Hi ha moviment a l’Assemblea de Lletres i sembla que els nous vents impulsen l’establiment d’un reglament de funcionament. Una mostra (positiva) d’això és la Proposta de bases per a l’Assemblea de Lletres que s’ha publicat a un fòrum de Patatabrava.com (no entenc que no se’n faci publicitat al blog de l’Assemblea). No va signada.

L’Assemblea de Lletres és l’òrgan que representa el conjunt de la comunitat estudiantil de la facultat de forma real i directa. Les decisions que s’hi prenen són de caràcter vinculant i només irrevocables en el si de la mateixa assemblea. L’Assemblea de Lletres és l’única assemblea d’estudiants de la UAB que té reconeixement institucional, és a dir, que és un òrgan oficialment reconegut i per tant gaudeix de legitimitat legal i no només de fet.
L’elecció de l’assemblearisme com a mètode organitzatiu no és casual, sinó que respon a la intenció de mantenir una sèrie de principis bàsics que considerem essencials per a què una organització tingui un caràcter realment representatiu, que esdevingui un espai de diàleg en què totes les opinions tenen cabuda i l’elaboració de solucions per als problemes que compartim siguin preses de forma conjunta. Per això és imprescindible generar un espai de debat en què tots i totes no només exposem el nostre parer, sinó que a més escoltem i tinguem en compte el de les nostres companyes i els nostres companys, perquè és l’única manera de garantir la legitimitat de les decisions que s’hi prenen.
L’única limitació que té l’Assemblea són les seves pròpies bases que, tanmateix, resten sotmeses a revisió i replantejament, ja que no es formulen per tal de limitar-la ans al contrari: es tracta d’una sèrie de principis generals que es troba al servei de l’assemblea per tal de garantir el seu bon funcionament com a tal.

Queden posats sobre paper una sèrie de mínims inherents a l’assemblearisme de base:
– Horitzontalitat.
S’oposa a l’establiment de l’ordre jeràrquic que la delegació de responsabilitats, entre d’altres, genera, i garanteix la igualtat de tots els membres de l’assemblea, garantint una representació real de tots i cadascun d’ells. Tots i totes tenen la mateixa veu i la capacitat decisòria recau en el conjunt, del que tothom en forma part amb el mateix pes. Així doncs, l’assemblea es composa d’individualitats cadascuna de les quals representa una sola veu, de manera que mai actuarà com a representant d’un grup que no hi és present. Per a què l’horitzontalitat esdevingui real és necessària la participació de tots els membres de l’assemblea i evitar l’aparició de lideratges.

– Consens.
L’únic sistema de presa de decisions que contempla totes les opinions i, per tant, representa la veu de tots els membres de l’assemblea és el consens.
Les votacions se sustenten sobre un sistema de majories en què la importància recau en el nombre de vots, obviant la veu de les minories i les opinions particulars de les individualitats. És fàcil caure en dinàmiques de vot sistemàtic que limitin la discussió i l’exposició de les diverses opinions individuals, trencant així amb un dels principis bàsics de l’assemblea: totes les opinions han de ser tingudes en compte. D’altra banda, el fet que una proposta sigui majoritària no implica que sigui la millor, de la mateixa manera que l’argumentació d’una proposta minoritària pot resultar la més satisfactòria i acabar sent acceptada pel grup.
El consens possibilita l’elaboració d’una solució conjunta, de la qual tota l’assemblea n’és responsable, ja que es construeix per mitjà de la síntesi de les diverses propostes i opinions. El consens no és un sistema utòpic que busca solucions que tothom consideri ideals, sinó que construeix a partir de totes les veus solucions que tothom senti com a seves i que tothom trobi acceptables, no necessàriament les millors. Es tracta que el conjunt de l’assemblea elabori una proposta i que dur-la a terme en nom de l’assemblea no entri en conflicte amb cap dels individus que en formen part.

– Voluntat i esperit crític.
Optar per vies com el consens no és fàcil. Només existeix una manera d’arribar al consens: la voluntat d’arribar-hi.
Cal desterrar actituds despòtiques com la creença en la possessió de la veritat absoluta o el menyspreu vers les opinions alienes. Cal, doncs, evitar la defensa incondicional de les pròpies opinions/propostes, sotmetent-les sempre a revisió i a reformulació, acceptant que l’assemblea ha de crear solucions pròpies a partir de totes i cadascuna de les solucions proposades. Una proposta pot ser rebutjada sempre i quan s’argumenti aquest rebuig i, a ser possible, se’n proposi una alternativa. Existeixen infinites solucions vàlides, però no totes ho son. La crítica és imprescindible, sempre i quan es plantegi de manera constructiva.

– Compromís.
El terme “assemblea” presenta una ambigüitat que pot portar a confusió: d’una banda, designa l’òrgan representatiu i, com a tal, un ens abstracte que implica l’existència d’uns vincles entre totes les persones que en formen part. D’altra banda, “assemblea” refereix a cadascuna de les reunions en què es troben físicament els membres de la mateixa. Participar de l’assemblea, doncs, no implica només fer acte de presència -presència física, s’entén- a cadascuna de les reunions, sinó comprometre’s a recolzar activament les decisions que s’hi prenen. Això no suposa la implicació activa de tots els membres de l’assemblea en totes les activitats/accions/mobilitzacions, etc. que es desenvolupin en nom d’aquesta, però sí que responen a la responsabilitat de les mateixes. De la mateixa manera, cap membre de l’assemblea durà a terme cap acció en nom d’aquesta que no hagi estat ratificada per la comunitat assembleària.

A continuació, s’exposa una sèrie d’aspectes tècnics que, lluny de voler ser una preceptiva de com fer una assemblea -cosa, d’altra banda, totalment absurda, ja que cada assemblea es construeix a si mateixa- sí que poden ajudar a establir unes línies generals d’actuació per tal d’unificar criteris i evitar possibles problemes:
– Comissions.
Per tal d’agilitzar l’execució de tasques, tant permanents com eventuals, pròpies de l’assemblea (elaboració de comunicats, difusió de les assemblees, etc.), es creen comissions (fixes o permanents) formades per un grup més reduït d’assembleàries i/o assemblearis voluntàries i voluntaris. Aquestes comissions no tenen poder decisori i presentaran les propostes a l’assemblea, que les haurà de ratificar.

– Moderació.
Amb l’objectiu d’evitar l’acaparament del torn de paraula per part d’una persona o un grup de persones i a fi de facilitar les intervencions en sessions multitudinàries en què el diàleg espontani entre tots els membres no sigui possible, és recomanable designar una persona encarregada de recollir per escrit i per ordre de demanda els torns de paraula que se sol•licitin. Aquest torn de paraules, però, serà flexible en situacions puntuals, com ara en casos en què es fa necessària una rèplica per al•lusions. Tanmateix, cal posar voluntat, compromís i esforç per tal que l’assemblea pugui adquirir per ella mateixa el grau d’automoderació necessari i evitar aquesta figura intermediària, que sovint s’empra de forma gratuïta o bé per la manca de responsabilitat de l’assemblea mateixa.
Per tal que l’assemblea resulti dinàmica i productiva, la brevetat i la concisió de les intervencions és clau. Cal evitar arguments que ja han aparegut i evitar puntualitzacions irrellevants, tant pel que fa a les pròpies intervencions com a les alienes. En aquest sentit, l’assemblea és responsable d’apel•lar a la brevetat i la concisió quan una intervenció ho requereixi, sempre des del respecte i tenint tots els membres de l’assemblea la possibilitat de fer-ho.
És recomanable acordar la durada aproximada d’un tema de debat abans que aquest s’iniciï per tal d’evitar debats interminables en què s’acabi cedint per esgotament, i poder tractar tots els punts de l’ordre del dia. Cal tenir en compte, però, que es tracta d’una mesura per ajudar a agilitzar l’assemblea i no una limitació.
Al principi de l’assemblea es pot designar una persona encarregada de controlar el temps i recordar els diversos punts de l’ordre dia, essent aquestes les seves úniques atribucions. Cal evitar que aquesta persona sigui sempre la mateixa.

– Ordre del dia.
L’assemblea s’inicia amb la lectura i aprovació de l’ordre del dia.
En aquest hi consten els diferents temes a tractar i l’ordre en què seran assumits, així com un punt obert al final per tractar possibles temes que sorgeixin en el transcurs de l’assemblea.
L’ordre del dia l’elabora i l’aprova l’assemblea, bé sobre una proposta individual o bé sobre les diverses propostes que vagin sorgint de forma espontània. L’ordre del dia s’elabora al final de l’assemblea prèvia o al principi de l’assemblea en qüestió i s’aprova al principi d’aquesta.

– Actes
Per tal de deixar constància de les opinions, propostes i decisions de l’assemblea, així com de tot allò que es consideri oportú, i per tal que aquestes arribin a tots els membres de l’assemblea, al principi de la reunió es designa una persona que pren acta. L’acta haurà de ser ratificada pel si de l’assemblea, en la propera sessió o quan s’escaigui.

– Convocatòries
La convocatòria de les assemblees corre a càrrec de l’Assemblea, de manera que la data, l’hora i el lloc d’aquestes és decisió de l’Assemblea mateixa. És recomanable que al final de cada assemblea es convoqui la propera reunió i que tant el dia com l’hora i el lloc on es desenvoluparà quedin reflectides a l’acta de l’assemblea anterior.
Cal assegurar-se que tots els membres de l’assemblea s’assabenten de totes les convocatòries.
En cas que sorgeixi la necessitat de convocar una assemblea urgent, s’optarà per la comunicació electrònica i l’elaboració de pancartes en què quedi reflectida la urgència de la convocatòria, el motiu, el dia, l’hora i el lloc on es realitzarà. Qualsevol persona membre de l’Assemblea pot convocar una assemblea urgent si el cas ho requereix.
Per aturar classes, però, cal consens per part de l’Assemblea.

– Col•laboracions
L’assemblea es constitueix d’individualitats, de manera que cap grup/sindicat/associació/altres serà membre permanent de l’assemblea; els seus components formaran part d’aquesta a títol individual. Tanmateix, si l’assemblea ho considera oportú pot sol•licitar o acceptar la col•laboració puntual amb un altre grup per alguna circumstància concreta. Es tractaria, en qualsevol cas, d’una col•laboració temporal entre l’assemblea i aquest grup.

Bellaterra, gener de 2009