a les fluctuacions hormonals. Aquestes assumpcions comporten conseqüències greus, ja que existeixen diferències biològiques entre sexes que poden afectar l’eficàcia i la seguretat dels tractaments que s’avaluen. És cert que durant les últimes dècades diverses agències, incloent els U.S. Food and Drug Administration i National Institutes of Health, han pres mesures per fomentar la inclusió de les dones en assajos clínics2 i actualment és ben reconegut que el sexe constitueix una variable essencial a tenir en compte en aquest tipus d’estudis. Desafortunadament, no podem afirmar el mateix pel que fa a la recerca bàsica i preclínica, on l’ús de femelles es troba encara molt desafavorit.

Al 2011, un estudi va analitzar els articles de recerca que utilitzaven mamífers (no humans) durant el 2009 en diversos camps de la biologia, i van trobar que la recerca en mascles dominava en 8 d’ells3. El biaix més evident es donava en l’àrea de neurociències, on per cada estudi realitzat en femelles hi havia 5 realitzats en mascles. Tanmateix, no és aquest l’únic aspecte alarmant: més de la meitat dels articles analitzats no especificaven el sexe dels subjectes emprats. Això va posar de manifest que no només arrosseguem un biaix de sexe (del que poc o molt ja se’n tenia coneixement), també l’omissió de sexe es troba molt present en la recerca amb animals. A arrel d’aquest i d’altres estudis va generar-se un debat prou controvertit, que va resultar en una sèrie de campanyes de sensibilització, comentaris editorials i polítiques reguladores4. Algunes revistes van “posar-se les piles” i van començar a implementar normatives, o almenys certs criteris, per a l’acceptació i publicació d’articles de recerca realitzats amb animals. I és prou curiós poder veure a posteriori quines revistes realment van comprometre’s amb la causa i quines van guiar-se per altres prioritats… Això ens ho ha permès un estudi de l’any passat5 que analitza les publicacions del 2010 al 2014 (únicament les de l’àmbit de neurociències) que utilitzaven ratolí i rata, en sis revistes reconegudes (Figura 1). El punt de partida per a totes elles es trobava caracteritzat, com ja s’havia vist, per una majoritària omissió de sexe (arribant a més de dos terços en el cas de Nature i Neuron), seguida pels estudis realitzats únicament en mascles (entre un terç i un quart de les publicacions).

Figura 1. Biax de sexe i omissió de sexe difereixen depenent de la revista i varien del 2010 al 2014. Extret de Wil TR et al., 2017 eNeuro, doi: 10.1523/ENEURO.0278-17.2017.

Poc espai quedava per als estudis emprant ambdós sexes, i menys encara pels estudis fets exclusivament en femelles. A les dades de 2014, encara que queda molt d’espai per millorar, l’evolució és present a la majoria de les revistes analitzades, i en general l’omissió de sexe es veu notablement reduïda. Això es tradueix en més estudis realitzats en mascles (no pas perquè se’n realitzin més, sinó possiblement perquè es reporten més), i també emprant ambdós sexes; malauradament el biaix de sexe segueix tan acusat o més que al 2010, ja que els estudis en femelles segueixen sent anecdòtics, i ara se’n té constància de més articles fets en mascles. A destacar: l’aplaudiment que es mereix el canvi tan patent a Nature, que redueix la proporció de sexe no especificat a menys del 15% i augmenta l’ús d’ambdós sexes més del 50%, i l’estirada d’orelles per Neuron i Science, que no es donen gaire per al·ludides i deixen clar que el sexe no és la seva prioritat. Haurem d’esperar als estudis dels anys vinents per veure si la inèrcia ha canviat després del 2014, perquè de fet té motius per fer-ho…

Al 2014 el NIH va fer pública la seva decisió d’aplicar mesures reguladores per assegurar-se que únicament finançarà la recerca preclínica que consideri femelles i mascles6. Oficialment a partir de gener de 2016, els sol·licitants de qualsevol subvenció provinent del NIH per estudiar animals vertebrats han d’explicar com el seu disseny d’estudi inclourà el sexe com a variable biològica (Sex As Biological Variable, SABV). A la pràctica, això implica la utilització d’ambdós sexes, o bé una justificació ben fonamentada de per què s’empra únicament un dels dos. La nova política del NIH ha aixecat moltes opinions favorables i optimistes, per raons òbvies segons el meu parer, però també molts detractors amb arguments que igualment val la pena considerar.

En l’àmbit de les neurociències, encara que mascles i femelles som essencialment similars, es coneix que diferim en certs aspectes a nivell comportamental, estructural, fisiològic i bioquímic. Per això de fet sovint es decideix estudiar mascles, per evitar “el factor de confusió” que suposaria incloure femelles (que podrien donar resultats diferents dels mascles), dificultant la interpretació dels resultats. Això implica que estem obviant una part dels fonaments del cervell que és tan real i important com la que pretenem estudiar, i les conclusions que se’n derivin només podran aplicar-se per beneficiar a una part limitada de la població. Cal destacar que moltes malalties neuropsiquiàtriques difereixen entre homes i dones pel que fa a incidència, simptomatologia, o resposta a tractament4. Per això, a més d’incloure ambdós sexes en la població d’estudi, investigar les diferències i semblances entre els dos sexes pot aportar beneficis valuosos, ja que les conclusions no només serien extrapolables a una major part de la població, sinó que podrien conduir a millors intervencions terapèutiques tant en homes com en dones. Un altre argument que s’utilitza per evitar l’ús de femelles es basa en que suposadament són més variables (i per tant més difícils d’estudiar) degut a les fluctuacions de les hormones gonadals. Tanmateix, s’ha demostrat que la variabilitat no és major en femelles que en mascles (mesurada en més de 6.000 trets comportamentals, morfològics o moleculars publicats prèviament)7. Això no vol dir que el cicle hormonal sexual no tingui efectes en aquests paràmetres (que en té), vol dir que també existeixen altres fonts de variabilitat en mascles que potser estem menyspreant (com podria ser la dominància/subordinació, més marcada en mascles en el cas dels rosegadors). El benefici doncs d’incloure ambdós sexes en els nostres estudis sembla superar les aparents avantatges de no fer-ho.

Alguns investigadors, però, no veuen tan clar que fomentar la inclusió d’ambdós sexes de forma tan estricta hagi de comportar més beneficis que perjudicis8,9. El tema de les diferències sexuals en el cervell és sense dubte un tema mediàtic. A més, és probable que les noves polítiques reguladores promoguin que el nombre de diferències de sexe reportades augmenti indiscriminadament. Tots dos factors fan que es corri el risc que la recerca en aquesta àrea esdevingui mal representada i malinterpretada, i que es fomentin els estereotips sexuals. Per tal de prevenir-ho, s’haurien de tenir en compte alguns aspectes importants a l’hora de comunicar els resultats i d’interpretar-los. Així per exemple, caldria tenir present que la gran majoria de diferències sexuals en neuroanatomia i fisiologia són caracteritzades per distribucions superposades, no hi ha un fenotip característicament femení i un masculí, sinó que es tracta d’una variable contínua a partir de la qual difícilment podríem diferenciar si un individu es de sexe masculí o femení. Aquesta superposició, doncs, hauria d’analitzar-se i representar-se prou clarament com per a que la percepció de les diferències sexuals en el públic es correspongués amb la realitat. Un altre factor a evitar serien les apreciacions de caire comparatiu respecte al sexe de referència per defecte, que acostuma a ser el masculí. Així per exemple, si es detectés menor o major síntesi d’un neurotransmissor en dones que en homes, s’hauria d’evitar interpretar que “les dones no en sintetitzen suficient, o que en sintetitzen massa”, ja que estaríem suggerint que un sexe en concret es comporta de forma atípica. També s’acostuma a caure en la temptació d’inferir diferències sexuals en comportaments o trets (sovint basades en estereotips més que no pas en evidències) a partir de diferències en troballes neuroanatòmiques; alguns exemples els podreu trobar a l’article d’opinió de Donna L. Maney8, val la pena fer-hi una ullada.

En definitiva, la nostra comprensió de molts aspectes de la neurobiologia s’ha limitat durant molts anys principalment a un únic sexe. Encara que en l’àmbit dels assajos clínics la inclusió de dones dins de la població d’estudi està prou avançada, l’àmbit preclínic tot just està arrencant en aquest aspecte. Tots els canvis de mentalitat costen, però les mesures reguladores que estan prenent els organismes corresponents ajudaran a accelerar el procés, i de ben segur que dintre de poc tindrem un coneixement molt més complet i satisfactori de la neurobiologia humana. Tanmateix, cal no oblidar que en aquest àmbit és fàcil caure en interpretacions i/o representacions errònies de la realitat, pel que ens haurem d’esforçar particularment en no confondre al públic (i a nosaltres mateixos) fomentant estereotips.

 

  1. Wizemann, T. M. & Pardue, M. L. Exploring the biological contributions to human health : does sex matter? (National Academy Press, 2001).
  2. Liu, K. A. & DiPietro Mager, N. A. Women’s involvement in clinical trials: historical perspective and future implications. Pharm. Pract. (Granada). 14, 708–708 (2016).
  3. Beery, A. K. & Zucker, I. Sex bias in neuroscience and biomedical research. Neurosci. Biobehav. Rev. 35, 565–72 (2011).
  4. Shansky, R. M. & Woolley, C. S. Considering Sex as a Biological Variable Will Be Valuable for Neuroscience Research. J. Neurosci. 36, 11817–11822 (2016).
  5. Will, T. R. et al. Problems and Progress regarding Sex Bias and Omission in Neuroscience Research. eneuro 4, ENEURO.0278-17.2017 (2017).
  6. Clayton, J. A. & Collins, F. S. Policy: NIH to balance sex in cell and animal studies. Nature 509, 282–283 (2014).
  7. Becker, J. B., Prendergast, B. J. & Liang, J. W. Female rats are not more variable than male rats: a meta-analysis of neuroscience studies. Biol. Sex Differ. 7, 34 (2016).
  8. Maney, D. L. Perils and pitfalls of reporting sex differences. Philos. Trans. R. Soc. Lond. B. Biol. Sci. 371, 20150119 (2016).
  9. Richardson, S. S., Reiches, M., Shattuck-Heidorn, H., LaBonte, M. L. & Consoli, T. Opinion: Focus on preclinical sex differences will not address women’s and men’s health disparities. Proc. Natl. Acad. Sci. 112, 13419–13420 (2015).
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *