Les lliçons que he après corregint tota mena de papers (evidències, en diuen els entesos (?)) no es limiten als alumnes, sinó que són també lliçons d’autoconeixement molt valuoses, certament molt més que els resultats de les magnífiques enquestes de l’oficina de qualitat i blablablà.
En primer lloc, amb comptades i agradabilíssimes excepcions, els professors som una colla de rondinaires que no saben fer altre que queixar-nos dels nostres alumnes pels passadissos, al bar, al despatx, al tren i a casa. No deixem passar cap ocasió per clamar contra el material que ens arriba a les aules i que empitjora any rere any amb la intenció de fer-nos perdre l’enteniment. Qui hagi anat a un sopar amb col·legues, ja sap de què parlo.

En segon lloc, els professors estem convençuts de la importància transcendent i perdurable dels coneixements que transmetem, que són una eina bàsica per sobreviure al món i esdevenir persones com Déu mana. I d’això n’estem convençuts independentment si ensenyem morfologia del català, traducció inversa xinès-català o simplement a fer anar el Microsoft Word. Qui hagi assistit a una reunió de disseny d’un pla d’estudis ja sap de què parlo.

Finalment, els professors sabem que som brillants i intel·ligents i fem una docència de primera qualitat sense necessitat de cursos de l’IDES i collonades semblants. El que passa és que els estudiants són massa totxos i no aprofiten la nostra excel·lència i els maleïts buròcrates del rectorat no són capaços de reconèixer-ho com cal. Qui hagi fet l’autoinforme de la sol·licitud del tram docent ja sap de què parlo.

“γνῶθι σεαυτόν” hi havia inscrit al Temple d’Apol·lo a Delfos: s’hauria de gravar a l’entrada de les nostres facultats.