A) Redundàncies

En moltes situacions el català pot expressar la possessió de manera implícita, sense necessitat de recórrer a un pronom possessiu. Per exemple, si diem:

1. S’ho va apuntar a la agenda.

Tothom entén sense cap dificultat que ho va fer a la seva, d’agenda, i, per tant, l’ús del possessiu resulta estrany i clarament superflu:

2. S’ho va apuntar a la seva agenda.

Al costat d’aquests usos superflus, el possessiu és totalment correcte i necessari quan establim un contrast, com en l’exemple següent:

3. No es va recordar de la reunió perquè s’ho havia apuntat a la seva agenda i no a la de la feina.

Per reblar el clau, noteu el següent exemple, certament espectacular, extret de la Viquipèdia (s.v. Miguel Pellicer), que comento entre claudàtors:

Amputació de la seva cama [És el que us esperaria, que fos la de la cama pròpia, per tant no cal el possessiu: “Amputació de la cama”.]
Als 19 anys, a finals de l’any 1636 o inicis de 1637, deixa la casa dels seus pares [Dels propis, evidentment, per tant el possessiu és sobrer: “dels pares” o “la casa pairal”.] i es trasllada a Castelló, a casa d’un oncle seu per part materna [El mateix d’abans: de qui ha de ser l’oncle, sinó? Fora el possessiu.]. Diu la llegenda que un dia de finals de juliol de 1637, portant un carro carregat de blat i tirat per dues mules, sobre una de les quals cavalcada Miguel Juan, va caure aquest a terra [Qui podia caure, sinó? No hi ha cap altre antecedent possible, per tant el demostratiu no és contrastiu (no tenim un ‘aquell’) i, en conseqüència, és sobrer.], passant [Gerundi de posterioritat: “i li va passar”.] una roda del carro sobre la seva cama dreta [Un cop més, el possessiu és sobrer: de qui havia de ser la cama?!], i suposadament, li fracturar la tíbia en la seva part central [Un cop més, el possessiu és sobrer. Què costava dir: “li va fracturar la tíbia per la meitat”?].

Ras i curt: mots catalans amb sintaxi alienígena.

B) Altres construccions que expressen possessió

Hi ha altres construccions en què el possessiu resulta forçat i en què la idea de possessió es resol genuïnament amb una altra estructura. Per exemple, en molts casos es pot fer servir un pronom feble (en, hi, li, els, segons el context) en lloc del possessiu:

4. Els cossos estan sotmesos a la força de la gravetat, que condiciona la seva caiguda. -> … que en condiciona la caiguda.

5. Has d’agafar el bufador i encendre la seva flama. -> … i encendre’n la flama.

En altres casos, podem fer servir el verb corresponent en comptes del nom, cosa que, a més, fa el discurs més planer i dinàmic, especialment en el llenguatge periodístic:

6. La normalitat queda lluny, però els esforços dels ciutadans ajudaran al seu assoliment. -> … ajudaran a assolir-la.
7. Traslladarem la proposta a la junta per a la seva discussió. -> … perquè la discuteixi.

En resum, malgrat la mala fama, els catalans no són gaire possessius quan parlem.