Era un dia de tardor a l’hora que la majoria del personal de la Biblioteca de Lletres havia anat a dinar. Jo era al meu despatx quan va entrar un jove molt enfadat perquè la tarda abans no li havien volgut prestar un llibre que necessitava. Li vaig explicar que el podia consultar a la biblioteca, però que no se’l podia endur a casa perquè no tenia cap vinculació amb la UAB. Com que insistia tant, ja estava a punt de fer una excepció quan, de molt males maneres, em va començar a amenaçar dient que si no li deixava tindria molts problemes, ja que ell coneixia gent molt influent que em castigaria. Davant d’aquesta mena de xantatge, li vaig dir que de cap manera li podia prestar. Llavors, es va posar a cridar, i a picar i picar, sobre la meva taula. Com vaig poder el vaig acompanyar a la sortida de la biblioteca mentre continuava cridant i cridant.

Al cap d’un parell de dies vaig rebre un sobre que contenia un poema escruixidor on em maleïa a mi i a tota la meva família, i la còpia de dues cartes que havia enviat al President Jordi Pujol. Pel contingut d’aquells textos, es feia palès que aquella persona estava completament desequilibrada.

Un vespre, mentre mirava el telenotícies, van explicar que en una acadèmia de Martorell un professor d’anglès havia matat una estudiant de 20 anys i havia malferit dues persones més. Quan van ensenyar la fotografia de l’assassí em vaig espantar molt: era el jove irat que havia vingut a la Biblioteca, encara no feia ni quinze dies. Com que en sabia el nom, per la carta que m’havia enviat, tan aviat com van obrir els quioscos vaig anar a comprar tots els diaris que vaig trobar per comprovar si era ell. Efectivament, ho era.

Maria Dolors Dilmé