El catedràtic d’història de l’educació Pere Solà ha publicat un interessant article d’opinió al Periòdico, que reprodueixo i comento:

Pel diàleg universitari
Sense esperit tindrem una universitat al servei d’interessos econòmics

1. • La revolta contra el ‘pla Bolonya’ evidencia les debilitats i contradiccions del nostre ensenyament

PERE Solà*

Ves per on, la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior està resultant conflictiva: Itàlia, França, Grècia, aquí…

Els punts suspensius no volen dir res en concret. No hi afegeix més països dels 46 que apliquen Bolonya perquè no sembla que tinguin cap conflicte. Quatre de 46, no està pas malament. D’això se’n diu dir mitges veritats.

El procés de convergència universitària de Bolonya que va encarrilar-se fa gairebé 10 anys (1999) pot ser bo, com pot haver-ho estat la convergència monetària i com ho seria una convergència política a favor de l’Europa dels pobles i de l’Europa social.
Com a docent i investigador d’una universitat pública catalana, no tinc res a dir, doncs, ans al contrari, d’un espai universitari i científic comú europeu. Sí que tinc quelcom a dir, en canvi, respecte de les formes, l’estil i el ritme d’aquesta convergència universitària. Bolonya és com un reactiu químic –més o menys neutre– quan el submergeixes en un líquid per analitzar. Aquí (a les universitats públiques de l’Estat, totes elles tallades pel mateix patró: vull dir que, d’autonomia del Govern i de les mateixes universitats, ¡zero!) els seus efectes estan sent d’allò més reveladors.

No ens diu quins efectes està tenint segons les universitats. Ell ha tingut la revelació, però no ens ho explica i a una altra cosa.

S’HA DIT per veu autoritzada que a les nostres universitats, “on predominen els interessos corporatius i personals sobre els valors de l’educació i la ciència”, Bolonya té el mèrit de trencar “la rutina d’un sistema burocratitzat en el qual cada reforma ho ha canviat tot per tal que tot continuï com està”. Es podria potser objectar a qui pensa així que Bolonya està sent una reforma més d’aquestes característiques.

Una bona tàctica: algú que tots sabem però que no esmento (perquè no cal, perquè no n’hem de fer cas) diu una cosa contrària al que jo diré (que sí que reforçaré amb cites de gent prestigiosa amb noms i cognoms).

Anem a pams. Per una banda, el projecte formatiu (la filosofia de fons, per entendre’ns) de Bolonya és força inconsistent, empobridor, com destacades plomes han subratllat últimament.

D’un catedràtic d’història de l’educació esperaríem una argumentació una mica més concreta: inconsistent i empobridor en què? Altrament, ja som amb els tòpics buits de contingut de sempre: això privatitza, això mercantilitza (que ja hi arribarem, ja). Per cert, quines són les destacades plomes?

Ens podem agafar Bolonya com un repte modernitzador, però (l’eterna cançó) si es vol millorar la qualitat de l’ensenyament públic calen recursos. Hi ha un agut problema de finançament a les universitats públiques. És un problema que no ve de Bolonya, però que l’aplicació espanyola del pla de creació de l’Espai Europeu d’Educació Superio no resol, ans agreuja, mentre no es demostri el contrari.

Aquí té raó d’estar preocupat, però no sembla que discrepi del que fa anys que diu l’exrector Ferrer: apliquem Bolonya amb recursos. Ah, no perdó, que ja havíem quedat que Bolonya era dolent d’entrada (i fins que no es demostri el contrari).
Ara, la jugada habitual: parlem de Bolonya i barregem-hi més teca.

D’altra banda, en tot el procés la participació i el diàleg als centres universitaris ha estat palesament insuficient.

Aquesta és la crítica habitual dels qui no assitien a les sessions informatives ni participaven en les comissions de docència amb la confiança que això de Bolonya quedava molt lluny i només era un canvi de nom i ara es troben que no han sigut escoltats. Com diuen els assemblearis: si no véns a l’assemblea, després no et queixis.

No oblidem que la legislació marc (de l’època de l’ultraconservador José María Aznar) de les universitats no és prou democràtica (en aspectes com per exemple la participació estamental té fins i tot un clar regust de democràcia orgànica).

A veure, és democràtica, però no prou, d’acord. Ho podria ser més, d’acord (això de ‘regust de democràcia orgànica’, tradueixo per als més joves, és dir que és franquista però amb bones paraules). Vol dir que el que s’ha aprovat és il·legítim? No ho diu, però ho insinua.

Sorprèn, d’altra banda, en relació amb Bolonya i les mobilitzacions que genera, el silenci de força dels sindicats i el conformisme de molts docents funcionaris.

Silenci de força? Què vol dir? Que els sindicats estan emmordassats? Per qui? El comentari sobre el conformisme és un judici de valor: o s’està en contra i ets un guai o calles i atorgues i ets un conformista. Un pèl simplificador i poc dialogant.

S’ha de destacar, de passada, l’alarmant grau de precarització del professorat jove, que fa pensar en la crisi dels PNN (Professors No Numeraris) dels anys 70.

Certament alarmant (cap dada, molta alarma, comparacions no equiparables), però què té a veure amb Bolonya?

El fet, doncs, és que estem instal.lats en un moviment estudiantil i juvenil d’abast europeu.

És a dir, Europa = Grècia, França, Espanya i Itàlia.

El problema té una dimensió acadèmica i professional i una dimensió social i econòmica; es manifesta des dels primers moments de la formulació i la implantació experimental del pla de Bolonya. El moviment social a què Bolonya ha donat lloc palesa les febleses i les contradiccions tant de l’ensenyament com de la recerca a diferents estats.

Bé, almenys Bolonya ha sigut positiu per posar aquestes febleses a sobre de la taula. Sobta, però que aleshores desqualifiqui els crítics anònims del primer paràgraf, que ja ho deien, això. A més, no proposa cap solució concreta fora de més finançament i molt diàleg. Suposo que amb els diners extres pagarem professors perquè ens facin les classes mentre ens passem el dia dialogant sobre l’esperit de la universitat.

Fa veure, per altra part, les dificultats objectives que hi ha en la construcció d’una Europa social pel que fa als nostres joves. Contra el que diu la ministra d’Educació i Ciència espanyola, María Jesús San Segundo, i repeteixen sovint els mitjans de comunicació, no és un moviment minoritari entre els joves, ni intrínsecament violent.

Un cop més, desqualificacions globals i genèriques: ‘els mitjans de comunicació’. No els criticava, però, quan venien les ocupacions com si fossin la nova revolta estudiantil del 68.

Vivim moments de gran temptació de pensament únic, d’apocalíptics d’una peça i integrats d’una peça.

Cita per a erudits: fa referència al llibre Apocalíptics i integrats, d’Umberto Eco. Ara, si el pensament és únic, com és que conviuen els dos extrems? Una mica contradictori, no trobeu?

Cal denunciar i desqualificar aquest discurs quotidià dominant de criminalització dels moviments socials i de mesures de protesta col·lectiva legítimes, partint sempre d’un rebuig ferm i rotund de la violència contra les persones i contra els béns (públics i privats) com a procediment de resolució de conflictes.

Més, desqualificacions globals i genèriques: ‘discurs quotidià’, etc. Per cert, de quines mesures de protesta col·lectiva legítimes parla? Inclou això, impedir de fer classe o imposar el temari al professor? Amenaçar alumnes i professors?

A la Universitat Autònoma de Barcelona hi ha hagut, a més, la crisi per l’ocupació d’instal.lacions universitàries per part de grups d’estudiants i les sancions a què ha donat lloc.

El professor Pere Solà està mal informat, potser perquè a la seva Facultat no han assaltat el Deganat ni han insultat i amenaçat la Degana. Sap per quin motiu es va expedientar els estudiants o només embolica que fa fort?

He format part de la Plataforma de Personal de la UAB pel Diàleg i, contra el que influents mitjans de comunicació han afirmat, la posició del professorat i dels treballadors de serveis que donen suport a la crida al diàleg i a la reconciliació acadèmica a la UAB no ha estat de “donar cobertura” a la protesta violenta, sinó de demanar a les autoritats acadèmiques i a la comunitat universitària que “s’avinguin i es comprometin públicament a endegar un procés de mediació amb el col.lectiu d’estudiants, en els termes que es podrien i s’haurien d’acordar amb la màxima celeritat possible”.

Sí i de callar quan atacaven amb ous i pintura. I de parlar de ‘percepció de la violència’ quan la violència l’exercien uns i de violència a seques quan l’exercien uns altres.
Aquí, a més de deixar anar allò dels ‘influents mitjans de comunicació’, (pobret, ell, que ha de publicar els seus articles al full parroquial i els carques reaccionaris tenen tota la premsa a la seva disposició), enganya, perquè el rectorat va recórrer a la mediació de professors per resoldre el conflicte. A més, fa gràcia que parli de ‘reconciliació acadèmica’ quan els expedientats van rebutjar la retirada de les sancions a canvi de reconèixer els fets i demanar disculpes públiques.

LA NOSTRA universitat, com en general el nostre sistema escolar (llegiu “no nascuda llei d’ensenyament”, llegiu “malmès pacte nacional de l’ensenyament”…), està malalta, i només amb diàleg i participació, i mai amb estirabots d’uns i altres, anirem endavant. Deia el filòsof francès Michel Foucault, retraient el model alemany del lingüista i reformador pedagògic prussià Wilhem von Humboldt, que no és pas veritat que la reforma de l’ensenyament hagi de començar al nivell de l’escola de base, sinó de les institucions d’educació superior.

Aprecio molt gran part de l’obra de Michel Foucault, però en aquest punt el doctor Solà obvia que Wilhem von Humboldt va fundar de zero una universitat (que ara porta el seu nom) i que encara es troba entre les més prestigioses del món. Només per afegir-hi informació, aquí hi ha alguns científics i intel·lectuals sortits de la deficient pedagogia de la Humboldt Universität zu Berlin (deixo al lector que endevini quants són premi Nobel): Max Born, Ernst Cassirer, Wilhelm Dilthey, Paul Ehrlich, Albert Einstein, Friedrich Engels, Ludwig Andreas Feuerbach, Johann Gottlieb Fichte, Hermann Emil Fischer, Werner Forßmann, James Franck, Ernst Gehrcke, Jacob Grimm, Wilhelm Grimm, Fritz Haber, Otto Hahn, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Heinrich Heine, Werner Heisenberg, Hermann von Helmholtz, Gustav Hertz, Jacobus Henricus van ‘t Hoff, Robert Koch, Albrecht Kossel, Max von Laue, Wassily Leontief, Karl Liebknecht, Herbert Marcuse, Karl Marx, Ernst Mayr, Felix Mendelssohn Bartholdy, Max Planck, Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, Arthur Schopenhauer, Erwin Schrödinger, Hans Spemann, Max Stirner, Wilhelm Wien, Richard Willstätter.

Aquesta era la filosofia de l’Escola Normal de la Generalitat de Cassià Costal, de l’Institut-Escola d’Estalella i de la Universitat Autònoma de Xirau, Bosch i Gimpera i Pompeu Fabra.

O sigui que començar la reforma pels màsters, baixar als graus i anar baixant, que tothom deia que era començar la casa per la teulada, ara resulta que és una idea pedagògica de primer ordre.

Al capdavall Bolonya és una carcassa, però falten l’esperit i el seny o activitat moral. I sense esperit tindrem una universitat al servei d’interessos econòmics i de la picaresca corporativa (com Manuel Cruz ha denunciat), però no una universitat científica i crítica que faci un autèntic servei públic. La mobilització dels estudiants té l’encert de recordar-nos-ho.
*Catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona

En resum, que Bolonya no és cap problema sinó que la universitat està perdent l’esperit crític i la moralitat. O sigui, la crisi dels valors que es va repetint cíclicament. Per arribar aquí no calia fer tantes voltes!