Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Termes mítics

Un dels termes que més vegades he sentit en la meva vida universitària és el de ‘pensament crític’. En teoria és el pensament que critica les idees establertes, però la clau de volta és quines són aquestes idees establertes. En sentit estricte, es podria aplicar tant a les idees de Galileu o de Copèrnic respecte les idees defensades per l’ortodòxia científica cristiana com a l’homeopatia respecte a la medicina convencional. Evidentment, el punt clau per distingir un cas i l’altre només pot ser l’anàlisi racional de l’evidència empírica i el mètode científic: les teories de Galileu i de Copèrnic tenien una base científica comprovable que l’homeopatia no té. Per tant, la crítica de les idees no té un valor positiu per se, sinó com a eina per posar a prova les teories i eliminar dogmes i prejudicis. La clau és, doncs, el dubte metodològic.
Òbviament, ningú pot negar que això és un benefici per a qualsevol nivell de l’ensenyament, especialment, l’ensenyament universitari. Ara, la qüestió planteja dubtes seriosos quan passem del dubte metodològic a la suspicàcia paranoica de fonament ideològic, que no té diferències entre esquerres i dretes: els esquerranosos seguidors de Chomsky, Ramonet i Saramago veuen pertot la mà negra dels EUA i les multinacionals i els ‘dretanosos’ seguidors de Hayek i Horowitz hi veuen la mà negra del comunisme i els antisistema. Aquesta visió conspirativa de la realitat és justament el que agrupa gent d’ideologies diverses a l’envelat dels ‘indignats’: els ciutadans som titelles dels bancs i les multinacionls i dels seus esbirros, els polítics. No puc compartir aquesta visió perquè com a bona pseudoteoria, és indemostrable (tant com ho és la teoria dels pseudoperiodistes de la caverna madrilenya que darrere dels indignats hi ha Rubalcaba o fins i tot ETA!). Per exemple, si miro d’oposar-hi l’evidència que milions de persones no tenim cap sensació de ser titelles i que som responsables de les nostres decisions i accions, aleshores se’m diu que qui no ho accepta està alienat i és un titella sense saber-ho. Evidentment és la versió nova del dogma marxista de l’alienació, però es pot comparar als dogmes de la psicoanàlisi que tant irritaven Popper: tens un trauma i si ho negues és que ho amagues al subconscient.
Em sembla perfecte que la gent pensi que acampant i fent comissions i assemblees pren les regnes de la seva vida i canvia el món, però, sisplau, que no s’emparin del ‘poble’ (que no ho són) ni del pensament crític (que no el tenen en exclusiva). Almenys no, si fan arribar l’evangeli de la desalienació mentre engreixen el compte de resultats de malvades multinacionals (perdoneu la redundància) com Telefònica, Vodafone o Orange.

Anterior

Dues opinions

Següent

Prejudicis

  1. esticdacord

    estic d’acord amb moltes coses del teu missatge. (a) entenc que fas una mica de crit cap a un pensament crític personal i amb fonaments replicables ([bis] la psicolingüística i el mètode empíric m’afecten una mica) que, a l’hora, un ha de digerir i ser capaç de portar a un grup general de persones regides per un pensament democràtic, si més no, en teoria.

    de fet i mirat d’una manera ben extremista, això seria ideal i idíl·lic en una societat on només hi visqués una persona o, potser dues, o en una dictadura (també ideal) on el que digués un, s’ho hagués d’empassar tothom (i llibertats a banda). el cas és que el missatge dels indignats és un missatge d’un grup i no pas d’una persona i, per aquesta mateixa raó, un no pot extrapolar les eines de crítica d’un missatge individual a un missatge de grup; i aquí crec que és on falla el teu discurs.

    nota que un missatge individual, estadísticament parlant, és més difícil de criticar des d’un punt de vista democràtic. evidentment, si les diferents opinions d’una societat han de fer per força una corba gaussiana, una opinió és més fàcil que caigui fora de la corba o que estigui fora del marge d’error, ja no dic que recaigui al centre (això seria més fàcil en una societat binària com la que et presentava més adalt, però oi que no volem una dictadura?)

    és per això que trobo que, a la vegada que escrius, fas una mica de mix-max de les coses, falles a l’hora de veure la realitat amb una mica més de perspectiva, i t’equivoques perquè no entens que, com t’anava dient, utilitzes eines de crítica del missatge individual per un missatge de grup. en cap moment, però, et desanimo a continuar publicant les teves opinions que admiro, que segueixo ben sovint, i que seguiré llegint perquè fonamenten l’esperit crític que trobo que defenses, i molt ben fet, a cal i canto.

    de lingüista a lingüista, et diré que el missatge dels indignats és molt fàcil de criticar des del que crec que és la teva perspectiva (a). ara: d’alguna manera la gent que es posa sota d’aquesta etiqueta ha d’intentar posar-se d’acord i arribar a un missatge convergent (déu ens agafi confessats amb aquesta última paraula), un missatge, que d’alguna manera estigui dintre del 95% de marge d’error (estadísticament parlant) i que, per tant, respongui a les inquietuds de la majoria; aquí tens tota la raó que els indignats fallen a l’hora de voler representar la majoria. però bé, això és l’únic argument que els dona força per a seguir treballant com a grup social.

    la teva crítica, per tant, la parafrasejaria d’aquesta manera: en la meva opinió (la teva, perquè jo no en vull tenir pas cap) el pensament individual ha de ser més fort, un ha de tenir les opinions més clares i pensar lliurement, sense la influència dels demés. ara: les opinions de grup, encara que són difícils de criticar, haurien de ser molt més consensuades i arribar a tenir un missatge més clar. un missatge que es pugui equiparar i comparar al d’un individu. en resum, un missatge que faci convergir el millor de tots els individus i que, per tant, sigui superior i més clar que el missatge d’una persona. un missatge, ben plegat, que respongui a les necessitats i als problemes de grup i no pas que sigui una col·lecció d’idiosincràsies i de problemes individuals posats en una llista o en un conjunt de “yo quieros”.

    davant d’això i amb un somriure una miquinya maquiavèlic entre les dents, només et puc dir que això, si no és molt difícil, és gairebé impossible dins del tipus de sistema d’organització (?democràtic) que tu i jo defensem. si més no, estadísticament parlant. ben mandrós i una mica irreverent, per acabar et diré això del, ja m’entens, oi?

  2. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Mira, el cert és que no, no t’entenc. Això de les corbes gaussianes, el ‘pensament democràtic’ o la distinció entre missatge individuals i de grup no sé què volen dir. Ho trobo molt confús tot plegat. Si una proposta aplega idees contradictòries és incoherent sigui fruit d’una persona o fruit d’un col·lectiu. Si un partit polític proposa ajudar els països en desenvolupament i alhora restringeix el lliure comerç amb aranzels a les importacions d’aquests països, el denunciarem per incoherent, oi, no pas per exposar ‘pensaments democràtics’? Si les reunons de caps d’estat per arribar a un acord consensuat sacrifiquen els continguts i aproven un text que no ofèn ni obliga ningú, oi que ho critiquem com a hipòcrita? En canvi, si això ho fa una assemblea heterogènia, hem de ser més indulgents, potser, i dir que el que era incoherent i hipòcrita ara és democràtic? Em sembla un joc de paraules pervers i fraudulent.
    Jo sempre he pensat, ingenuament, que el consens significa negociar propostes i acceptar de renunciar a part dels plantejaments inicials per aconseguir tirar-ne endavant altres. Veig, però, que tu veus el ‘pensament democràtic’ com un ‘tot suma’ (el mix-max que dius que faig), independentment del contingut: s’accepta tot perquè ho proposen persones i perquè som democrates, no pas perquè sigui coherent i assumible. Si aquesta és la idea de consens, ¿per què no ajuntem les propostes dels sindicats i la CEOE i en fem una llei que les reculli totes alhora? Això, que és una bestiesa en el cas de la negociació sindical o en la solució del conflicte entre israelians i palestins (hi esten d’acord, oi?), sembla, en canvi, que sigui una virtut democràtica bàsica en el moviment assembleari, com si les bones intencions que presumptament hi subjauen el posessin més enllà dels criteris de valoració i de sentit comú que apliquem a la resta del món i que assumim cada dia. El problema, al meu entendre, té a veure amb el nivell de la responsabilitat. L’assemblea dels acampats o de la Facultat de Lletres no assumeix cap responsabilitat per les seves decisions en part perquè no té cap poder real per aplicar-les i en part perquè dilueix qualsevol quota de responsabilitat individual en el col·lectiu, alhora que es reserva la llibertat de decidir individualment si em convé seguir les decisions de la majoria. Per tant no importa que s’admetin postures contràries, que qualsevol postura es consideri igualment vàlida (llevat que atempti contra els dogmes de la correcció política: fixa’t que es pot debatre tot i culpar tothom, però amb el sobreentès que els rics i els nacionalistes són dolents i els pobres i els no-nacionalistes, bons). Mira, la pròxima vegada que hagi de decidir entre canviar de tele i fer vacances aplicaré el criteri i faré les dues coses encara que els diners no m’hi arribin: serà més car, però més democràtic.

  3. esticdacord

    moltes gràcies pel teu missatge. encara que tu també saps que discutir els noms de les coses no ens duu a discutir les coses, estic d’acord amb el “Jo sempre he pensat, ingenuament, que el consens significa negociar propostes i acceptar de renunciar a part dels plantejaments inicials per aconseguir tirar-ne endavant altres”.

    encara que em dius que no entens el que t’anava dient, trobo que tenim postures ben semblants. com que sé que entens però no m’acabes d’entendre, et diré que criticava la teva manera de fer discurs i la perspectiva una mica de biaix buscat (suposo i espero que amb raó) amb què mires el món.

  4. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Sí que coincidim que el nom no fa la cosa i que tots tenim un biaix personal: la nostra manera de veure el món. Però cal anar amb compte amb les paraules quan són eslògans per engrescar la gent, perquè molt sovint són mots buits de contingut. Què vol dir ‘democràcia real’? Si no ho defineixes, hi haurà algú què no la desitgi i s’hi apunti? Ara, quan estudies les propostes concretes (per exemple, de la comissió d’autoorganització) i comencem a discutir qui ha de prendre les decisions i dictar els punts que cal debatre i on, estaràs d’acord que el consens es dilueix com un terròs de sucre. Mira’t el programa de l’acampada i compara’l amb el del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre (o el Fòrum Social Europeu):

    The alternatives proposed at the World Social Forum stand in opposition to a process of globalization commanded by the large multinational corporations and by the governments and international institutions at the service of those corporations interests, with the complicity of national governments. They are designed to ensure that globalization in solidarity will prevail as a new stage in world history. This will respect universal human rights, and those of all citizens – men and women – of all nations and the environment and will rest on democratic international systems and institutions at the service of social justice, equality and the sovereignty of peoples.

    The World Social Forum brings together and interlinks only organizations and movements of civil society from all the countries in the world, but intends neither to be a body representing world civil society.

    The meetings of the World Social Forum do not deliberate on behalf of the World Social Forum as a body. No-one, therefore, will be authorized, on behalf of any of the editions of the Forum, to express positions claiming to be those of all its participants. The participants in the Forum shall not be called on to take decisions as a body, whether by vote or acclamation, on declarations or proposals for action that would commit all, or the majority, of them and that propose to be taken as establishing positions of the Forum as a body. It thus does not constitute a locus of power to be disputed by the participants in its meetings, nor does it intend to constitute the only option for interrelation and action by the organizations and movements that participate in it.
    Nonetheless, organizations or groups of organizations that participate in the Forums meetings must be assured the right, during such meetings, to deliberate on declarations or actions they may decide on, whether singly or in coordination with other participants. The World Social Forum undertakes to circulate such decisions widely by the means at its disposal, without directing, hierarchizing, censuring or restricting them, but as deliberations of the organizations or groups of organizations that made the decisions.
    The World Social Forum is a plural, diversified, non-confessional, non-governmental and non-party context that, in a decentralized fashion, interrelates organizations and movements engaged in concrete action at levels from the local to the international to built another world.

    Hem concretat gaire cosa més? Hi ha alguna consigna que no s’hagi repetit? Nota a més la idea que no hi ha cap representant i que tot s’ajunta, sempre que es parteixi del dogma que el món està dominat per les multinacionals i que la globalització (què vol dir?) és una conspiració imperialista. Si la qüestió és reunir-se per parlar de com canviar el món, em penso que des del 2001 hi ha hagut temps per debatre i fer propostes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén