Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Una forma refinada de sabotatge

El catedràtic de la casa, Pere Solà, anuncia al seu article Moratòria de Bolonya al Punt de Barcelona, que “[e]l moviment de tots els sectors universitaris en relació amb la reforma en curs és a punt d’assolir una gran victòria: el reconeixement que la reforma es fa de manera precipitada, poc consensuada i sense recursos, i no respecta ni els drets socials dels estudiants ni l’autonomia de les universitats tal com preveuen tant la Constitució com l’Estatut.” Deu tenir informació privilegiada. L’article és una mostra acuradíssima del discurs que ja hem vist reproduït moltes vegades: jo més reformista que ningú (l’última frase: “La societat catalana es mereix un sistema educatiu i universitari millor.”), però esclar abans de tocar res, primer cal… O sigui aturem-nos i doneu-nos temps a veure si ens podem empescar una alternativa o millor, anem endarrerint la cosa que qui dia passa any empeny.

PERE SOLÀ I GUSSINYER (*) Moratòria de Bolonya
El moviment de tots els sectors universitaris en relació amb la reforma en curs és a punt d’assolir una gran victòria: el reconeixement que la reforma es fa de manera precipitada, poc consensuada i sense recursos, i no respecta ni els drets socials dels estudiants ni l’autonomia de les universitats tal com preveuen tant la Constitució com l’Estatut.

No cal aportar-hi cap prova d’aquestes acusacions, esclar, ni especificar de quins drets socials dels estudiants es parla ni com s’ha violat l’autonomia universitària.

Arribats en aquest punt, cal responsabilitzar-ne les conselleries d’Educació i Universitats per la seva incapacitat de sintonitzar amb els estudiants i el personal docent, investigador i de serveis de l’educació, i per la manera com han confós la ciutadania en un tema tan sensible com l’educació.

Sorprèn que barregi Bolonya amb la Conselleria d’Educació, però la tàctica és embolica que fa fort: lligar el malestar bolonyès amb el malestar dels professors de primària (no diu res dels pares dels alumnes de primària, ni de les protestes dels alumnes de primària (és conya)).

No s’entén que la reforma educativa catalana no comprengui tots els sectors de l’educació, incloent-hi, naturalment, l’educació superior, l’educació permanent i els ensenyaments no reglats.

O sigui que no es pot aplicar bé l’EEES sense reformar al mateix temps la primària i la secundària, la FP, les aules per a la gent gran i el cursos per correspondència. Ja veieu de quin peu calcem…

En la meva opinió, hi som a temps, de fer bé les coses, si rectifiquem. Rectificar vol dir dialogar de debò sobre l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Vol dir reconèixer que sense el consens no es pot avançar.

Sospito que això no ho deu pensar arran de les manifestacions a favor i en contra de la nova llei de l’avortament. ¿Cal arribar a un consens amb els representants de l’església catòlica i les organitzacions feministes per fer-ne la reforma? Hi ha cap país que funcioni així?

I vol dir reconsiderar la política policial i de mostrar la porra de cop i volta per part de les autoritats polítiques i acadèmiques. Cap dubte que un gest simbòlic del rectorat de la UAB i de la Generalitat (conseller Huguet, d’ERC, responsable d’Universitats) per reconsiderar les irregulars sancions a l’alumnat contrari al pla de Bolonya pels fets del curs acadèmic passat ajudaria a avançar.

Efectivament, no ens deixem els pobres expedientats, que ja ningú se’n recorda. Fixeu-vos que qualifica les sancions d’irregulars, però col·loca l’adjectiu al davant per fer-lo més matisat i llençar la pedra i amagar la mà.

Per tal de dialogar sobre com aplicar la reforma, cal asseure’s i parlar sense presses: això només es pot fer amb una moratòria de l’aplicació dels nous graus.

I els que ja estan aprovats? Però si el sistema és dolent, s’ha de tirar enrere i desmuntar el que ja està fet, no n’hi ha prou d’aturar-ho. Ah, és que els nous em toquen a mi!

Cal reformular i millorar els canals de participació democràtica a les universitats públiques.

Molt vague, tot plegat. De quina reformulació estem parlant? ¿Proposa assemblearitzar la universitat i elegir els càrrecs per consens de tota la comunitat universitària? ¿O proposa que tothom elegeixi tots els càrrecs electes (rectora, degans, directors de departament) amb el sistema d’una persona un vot?

Cal establir reglaments democràtics de règim intern, que proscriguin l’ús de tota forma de violència, també la violència de fer intervenir de manera discrecional els Mossos i companyies de seguretat privades.

D’acord. Cal redactar un nou reglament de règim intern, però això no s’ha de barrejar amb l’establiment d’un protocol de seguretat que fixi en quines condicions és recomanable recórrer a la policia. Sempre embolicant la troca.

La gimnàstica del debat, de la reflexió i a favor del diàleg s’ha d’imposar

Imposar, des del consens, suposo! Per cert, caldria puntualitzar que si l’autor de l’article no ha debatut, reflexionat o dialogat sobre l’EEES a les comissions de grau dels Departaments, a les Juntes de Facultat, a la Subcomissió de grau de la Comissió d’Ordenació Acadèmica o a les sessions sobre el tema organitzades per les Facultats i/o l’IDES, d’altres sí que ho hem fet. No cal fer creure que la deixadesa d’alguns implica el desinterès de la resta.

Des del sector de professors i personal d’administració i serveis, crític amb la forma barroera d’aplicar el pla de Bolonya, s’ha plantejat la necessitat de tirar endavant un nou Congrés Universitari Català o, en un format més simple, un Fòrum Social Universitari, amb intervenció de tots els sectors acadèmics i de la societat civil. La societat catalana es mereix un sistema educatiu i universitari millor. (*) Catedràtic d’Història de l’Educació de la UAB

La solució màgica és fer una mena de Fòrum Universal Universitari amb la participació de tota la societat civil. Vaja, sabent com sabent tots que quan una cosa no es vol de tirar endavant, es crea una comissió per estudiar-la, això sembla una forma ben refinada (i cara) de sabotatge.

Anterior

Guy Haug: “Bolonia ha sido un catalizador de malestares”

Següent

25 anys de política lingüística

  1. Si vols que una cosa no es faci, crea un comité, si vols que una cosa es faci, fes-la tu mateix (Napoleó).

  2. Joan Gil Oliveras

    El Pacte Nacional per la Educació Superior era una forma de sabotatge?

    Irregulars es refereix al procediment sancionador. Tot i que estic d’acord que sembla que no vulgui entrar-hi gaire.

  3. Pere Solà

    Gràcies, amic Xavier, per l’interès que us ha merescut el meu article.
    Pere Solà

  4. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Benvolgut Pere,
    Sempre m’interessen els teus articles, encara que discrepo totalment amb els teus plantejaments (encara que no sé si mai acceptaré la teva crítica a la universitat humboldtiana en nom de una presumpta ‘universitat foucultiana).
    Una cosa de la qual discrepo profundament és de la acusació d’irregularitat dels expedients. Irregulars, ¿per què? ¿Per que s’havien comès actes semblants (e.g. a Polítiques) i no s’havien sancionat? ¿Per què els van acusar sense proves ni garanties? Atès que el tema afecta persones que són companys nostres, crec que hauríem de ser molt curosos. Una cosa és dir que hauria calgut una amnistia o el perdó, una altra cosa és anar llançant acusacions velades de prevaricació.

  5. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Joan,
    El Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, és un cas claríssim de feina que a l’hora de la veritat no servirà per a res, perquè al traslladar-lo a la Llei d’educació el consens se n’ha anat en orris. Els debats profunds i necessaris del pacte, les conclusions, etc., han quedat en segon terme i els sindicats han sortit al carrer perquè no es puguin fer hores extres voluntàries, perquè no s’avaluïn ni els professors ni les escoles, etc., encara que barrejat esclar amb les consignes de defensa de l’escola pública davant de la privatització (i que consti que el sistema català d’escolarització (o de salut), que afavoreix la iniciativa privada em regira l’estómac en molts aspectes). Consensuar amb tothom vol dir, lamentablement diluir continguts (els acords de la UE o de l’ONU en són casos paradigmàtics) i les lleis i les seves aplicacions demanen concreció i mullar-se, fer política, vaja. Això, evidentment genera oposició i és el preu que s’ha de pagar. No es pot acontentar tothom.
    Ara, posats a obtenir consensos, si tots els grups parlamentaris s’han posat d’acord avui a fer una declaració a favor de l’aplicació de l’EEES, això també caldria dir-ho i subratllar-ho.

  6. aleatorio

    ¡Qué maravilla ser funcionario! Yo hago eso con alguno de los titulares de mi Departamento y ya puedo ir emigrando…

  7. Joan Gil Oliveras

    Compte no ens equivoquessim. Tots els GP han decidit que es parlarà en un ple, però no donen suport a cap text de moment.

  8. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Aleatorio,
    Jo no sóc funcionari, sinó professor agregat laboral.

  9. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Joan,
    Efectivament, el que diuen tots els diaris (i el blog del conseller Huguet) és que

    “L’endemà que un centenar d’estudiants hagin decidit tancar-se novament en diverses facultats, els rectors de les universitats catalanes han rebut el suport explícit de tots els grups amb representació al Parlament. Tots s’han compromès a aprovar una resolució conjunta que faran pública en els pròxims dies.” (3cat24)

    Cal esperar al text, efectivament, però si almenys el tripartit és capaç de posar-se d’acord en això, Déu n’hi do!

  10. PS

    Cal a la UAB, en efecte, una amnistia o el perdó. I en això vostè i jo estem d’acord, i si vol un dia anirem a veure la Rectora per demanar-li l’amnistia i el perdó.

    La paraula “prevaricació” la diu vostè, no jo. Jo, si de cas, més aviat esmentaria un concepte del segle XVIII: separació de poders. No és civilitzat ser ensems jutge i part.

    Bones vacances pasquals,

    Pere Solà

  11. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Benvolgut Pere,

    Si cal demanar amnistia o perdó, serà sobre unes premisses. Si els expedientats demostren penediment pels fets i reconeixen públicament que la seva actitud i els seus comportaments no tenen cabuda a una universitat pública, seré el primer a demanar generositat i gràcia. Ara, si considerem que el càstig és inherentment injust, no hi veig el sentit. No cal demanar, sinó exigir i denunciar (cosa que em sembla que ja han fet els afectats: deixem que la separació de poders treballi i que els jutges decideixin).

    Sobre la separació de poders, cal no embolicar les coses, com em temo que acostumes a fer. La separació de poders s’aplica als estats democràtics, cosa que la UAB no és. La UAB no té separació de poders, evidentment, perquè és essencialment un poder executiu i només de manera limitadíssima legislatiu (Estatuts i Reglaments). Això no vol dir que els organismes públics no hagin de tenir mecanismes disciplinaris i sancionadors interns. Els tenen tots els organismes de la funció pública i tu, com a funcionari de l’estat, tens un reglament especíific, que inclou el càstig màxim: l’expulsió del funcionariat. ¿També trobes que un funcionari no pot ser sancionat per la seva pròpia institució? Si tu, com a funcionari, incompleixes les teves obligacions docents, insultes o amenaces els estudiants, assetges laboralment un company, ¿consideres que la UAB no et pot obrir un expedient, perquè no hi ha separació de poders? ¿O només s’aplica als estudiants, això del jutge i part?

    A més, si acceptem aquesta idea, que la UAB és jutge i part i, per tant, no té autonomia per sancionar els seus membres, ens hem equivocat no fent el que jo vaig dir ja fa mesos (mirat la meva entrada que comenta la carta del nostre company Soriano): si s’ha comès algun delicte (parlem d’agressions, d’entrar per la força en despatxos, de manipular ordinadors, etc.), es porta els implicats al jutjat, amb una demanda com Déu mana (com va fer el guarda de seguretat). Però curiosament, això tampoc no es pot fer, perquè criminalitza el moviment estudiantil (i la UAB va retirar les demandes, sense obtenir cap contrapartida). En resum, Pere, el que molts vam denunciar en la nostra carta oberta al rector: si no els pot sancionar la UAB, ni se’ls pot denunciar, aleshores, sota la capa del diàleg, estem consagrant la impunitat més absoluta.

    Bones vacances, igualment.

    Xavier

  12. Anna

    Xavier, la demanada pel civil que l’autònoma va posar als expedientats no l’han retirada i no poden fer-ho, perquè la gracieta els hi aniria en contra. Com he dit moltíssimes vegades en aquest blog, seria d’agraïr que la gent s’informés abans de difondre informacions falses. I si la gent s’informés veuria que no hi ha proves que puguin condemnar als acusats i que a més a més la UAB va denunciar a diverses persones que van demostrar no haver estat allà aquell dia. I dic jo, no seria una tria aleatòria i sense fonament?

    Bones vacances,

    Anna.

  13. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Benvolguda Anna,

    Benvinguda novament. En primer lloc, gràcies per aportar informacions noves i contribuir a millorar el blog. Quedem, doncs, que la UAB va retirar la demanda penal a canvi de res? O potser no es va posar cap demanda penal? No voldria dir alguna cosa inexacta.

    El que no entenc és que no puguin retirar la civil perquè “la gracieta els hi aniria en contra”. És una mica críptic: explica’ns-ho, sisplau.

    Dius que no hi ha proves? I els vídeos i les fotografies? Jo he vist un vídeo on un noi amb samarreta taronja diu explícitament a un vicedegà de Lletres que ha irromput per la força al seu despatx (mentre ho anaven filmant i fotografiant amb els mòbils els seus companys d’assalt, suposo que per tenir un record del seu moment de glòria revolucionària). Això compta com a prova? Ho dic, perquè al final resultarà que va ser la degana qui va trencar les portes del deganat per criminalitzar el moviment estudiantil i tota aquella gent al seu despatx eren els convidats a una festa.

    Sobre les persones que no eren on diuen que eren o que eren on diuen que no eren, en conec algunes històries dignes d’un episodi d’Expedient X. Per exemple, n’hi ha una de molt bona que fa així. Temps era temps, van obrir un expedient per l’assalt al Deganat de Lletres a una persona A i a una persona B. Tant A com B van ser vistes per diverses persones i fins i tot renyades, cosa que va fer plorar una d’elles. Afortunadament, malgrat l’existència de testimonis presencials, oh sorpresa!, A va aconseguir demostrar que tot va ser un miratge i en aquell moment era al despatx d’un professor C resolent dubtes de l’assignatura. Gràcies a això, A se’n va sortir sense expedient i, en un acte d’honestedat, valentia i solidaritat, va deixar a l’estacada la seva companya B.

    Són històries que un sent pels passadissos. Mira d’explicar-nos.en alguna tu, perquè, com diu el tòpic, a vegades la realitat supera la ficció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén