En el que portem de segle diversos pa茂sos han revisat el seu sistema electoral amb l’objectiu d’aconseguir una m脿xima proporcionalitat des del punt de vista dels partits.

Com 茅s sabut, amb una sola circumscripci贸 les regles habituals (D’Hondt, Sainte-Lagu毛, etc) s贸n prou satisfact貌ries. Per貌 en pres猫ncia d’una divisi贸 territorial les coses es compliquen i no costa gaire que la proporcionalitat en surti perjudicada. Les tres propostes que considerem a continuaci贸 tenen en com煤 que, tot i haver-hi una divisi贸 territorial, el repartiment global entre partits 茅s el que s鈥檕btindria amb una sola circumscripci贸.

Per a m茅s detalls i exemples referim als enlla莽os que donem en cada cas.

 

1. El sistema mixt compensatori alemany, reformat el 2013

(descripci贸; 聽exemple)

Com 茅s sabut, el sistema mixt compensatori parteix del sistema majoritari: es divideix el pa铆s en un cert nombre de districtes de mida similar i cadascun d’ells elegeix el seu diputat. La proporcionalitat s’aconsegueix mitjan莽ant uns diputats addicionals que provenen d’unes llistes de partit que tamb茅 se sotmeten a votaci贸; aix貌 es fa de manera que en total 鈥攊nclosos els candidats de districte鈥 cada partit tingui tants escons com li corresponen segons el nombre d鈥檈lectors que li donen suport (i segons la regla concreta de proporcionalitat que s鈥檋agi establert).

Si la mida total de la cambra no 茅s prou superior al nombre d鈥檈scons de districte, llavors passa amb una certa freq眉猫ncia que a algun partit li corresponen menys escons dels que ja ha rebut en forma de diputats de districte. En tals casos el sistema alemany opta per augmentar la mida de la cambra. Fins a principis d鈥檃quest segle l鈥櫭簄ic que es feia al respecte era admetre sense m茅s aquests possibles escons excessius d鈥檃lguns partits. Tanmateix, aix貌 茅s contrari a la proporcionalitat, ja que aquests partits obtenien m茅s escons del que els corresponia. Davant d鈥檃ix貌, el 2013 es va estipular que cal augmentar la mida de la cambra fins que la regla de proporcionalitat doni resultats superiors o iguals als escons de districte. Vegi’s a part un exemple il路lustratiu.

A tot aix貌 s鈥檋i afegeix el fet que Alemanya est脿 dividida en 16 estats diferents 鈥攃adascun amb les seves llistes de partit鈥 de manera que tamb茅 interessa el repartiment dels escons entre aquests diferents territoris. Aix貌 ha donat peu a un procediment bastant complicat.

Tot plegat, a la pr脿ctica resulta que la mida de la cambra pot augmentar bastant m茅s del que seria desitjable. En principi es pret茅n que tingui 598 escons (la meitat dels quals es destinen als diputats de districte). Tanmateix, en les eleccions de 2013 la mida de la cambra va haver d鈥檃ugmentar fins a 631 escons, el 2017 es va haver d鈥檃rribar a 709 escons, i les previsions a partir de les darreres enquestes d鈥檌ntenci贸 de vot f脿cilment donen valors superiors als 800 escons. Davant d鈥檃ix貌, no ser脿 d鈥檈stranyar que en un futur proper Alemanya reajusti aquest punt del seu sistema electoral.

 

2. El sistema compensatori suec, reformat el 2015 (estrenat el 2018)

(descripci贸 i exemple)

Un altre pa铆s que ha reformat recentment el seu sistema electoral en la direcci贸 de maximitzar la proporcionalitat 茅s Su猫cia. Tot i que no hi ha districtes d鈥檜n sol diputat, el sistema suec t茅 un car脿cter compensatori similar al d鈥橝lemanya: Dels 349 escons que componen el parlament suec, n鈥檋i ha 39 que es reserven per a compensar desproporcions. Els altres 310 escons es reparteixen entre 29 circumscripcions (la m茅s gran de les quals 茅s el comtat d’Estocolm (sense la capital), que t茅 39 escons, i la mes petita l鈥檌lla de Gotland, amb 2 escons). En cada circumscripci贸 s鈥檃plica una regla de proporcionalitat. 脪bviament, aquesta regla no pot fer miracles en circumscripcions petites, com 茅s el cas de Gotland. Tot i aix貌, per als electors d鈥檃questa illa i altres circumscripcions petites encara t茅 sentit votar per partits amb poques perspectives d鈥櫭▁it a la seva circumscripci贸. En efecte, aquests vots compten sempre a nivell global i les possibles desproporcions entre vots i escons poden ser corregides mitjan莽ant els escons compensatoris.

Dit aix貌, l鈥檃ny 2010 es va donar el cas que els 39 escons compensatoris no eren suficients per aconseguir el repartiment global que correspondria a una sola circumscripci贸. El problema 茅s essencialment el mateix que hem vist en el cas d鈥橝lemanya. Les correccions necess脿ries s贸n aqu铆 m茅s petites en termes d鈥檈scons 鈥攑erqu猫 les circumscripcions sueques no es redueixen a un sol esc贸, com els districtes alemanys鈥 per貌 el nombre d’escons disponibles per a fer aquestes correccions tamb茅 茅s m茅s redu茂t.

A difer猫ncia d鈥橝lemanya, a Su猫cia s’ha optat per no augmentar la mida de la cambra, sin贸 restar escons als partits que n鈥檋avien rebut un nombre excessiu (en comparaci贸 amb el repartiment de tots els 349 escons que formen la cambra) i transferir aquests escons als partits deficitaris. En cada cas cal decidir tamb茅 en quina circumscripci贸 recau aquesta variaci贸, negativa o positiva, d鈥檜n esc贸. Les regles al respecte s贸n prou raonables, per貌 en qualsevol cas el nombre d鈥檈scons de cada circumscripci贸 no queda determinat fins al final.

Val a dir que aquesta reforma tamb茅 ha modificat el valor del primer llindar de la regla d鈥檃rrodoniment. Fins ara s鈥檜saven els llindars 0.7, 1.5, 2.5, 3.5鈥 (el primer dels quals difereix del valor 0.5 que t茅 en la regla de Sainte-Lagu毛) i ara s鈥檜sen els valors 0.6, 1.5, 2.5, 3.5鈥 Pel que sembla, aquest canvi tamb茅 actua en el sentit de fer menys freq眉ent el cas de partits amb un nombre excessiu d’escons.

 

3. El sistema biproporcional, adoptat per diversos cantons su茂ssos des de 2006

(descripci贸 i exemple; 聽un altre exemple)

Segurament la reforma m茅s innovadora 茅s l鈥檃nomenat sistema biproporcional, el qual va ser adoptat el 2006 pel cant贸 su铆s de Z眉rich i des de llavors ha estat adoptat tamb茅 per sis cantons m茅s. Com les dues propostes precedents, aqu铆 tamb茅 es respecta escrupulosament que el repartiment global entre partits sigui el que s鈥檕btindria amb una sola circumscripci贸. Tanmateix, i a difer猫ncia d鈥檃quelles, aqu铆 es respecta tamb茅 escrupulosament un repartiment territorial preestablert (aix铆 com un nombre total prefixat de diputats). 脡s m茅s, no hi ha cap inconvenient que aquest repartiment territorial preestablert estigui 鈥渆qualitzat鈥 a favor dels territoris menys poblats; nom茅s que en aquest cas deixa de ser adient el terme 鈥渂iproporcionalitat鈥 i alguns autors prefereixen parlar de proporcionalitat 鈥渃omposicional”.

Per assolir aquest objectiu, el sistema biproporcional tracta les circumscripcions de manera coordinada, i no per separat com 茅s habitual. En altres paraules, els repartiments entre partits i circumscripcions es fan de manera conjunta. M茅s concretament, el c脿lcul segueix un procediment que t茅 com a objectiu que els escons i vots de cada partit i circumscripci贸 siguin tant proporcionals com ho permetin els totals predeterminats, tant de partit com de circumscripci贸.

 

Observacions finals

Es pot argumentar que aquestes reformes no comporten grans variacions en els percentatges d’escons que obt茅 cada partit. Tanmateix, el que est脿 en joc 鈥攊 aix铆 ho van considerar els tribunals i/o comissions corresponents d’aquests pa茂sos鈥 no 茅s tant una q眉esti贸 quantitativa, sin贸 el principi d’igualtat entre tots els electors: No pot ser que els votants d鈥檜n partit obtinguin m茅s representaci贸 per capita que els dels altres; o que superin en nombre als d’un altre partit i en canvi els primers no obtinguin representaci贸 i els segons s铆.

Tamb茅 茅s de notar que totes aquestes reformes tenen la particularitat que el repartiment global dels escons entre els partits no dep猫n en cap manera de com s’hagi dissenyat la divisi贸 territorial. Per tant, totes elles fan in煤til que els partits intentin manipular la divisi贸 territorial per afavorir els seus resultats. 鉂