Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (I)

   1.-Existeixen alguns àmbits on l’actuació de l’Estat i de l’Administració Pública és insubstituïble. Un d’ells és la seguretat alimentària. D’una manera força sorprenent, tots confiem en que són comestibles els aliments que se’ns posen a la vista. En part, és un èxit generat per la confiança social i, en part, és producte de l’exercici d’una activitat administrativa.

.

    Recentment, ha estat promulgada la Llei estatal 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (que ja ha entrat en vigor). Es tracta d’una Llei molt àmplia i que és en gran mesura norma bàsica a efectes de distribució competencial. La seva amplitud deriva del fet de que cobreix dos grans camps. Per una banda, la policia o vigilància administrativa sobre la producció, distribució i venda d’aliments. Les recents crisis alimentàries europees han portat el tema als editorials dels diaris, però les autoritats sanitàries fan cada dia actuacions contundents amb menys soroll.

.

    Per altra banda, és una Llei dirigida a orientar els hàbits de nutrició (aspecte aquest segurament menys important a nivell jurídic, però que ha tingut un gran ressò públic). En aquest darrer terreny han aparegut les populars qüestions relatives a la lluita contra l’obesitat o al control dels aliments que es venen a les escoles.

 

 

    2.-Evidentment, no tot és controlable administrativament. Si algú ho afirmés , crearia immediatament una “superresponsabilitat administrativa”, que obligaria a l’Administració a compensar qualsevol dany causat pels productors, distribuïdors o venedors d’aliments. Tota la Llei està amarada d’aquesta idea de que “es farà el possible”, tenint en compte les capacitats reals d’actuació i el nivell actual del coneixement científic. Així ens ho recorda el primer paràgraf de l’art. 1.1 de la Llei:

 

.

 

     “1. En desarrollo del artículo 43 de la Constitución, el objeto de esta ley es el reconocimiento y la protección efectiva del derecho a la seguridad alimentaria, entendiendo como tal el derecho a conocer los riesgos potenciales que pudieran estar asociados a un alimento y/o a alguno de sus componentes; el derecho a conocer la incidencia de los riesgos emergentes en la seguridad alimentaria y a que las administraciones competentes garanticen la mayor protección posible frente a dichos riesgos.“

 

 —

    3.-Analitzarem demà els principis d’actuació que estableix la Llei. D’entrada, però, cal subratllar la noció de “traçabilitat” * (“trazabilidad”en castellà), que la Llei defineix a l’art. 6, a més de recordar l’exigència d’etiquetatge o identificació:

 

 .

   “1.Como se previene en el artículo 18 del Reglamento (CE) nº 178/2002, en todas las etapas de la producción, transformación y distribución deberá garantizarse la trazabilidad de los alimentos, los piensos, los animales destinados a la producción de alimentos y de cualquier sustancia o producto que se incorpore o pueda incorporarse a los alimentos o los piensos. Los operadores de empresas alimentarias y de empresas de piensos deberán poder identificar a cualquier persona, entidad o empresa que les hayan suministrado un alimento, un pienso, un animal destinado a la producción de alimentos, o cualquier sustancia destinada a ser incorporada en un alimento o un pienso, o con probabilidad de serlo, y a cualquier empresa a la que hayan suministrado sus productos. Con esta finalidad, dichos operadores pondrán en práctica los sistemas y procedimientos que resulten más adecuados para su actividad y que, en todo caso, aseguren que esa información se ponga a disposición de las autoridades competentes, cuando éstas la soliciten.

 

2. Los alimentos y los piensos comercializados o que se puedan comercializar en España deben estar adecuadamente etiquetados o identificados para facilitar su trazabilidad, mediante la documentación o la información que resulte exigible por la legislación vigente.”  

 

 

 *Crec que existeixen fundades raons per a emprar, en català, els mots “traçament” o “traçat” o, fins i tot, traduccions més atrevides com “itinerari” o “ruta tècnica”. De fet, el mot castellà “trazabilidad” és imprecís en relació al significat que vol mostrar (suposo que es tracta d’alguna traducció dolenta de les normes comunitàries).

Aquesta entrada ha esta publicada en Medi ambient, Procediment administratiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.