Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Perplexitat

Ara que ja no sóc cap de Departament ni claustral ni membre del Consell de Govern i em puc mirar les coses del govern de la casa amb una mica més de distància, haig de dir que em trobo ben desorientat, gairebé perplex.

Les retallades, que fa almenys dos anys que es veien a venir (i la molta gent no s’ho volia creure: a nosaltres no ens hi arribarà…), són una realitat dura que hem d’afrontar amb seny, unitat i, sobretot, no repetint fórmules esgotades. El fet és, però, que no sembla que hi hagi gaire seny, ni unitat ni imaginació: les batusses sindicals, a resultes de la vaga convocada per la CGT, en són una prova. Segons sembla (és una impressió a partir dels correus-e), la CGT convoca la vaga com a instrument executor de la voluntat de les assemblees i en contra dels ‘venuts’ de la UGT i CCOO. Això ens diu la pàgina web de la CGT-UAB:

Tal i com ja vàreu estar informats, el proper dijous 17 de novembre hi ha una vaga general d’universitats convocada des de la PUDUP (Plataforma Unitària en Defensa de les Universitats Públiques), a la qual s’adhereix el Comitè d’Empresa del Personal Docent i Investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’assemblea de PDI contractat i la Plataforma de Capítol IV del PAS de la UAB.

En canvi, avui rebem un correu de CCOO amb l’acta de l’assemblea conjunta de PAS i PDI del 8 de novembre (combatent el foc amb el foc!) on se’ns explica que:

En aquesta assemblea hi han participat entre 130 i 150 treballadors i treballadores de la UAB, com es pot veure pels resultats de les votacions, excepte cap al final de la reunió, en que l’assistència s’ha reduït notablement

A continuació us passem els resultats de les propostes que s’han passat a votació i des de CCOO fem una crida a participar activament a les mobilitzacions:

1. Adhesió a la Vaga convocada pel 17N (Convocada per part de l’assemblea de professorat contractat de la UAB i pel Comitè d’empresa PDI-UAB)

 

A favor: 38

En contra: 70

Abstencions: 31

Deixant de banda l’assistència massiva, convé comentar que l’últim punt a votació va ser el següent:

C. La situació actual de retallades a la universitat ens genera migranyes. (relacionat amb el punt 2)

A favor: 10

En contra: 5

Abstencions: 28

Ja podeu apreciar com va l’assumpte, oi? No descartem que l’assemblea convocada per a avui a la FTI hagi superat aquestes decisions tan representatives (i que la qüestió de la migranya hagi estat un punt de l’ordre del dia).

Està clar que així no anirem enlloc i que anirem creant més assemblees i plataformes (unitàries, esclar!) per tocar la pera al sindicat rival. El resultat final, a més del merder intersindical, és una convocatòria de vaga anacrònica i al meu parer absurda, per tres motius:
-el gerent estarà encantat d’estalviar-se alguns calerons (!?),
-els estudiants estaran encantats de tenir un dijous lliure,
-la repercussió social serà nul·la (com la nostra importància social, vaja).

Si l’únic perjudicat per la vaga és el vaguista, a qui pressionem? No ho sé, potser em falta consciència de classe, però això em deixa ben perplex. Ja seria ben trist que les batusses entre sindicats les hagin de pagar els qui no estan sindicats…

Ara, si el que volem és protestar (ja hem quedat que de pressionar, res de res), no tenim un altre instrument que fer una vaga inútil d’un dia?

Perquè es vegi que tenim imaginació, proposo als companys dels sindicats que, en comptes de vagues, els professors fem un ‘excel·lent general’ (sí, si, excel·lent, no pas aprovat) i posem el nombre màxim de matrícules a sorteig:
-no perjudiquem els estudiants,
-no perdem diners,
-perjudiquem la UAB, que no cobrarà diners per cada matrícula d’honor concedida,
-sortirem al Telenotícies.
Penseu-hi, companys!

Anterior

Cicle de conferències “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”

Següent

Embolica que fa fort!

  1. Margarida

    Em rebenten les lluites entre sindicats, francament, quan la situació és tan complexa i desesperada per a alguns.

    M’hauria agradat fer una vaga unitària per defensar tots els llocs de treball que s’han perdut, i que es perdran, a les universitats catalanes. Llocs de treball que afecten els joves acadèmics, aquells que han de renovar el coneixement amb la seva empenta i la seva energia.

    A les universitats, al revés que a la sanitat, la sagnia és silenciosa i conformista. Però… ja ens ho trobarem: d’aquí a uns anys ens adonarem que hem perdut irremissiblement tota una generació d’especialistes.

    Els nostres diners públics revertiran econòmicament en llocs de treball qualificats al Brasil, Alemanya, Anglaterra o França. Que en som, de llestos!

    Potser caldria que reflexionéssim una mica tots plegats sobre quin és el model universitari que volem defensar. Però ja cal que ens hi afenyem, tenim el temps en contra. I hem perdut una oportunitat d’or.

  2. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Margarida,
    Aquesta és la part més trista: una generació de gent ben formada i ben capaç que no podran renovar-nos (i mentrestant, algunes toies que tenim encolomades de per vida!). I per acabar-ho d’adobar, tot això dirigit per una generació ja instal·lada que, en molts casos, no ha hagut de passar ni una mínima part de les avaluacions i acreditacions i concursos que hem passat els més joves (i afortunats, malgrat tot) i que sovint està ancorada en concepcions, prejudicis i mites de fa trenta anys.
    Jo, malgrat tot, no crec que una vaga universitària serveixi per canviar res, pel que tots sabem: la universitat al nostre país és un luxe superflu i ningú no se la pren seriosament. Altrament, no admetríem, com ara, a la universitat gent que no sap ni llegir ni escriure, ras i curt (i parlo de la FTI). La nostra feina, doncs, no es valora (al capdavall, les professions importants ja imposen condicions per poder exercir a més dels títols que anem regalant: metges, advocats, arquitectes, etc.) i la nostra influència social és minúscula. O partim d’aquesta constatació o aquestes vagues no serviran més que per dividir els sindicats (ja s’ho faran) i desencisar la gent.

  3. Ramon Lladó

    – la repercussió social serà nul·la (com la nostra importància social, vaja)?
    Au va, que et deixi perplex és una cosa, cadascú és responsable de les seves perplexitats, però negar-ne la repercussió social, i dir que serà nul.la? Que la feina de la universitat no es valora, en això hi estic d’acord, però no serà amb la passivitat que les coses milloraran.

  4. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Ramon,

    Et deixo la valoració de la repercussió social. Et proposo, però, que aclareixis d’entrada si per ‘repercussió social’ vols dir ‘ressò mediàtic’ o ‘canvi de consciència de la societat sobre el paper de la universitat’. Pregunta a la gent de fora de la universitat sobre la feina que fem i com afecta les seves vides. Demana’ls si prefereixen retallar en sanitat i educació primària o s’estimen més retallar a la universitat. La gent sap què fan per ells els metges i els mestres. No estic clar que sàpiguen què fem tu i jo per ells. Ja sé que em pots respondre amb l’argument (ben poc políticament correcte) que un vaguista em va donar dimecres (estic segur que tu triaries paraules més escaients): “És que la gent és ignorant i no sap el que li convé”. Mira de convèncer-los de la nostra ‘missió’ (terme tan car a la rectora). A mi, se’m fa difícil, quan a primer curs de la FTI haig d’ensenyar a gent que amb prou feines sap llegir i escriure. Sí, sí, tal com sona: gent que escriu ‘els diners que veuen com no els han estat concebuts’ o ‘sol·lució’ cinc vegades en un text de 250 mots quan a l’enunciat que s’havia de copiar de la pissarra hi deia ‘solució’. La societat ha hagut d’invertir moltíssims diners, provinents dels impostos de gent com els nostres pares, per exemple (que potser mai no van tenir l’oportunitat d’estudiar), perquè jo pogués arribar a ser doctor en Filologia Catalana (amb dos trams de recerca i publicacions internacionals indexades) i perquè aquests alumnes puguin estudiar Traducció i Interpretació. Com explico ara que aquesta inversió es tradueix en classes en què ensenyem a fer una cosa que se suposa que ja saben des de l’ESO?! A tu no et provoca perplexitat, això?

    Sobre la passivitat, tenim visions diferents del que és l’acció: protestar saltant-se un dia de classe deu ser el súmmum de l’acció revolucionària, però què vols que et digui, a mi em fa més pinta d’inèrcia i queixa que d’acció, Entenc que la gent es pugui sentir millor i més realitzada després de fer la vaga, però el que han de fer els revolucionaris és canviar la realitat, no pas perseguir la pau interior. (Ja em sé l’argument de desvetllar la consciència de classe i generar dinàmiques de canvi, etc.: el vaguista de l’altre dia me’l va ‘recitar’, convençut de la seva comunitat de classe amb els agricultors pobres de Mali, llevat que tinguessin una vaca i/o terres en propietat, perquè llavors ja es classificaven com a kulaks!)

    Per cert, Jo proposava una cosa ben concreta i activa i probablement més efectiva que un dia de vaga. Us la feu vostra a la CGT o us estimeu més lluitar contra els ‘cocos’ i la UGT?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén