Si fa uns dies parlava d’una eina per caçar plagiaris, especialment estudiants barruts, ara llegeixo al Periódico de Catalunya que “La venda de tesis doctorals, amb preus al voltant dels 50.000 euros, es converteix en un lucratiu negoci a Portugal“. El tema és prou important perquè es comencin a buscar eines per delatar els plagiaris i estafadors, però sobretot ens hauria de fer reflexionar sobre la nostra cultura universitària, en què aquestes pràctiques no es valoren de manera especialment greu. Noteu el següent extracte:

Un altre problema per frenar aquesta onada de plagis és la impunitat. Quan un alumne és descobert, se li demana que abandoni la defensa de la tesi, però es podrà tornar a presentar en una altra convocatòria. Això li va passar a un alumne, que per raons òbvies no vol donar el seu nom. «Ho vaig admetre, no tenia cap més opció. Encara que després vaig reclamar a qui me l’havia fet, perquè vaig pagar per una tesi, però no perquè la plagiessin d’altres a internet. Això ja ho podria haver fet jo mateix», admet. Ara, tornarà a defensar-la d’aquí un any. En aquesta ocasió, el treball serà seu.

Si el càstig per un crim acadèmic com aquest és un retard d’un any, ja cal ens ho fem mirar tots plegats! A més, la tesi ha esdevingut un mer tràmit administratiu que la gran majoria passa amb cum laude i en què el tribunal mira de no disgustar el director perquè en aquest món acadèmic nostre les venjances són molt fredes i dolces: avui no li poses un cum laude al meu doctorand, demà no et valoro bé un projecte. A més, com que els comentaris del tribunal no es poden incorporar a la tesi, per què ens hem de disgustar? Un dia caldrà repensar el sistema més enllà de canvis recargolats de normatives.