Arxiu d'etiquetes: Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas guanya el premi Llibreter amb ‘La primavera a Pequín’

David Figueres. Barcelona. / 13.06.2013
Via: nuvol.com

Francesc Parcerisas ha guanyat el premi Llibreter amb La primavera a Pequín, un dietari que recull l’estada del poeta a la la capital de la Xina durant el maig de 2011 com a professor convidat. Un recorregut per diversos indrets d’aquesta colossal ciutat de més de set milions d’habitants. David Figueres va assistir a la presentació de La primavera a Pequín a l’Ateneu Barcelonès.

Francesc Parcerisas guanya el premi Llibreter amb ‘La primavera a PequínFa unes setmanes el llibre es va presentar a l’Ateneu Barcelonès que és l’entitat on si vas amb bambes o amb roba informal no et deixen entrar. Si vas amb sabates correctes i abillament a joc, tampoc. Senyors de l’Ateneu, s’ho faran mirar? Gràcies.

El professor Anton Maria Espadaler acompanya a Francesc Parcerisas aquest vespre al cinquè pis del carrer de la Canuda. Acte concorregut. Parcerisas hi fa de professor de poesia a l’Escola d’Escriptura. Juga a casa. Comença el professor de literatura medieval citant André Gide i el seu Viatge al Congo. Es veu que van preguntar al francès: “Vostè què hi va a fer a allà baix?”. Gide va contestar molt correcte: “Ho sabré quan hi arribi”.

Segons Espadaler, cal anar als llocs desconeguts amb una mirada en blanc. No voler projectar una idea preconcebuda del que anem a veure o experimentar. Viatjar per deixar-se sorprendre per tot el que el lloc desconegut pot oferir-nos.  En aquesta sentit, el text de Parcerisas fa bona aquesta tesi: la seva mirada és la d’un badoc que no espera res més que deixar constància del que veu.

Francesc Parcerisas guanya el premi Llibreter amb ‘La primavera a PequínPartint d’informació literària, no socio-política, Parcerisas, diu Espadaler, s’endinsa a la Xina sense caure en els plantejaments tòpics. No es tracta d’un llibre de viatges, és un dietari i com tot dietari, ha d’obrir un diàleg. Qui l’escriu no pot ser un fanfarró, no pot ser algú que tingui la veritat absoluta de les coses i es posi per damunt del lector.

Parcerisas deixa clar que es tracta d’un llibre de creació, no pas una guia sobre la Xina. “Tan sols m’he limitat a deixar constància del que he vist per la finestra”, diu el poeta. “Només he mirat. Detesto les opinions aferrissades. Cal ser indulgents amb tot allò que és nou”.

És un plaer deixar-se ensenyar la ciutat, Pequín, amb la precisió d’una llengua que Parcerisas no deixa mai que se li escapi de les mans. Res d’esllanguiments ni de piruetes estilístiques. Les descripcions són acurades, sempre al servei de la mirada. Els personatges que hi surten, a penes esbossats. El que veu, torne’m-hi, és l’important. Ni tan sols el que hi sent. Només la mirada, subjectiva –no pot ser d’altra manera- i subjugada a la constant badoqueria que li provoca trobar-se en un entorn tan allunyat del seu. El contrast amb la Barcelona del cada dia, evident. Una pàtina de nostàlgia a penes mussitada. Necessària per tenir una mesura de comparança. Cap entotsolament en el Jo carrincló. Un passeig per les grans avingudes, pel metro de Pequín. Però també per les tines d’aigua bullent que hi ha pertot, pels pals de fregar que només escampen aigua. Les mil infusions de tots els colors i aromes…

Potser perquè només amb les anotacions del que veu quedaria un llibre massa eixut, Parcerisas, complementa la seva visió, amb la transcripció d’alguns dels somnis que té. El contrapunt és curiós. Serveix com a frontissa per deixar constància de la sensació onírica que pot apoderar-se de tu en un país tan diferent del teu. La mateixa precisió estilística anivella les lectures i les fa jugar a ballmanetes.

A tot això, cal afegir les versions que Parcerisas fa de diversos poemes xinesos. Com a bon coneixedor de l’anglès i bon poeta que és, fa les traduccions al català des d’aquesta llengua. En comptem gairebé una seixantena. Tot i que els poemes a vegades complementen algunes de les entrades, una vegada enllestit el llibre, ho recomano, val la pena fer una lectura només dels poemes. Un altre viatge se’ns bada. Per complementar aquestes versions la imprescindible Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica de Manel Ollé.

La primavera a Pequín també és un tractat sobre el llenguatge. Parcerisas escriu:  “El llenguatge que descriu el món que anomenem “objectiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”.

Haurem d’arribar al final del llibre, i al final del viatge, és clar, per trobar-nos amb la mateixa modèstia, sense gens falsa, quan Parcerisas clou: “Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M’hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com gats que venien sota la finestra: observar gandulejant”.

 

Editorial Quaderns Crema
Fitxa del llibre:
“La primavera a Pequín”
Un dietari

Parcerisas i la màgia de la traducció

Por Vicent Alonso.
via: elpais.com

Sense mans / Metàfores i papers sobre la traducció

“El traductor sempre ha de descobrir un punt de vista nou: el de la seva llengua”

Llegint Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors, 2013) m’he sentit al cor mateix dels problemes d’un ofici que ocupa un lloc primordial en la cultura humana. I això potser perquè Francesc Parcerisas, l’autor, no ha confegit un tractat acadèmic, sinó que ha deixat de banda tota l’ostentació erudita i ens hi ha portat directament, sense disquisicions més aviat supèrflues, en un volum que, dedicat als seus alumnes, té l’origen en l’experiència pedagògica acumulada per l’autor al llarg d’anys de dedicació a l’ensenyament.

Francesc Parcerisas. © Marcelo AurelioLes paraules de Carles Riba que obrin el volum contribueixen notòriament a situar una bona part dels trets que defineixen el punt de vista de Parcerisas sobre el fet de la traducció, com ara una certa identificació entre el fet de traduir i el de llegir, que Riba, un dels nostres grans traductors, formula amb claredat en les paraules citades: “És en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exigint sempre uns ulls nous que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?”.Però l’experiència de Parcerisas, com és ben sabut, no es limita a les aules universitàries i aquest volum en dóna compte de sobres.

Certament, el lector s’hi veu més aviat convidat a una mena de viatge pels territoris de la lectura des d’una perspectiva quasi autobiogràfica que enllaça els problemes centrals de la traducció amb les preocupacions pedagògiques de l’autor, però també amb les seues ocupacions com a traductor de Tolkien, Russell, Heaney, Pound, Pavese, Rimbaud…, o com a director literari (des del 1986 fins al 1993 fou director literari de la col·lecció Clàssics Moderns de l’editorial Edhasa) o amb fets més aviat quotidians que ens porten per exemple a passejar sense presses pel mercat de Sant Antoni a la recerca d’alguna petita joia o simplement pel plaer de fullejar llibres que “algun dia van fer la felicitat d’altres lectors”.

No ha d’oblidar-se, tanmateix, que, a pesar de les formes, a pesar de la voluntat de dir sense erudicions i gairebé sempre guiant-se per l’anècdota intel·ligent o pel símil pedagògicament valuós (el traductor, no com a viatger, sinó com a contrabandista o espia, de manera que l’agent doble esdevé el paradigma perfecte del traductor; “la traducció com a illa entre dos continents, com a punt entre dues cultures” que Parcerisas construeix a partir del cas singular de l’illa de Dejima on els japonesos deixaven en quarantena totes les influències occidentals), aquest Sense mans és una reflexió sagaç sobre el món de la traducció que, lluny d’aturar-se en idees generals, prefereix esmentar-les de passada (“la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció”) i dirigir-se a l’anàlisi específica de problemes, com ara el de la fidelitat a l’original, que li permet recrear-se en la defensa del Carner traductor de Dickens, o el de l’autotraducció, que li recorda el quadre de Dalí El gran masturbador: “L’autotraducció podria ser interpretada com el gran escenari de l’autoplaer, l’escenari de la pulsió, de la imaginació, de la mecànica excitatòria i de l’orgasme final tot en una sola acció”. Fa goig passar les pàgines d’aquest llibre i trobar-te amb els problemes centrals que ja has vist enunciats ací o allà, però que ara se’t plantegen des de la concreció que permet un llibre determinat, un fet singular de la nostra cultura o de la universal, o alguna de les disjuntives crucials amb què ensopega l’ofici.

Segurament, les opcions de Parcerisas no sempre mereixeran l’aprovació general. Pense, per exemple, en la seua defensa sistemàtica i enraonada de les “traduccions de sang plebea”, per contraposició amb “les de sang blava”, elaborades per traductors anònims, modestos, que “sovint són els peons que tallen els escaires del granit més dur, mentre que alguns dels més reconeguts només pasten sota els focus un fang molt tou.” I pense també, a propòsit del gran esforç de la nostra cultura per a incorporar obres d’altres cultures, en la seua denúncia dels “mestretites dedicats a fer la carrera del paparra” que burxen “amb llur panòplia erudita en els detalls i les imperfeccions d’algun cas concret mentre perden de vista el conjunt i tot allò que el conjunt ha representat i encara representa”.

Potser Parcerisas sí que obtindrà l’aprovació unànime quan conclou amb un darrer símil per a definir la traducció, el de la màgia. Com el mag que ens sorprén amb mocadors de color dins la màniga o amb una cigarreta encesa que fa eixir de l’orella, “el traductor sempre ha de descobrir un punt de vista nou: el de la seva llengua”. I el que és més decisiu: ho ha de fer com el mag, sense descobrir-ne el misteri, fent-nos creure que allò que llegim, incorporat amb saviesa a la nostra llengua, és la cosa (la història, la idea, el vers…) més natural del món.

Lliurament dels premis als guanyadors dels Jocs Florals de la FTI

Lliurament dels premis als guanyadors dels Jocs Florals de la FTI.

El dijous 23 de maig va tenir lloc el lliurament dels premis als guanyadors dels Jocs Florals de la FTI a l’aula 1 (Josep Carner) de la FTI, després de la presentació del llibre de Francesc Parcerisas, Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció.

Joana Meler Guillamert va ser la guanyadora del primer premi en llengua catalana, i Daniel Rodríguez Torrente, el guanyador del primer premi en llengua castellana, mentre que els accèssits van ser per a Olga Vert Bolaños, en llengua catalana, i per a Aïda Domínguez Puig, en llengua castellana. Els guanyadors del primer premi van rebre un val de descompte per a la llibreria Abacus.

En aquesta primera edició, es podia participar als Jocs Florals en diferents categories segons la llengua: català, castellà, anglès, francès, alemany, japonès i xinès, i, a més de poesia, s’hi podien presentar redaccions en prosa.

Els jurats, un per a cada categoria, estaven formats per professors de la FTI.
La intenció del Consell d’Estudiants de la FTI és de continuar organitzant el certamen cada any.