La setmana del marxisme a la UAB ha estat una oportunitat única, com deia el resum d’un dels ponents, per respondre a la situació actual amb les idees immarcescibles de Marx, Engels, Lenin i Trotski (I els pobres Koba i Mao? Com és que tothom se n’oblida?!):

El 15-M, que ha demostrat la voluntat de lluita del moviment obrer, també ha posat de relleu la necessitat de dotar-nos d’una ideologia revolucionària i d’una alternativa política. Les idees de la burgesia i les de la socialdemocràcia no serveixen per solucionar els problemes de les masses. Nosaltres creiem que les idees de Marx, Engels, Lenin i Trotski tenen plena vigència.

Suposo que si Karl Popper aixequés el cap tindria un atac de feridura. Costa de creure que algú pugui reivindicar honestament les idees caduques que tant de mal han fet al llarg del segle XX (Robert Conquest en dóna dades detallades i esfereïdores a la seva obra). Si a més, això es presenta com el súmmum del pensament crític, aleshores ja no hi ha manera d’entendre-ho.

I és que sempre que es parla de marxisme o comunisme anem a parar a la mateixa fal·làcia: el producte és bo, però sempre s’ha aplicat malament (noteu en canvi que qualsevol crisi del capitalisme implica necessàriament que el sistema és dolent de soca-rel). Bé, un ha de tenir molta fe per insistir-hi, certament, després dels experiments de Rússia, la Xina, Corea del Nord, Cuba, Cambodja, Albània, etc. Ja sé que se’m dirà, fins i tot, que la culpa d’aquests fracassos no és del sistema sinó dels qui l’apliquen o de les condicions històriques o del bloqueig dels EUA o de la tele o del contuberni judeomasònic, però què voleu que us digui: em sona a excusa de mal pagador. A més, posat a tenir fe en utopies i en contes de fades, recuperaria les que m’explicaven els jesuïtes del carrer Casp, que estaven millor escrites: literàriament, El capital no pot competir amb la Bíblia.