Marc històric de les assignatures en anglès a la universitat

Petita història, o d’on vénen les assignatures no lingüístiques en anglès a la universitat

L’enfocament i el context de l’ensenyament d’assignatures no lingüístiques en altres idiomes han anat evolucionant amb el temps. Als anys seixanta, es van organitzar una sèrie de programes d’immersió al Canadà, a les escoles de la regió del Quebec, amb l’objectiu de millorar el coneixement del francès dels nens de parla anglesa en edats compreses entre els dos i els dotze anys (Wesche, 2001). Els resultats d’aquesta iniciativa van ser l’objecte de nombroses anàlisis (Genesee (1987) i Muñoz (2007) entre altres), amb dues conclusions que destaquem aquí. Per una banda, una millora del domini de l’idioma utilitzat per a la docència (en aquest cas, el francès), sense que això perjudiqués el procés d’aprenentatge de l’idioma matern o el desenvolupament de les destreses acadèmiques. Per altra banda, una certa deficiència dels alumnes a l’hora d’expressar-se en francès, tant oralment com per escrit, que, segons Muñoz (2007), s’hauria d’atribuir al fet que a les classes no lingüístiques en immersió, l’ensenyament de l’idioma no rep una atenció específica i l’aprenentatge es fa per exposició directa a la llengua.

La iniciativa canadenca es va traduir a Europa en els programes d’AICLE (Aprenentatge Integrat de Contingut i Llengua) o, utilitzant la terminologia anglesa, CLIL (Content and Language Integrated Learning) que s’han anat implementant a les escoles primàries i secundàries a partir dels anys noranta.

Tot i el seu component de “contingut”, els programes d’AICLE van sorgir principalment com a nou mètode d’ensenyament d’idiomes per respondre a la mobilitat creixent en la Unió Europea i a la necessitat de fomentar el plurilingüisme per facilitar la comprensió entre els seus ciutadans (cf. The European Commission’s White Paper,1995).

La metodologia AICLE va adoptar el marc epistemològic del seu temps:

1. Una visió funcional de la llengua, és a dir com a eina per comunicar-se i no només com a sistema de regles (seguint la línia de la gramàtica funcional de Halliday (1994)).

2. Una visió innovadora de l’ensenyament d’idiomes amb un enfocament comunicatiu, centrat en tasques que s’apropen a les situacions de la vida real, amb l’aprenent com a actor i no només com a receptor, en el procés d’aprenentatge.

Leave a Reply

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.