DHondt

Victor D鈥橦ondt (1841鈥1901)

Victor D鈥橦ondt va donar a con猫ixer les seves idees i propostes sobre eleccions en dos llibres que van ser publicats respectivament el 1878 i el 1882. Malauradament, s贸n bastant dif铆cils de trobar, de manera que se鈥檒s acostuma a citar sense haver-los consultat. Aix貌 no fa just铆cia a la seva import脿ncia hist貌rica, i de fet ha donat lloc a que circulin algunes idees err貌nies sobre el seu contingut. Com que actualment estan ja en domini p煤blic, ens ha semblat adient de fer-los accessibles a trav茅s d鈥檃questa web:

  • [Victor D鈥橦ondt], 1878. La Repr茅sentation Proportionnelle des Partis, par un 茅lecteur. Bruxelles: Bruylant-Christophe. (visualitzar)
  • Victor D鈥橦ondt, 1882. Syst猫me Pratique et Raisonn茅 de Repr茅sentation Proportionnelle. Bruxelles: C. Muquardt. (visualitzar)

V铆ctor D鈥橦ondt era professor de dret a la universitat de Gant. De vegades se鈥檒 presenta tamb茅 com a matem脿tic. Per貌 sembla que aix貌 respon nom茅s al component matem脿tic dels treballs precedents, que 茅s for莽a elemental. En qualsevol cas, ell no es presentava pas com a matem脿tic, sin贸 com a 鈥渄octor en dret鈥.

Freq眉entment s鈥檃tribueix a la primera d鈥檃questes dues obres la que avui coneixem com a regla de D鈥橦ondt. En realitat, per貌, D鈥橦ondt no va proposar aquesta regla fins el 1882. En lloc d鈥檈lla, el 1878 proposava d鈥檜sar la regla de les restes majors. Segons explica ell mateix (1882, p脿g.鈥14) aquest canvi es deu a una sugger猫ncia de Charles De Brouwer, un altre advocat de Gant, que va fer veure a D鈥橦ondt que la nova regla era m茅s coherent amb la noci贸 de proporcionalitat.

De fet, aquesta q眉esti贸 ja s鈥檋avia dirimit cent anys abans en un altre context. En efecte, el problema de repartir escons entre partits segons els vots obtinguts 茅s an脿leg al de repartir-los abans entre circumpscripcions segons les poblacions respectives. Aquest problema an脿leg s鈥檋avia plantejat ja el 1792 als Estats Units d鈥橝m猫rica, on Alexander Hamilton havia defensat la regla de les restes majors i Thomas Jefferson la mateixa regla de D鈥橦ondt. En aquella ocasi贸 va intervenir el mateix George Washington, el qual va sentenciar a favor de la regla de Jefferson (i D鈥橦ondt) per considerar-la m茅s fidel a la noci贸 de proporcionalitat.

En l鈥檈spai de quasib茅 un segle que hi ha entre Jefferson i D鈥橦ondt, la mateixa regla va ser proposada tamb茅 per altres autors, concretament: Charles de Comberousse (1860), Gustav Burnitz i Georg Varrentrapp (1863) i Fran莽ois J. F. Cantagrel (1874).

Quan l鈥檈lectorat es divideix en un gran nombre de circumscripcions petites 鈥斆﹕ a dir, de pocs escons鈥 aleshores els resultats globals es desvien f脿cilment de la proporcionalitat. Aix貌 茅s cert tant per la regla de D鈥橦ondt com per la de les restes majors. Tanmateix, a la pr脿ctica resulta que en aquestes condicions la regla de D鈥橦ondt acostuma a afavorir els partits grans, mentre que la de les restes majors 茅s m茅s equilibrada (hi segueix havent desviacions importants, per貌 de vegades afavoreixen als partits grans i de vegades als petits). Tot i que les desviacions decreixen prou r脿pidament en augmentar la mida de les circumscripcions, el fet 茅s que moltes vegades es persisteix en prendre circumscripcions massa petites.

En relaci贸 amb aix貌, tot sovint s鈥檋a dit que D鈥橦ondt preferia la nova regla perqu猫 afavoria el seu partit 鈥攅l partit cat貌lic, que en aquella 猫poca era efectivament gran a B猫lgica鈥. Tanmateix, els seus raonaments fan creure que el motiu del canvi va ser realment de ser m茅s consistent amb la noci贸 de proporcionalitat. De fet, 茅s molt possible que en aquell moment encara no s鈥檋agu茅s adonat de la tend猫ncia de la nova regla a afavorir els partits grans.

En qualsevol cas, el principal objectiu de D鈥橦ondt en les seves obres era explicar i posar en pr脿ctica la noci贸 de representaci贸 proporcional en contraposici贸 als sistemes majoritaris.

En llegir aquestes obres es percep una frescor idealista que contrasta amb l鈥檃nquilosament actual al voltant d鈥檃quests mateixos m猫todes. Aix铆 per exemple, avui dia tothom d贸na per suposat que la regla de D鈥橦ondt requereix que cada votant es pronunci茂 per un partit i nom茅s un. Tanmateix, D鈥橦ondt no tenia cap problema per donar cabuda a vots 鈥渕ixtes鈥 (1878, p.鈥25ss; 1882, p.鈥32鈥33, 43鈥49). Simplement, si un elector d贸na una llista que inclou, per exemple, 3 candidats del partit A, 2 de B i 1 de C, aleshores correspon assignar la meitat del seu vot a A, un ter莽 a B i un sis猫 a C. Res m茅s f脿cil!
Butlleta de llista oberta segons D'Hondt 1882

Butlleta de llista oberta segons D鈥橦ondt 1882

Tamb茅 茅s interessant adonar-se del sentit amb qu猫 D鈥橦ondt usava el terme 鈥榩artit鈥. Tal com s鈥檜sa actualment, el t铆tol del llibre 1878 no acaba de quadrar. Perqu猫 la finalitat d鈥檜nes eleccions 茅s donar representaci贸 al poble, no a unes determinades associacions. El que passa 茅s que, per a D鈥橦ondt, i els autors d鈥檃quell temps, els 鈥榩artits鈥 volien dir simplement els diversos sectors de la societat, cadascun d鈥檈lls amb unes caracter铆stiques i idees pr貌pies. 脡s interessant veure com el mateix Diccionari de la Llengua Catalana, de l鈥Institut d鈥橢studis Catalans, reflecteix aquesta evoluci贸 del concepte de 鈥榩artit鈥. En la seva primera edici贸 (1995) encara se鈥檔 donava una definici贸 prou propera al que entenia D鈥橦ondt: 鈥淐onjunt de persones que segueixen i defensen una mateixa opini贸, una l铆nia de conducta, etc.鈥 Tanmateix, la segona edici贸 (2007) va substituir aquesta definici贸 per la seg眉ent: 鈥淥rganitzaci贸 pol铆tica que t茅 com a objectiu la consecuci贸 del poder per tal d鈥檃plicar un programa de govern.鈥 Tot un canvi. 鉂