Sovint ens preguntem com és que els nostres joves no volen estudiar Filologia Catalana ni que els matin o per què fugen de les classes de català com de la pesta. Segurament no hi ha una sola causa, però estic convençut que una part de la culpa és l’enfocament excessivament regulatiu que amara l’ensenyament de la llengua a primària i a secundària. Avui us poso un exemple real de cinquè de primària on s’aprecia perfectament la dèria reglamentista portada a l’absurd. Després d’explicar ben assenyadament que la millor manera de saber com hem d’escriure el so àton [u] en posició interna d’un mot és mirar altres mos de la mateixa família (por-poruc), es fiquen de peus a la galleda amb les regles següents (cito literalment de la fotocòpia de rigor):

Quan el so de la o/u àtona es troba al final de mot escrivim:

  • o en els plurals de les paraules que acaben en -o (ferro-ferros) i en certes consonants (peix-peixos).
  • u en els plurals de les paraules que acaben en -u (trofeu-trofeus).
  • u en les paraules acabades en diftong decreixent au, eu, iu, ou (actriu-actrius).
  • En resum, que s’escriu -o quan és una -o i -u quan és una -u. Lògic, oi?

    El resultat de l’aplicació metòdica d’aquesta dèria durant un període de 10 anys, any amunt any avall, és, al meu parer, devastador: transmetem als nois que el català és una llengua plena de regles absurdes i no pas un sistema coherent i orgànic i, per tant, que només es pot arribar a aprendre de manera incompleta i a còpia de sacrificis inhumans. No ens hauria de sorprendre, doncs, que hi hagi poca gent que cregui que el català és ni tan sols susceptible de ser estudiat científicament.