L’ortografia i la mania catalana de rondinar per qualsevol cosa

Ja la tenim aquí: una nova suposada polèmica a compte de la reforma ortogràfica de l’IEC. En un parell de dies, tot de gent desvagada s’ha llançat a penjar a les xarxes el primer que els sortia de la barretina, especialment sobre la dràstica reducció dels accents diacrítics. Ahir vaig anar al programa 8 al dia per explicar que no n’hi ha per tant i que la gent acostuma a fer un gra massa de qualsevol fotesa. També n’han parlat en termes semblants (i molt millor) gent molt assenyada i més sàvia que jo, com en Màrius Serra o la Neus Nogué.

En general, la gent del ram de la lingüística veiem que darrere de la reforma ortogràfica hi ha la voluntat d’organitzar i fer més coherent la codificació, especialment quan el 2013 celebràvem el centenari de les Normes ortogràfiques. En canvi, m’ha sobtat l’article de l’Empar Moliner “La massa (dia)crítica“, que fa anar una tesi massa recurrent: tot és fer-ho fàcil i com el castellà. És a dir, que l’IEC abaixa el nivell i aplana el camí a la catanyolització. Si llegiu els comentaris dels lectors, la cosa fa pinta de conspiració sideral.

Si la gent no fos tan propensa a indignar-se i a escriure sense pensar, s’hauria molestat a llegir, per exemple, les Normes ortogràfiques del 1913 i hauria trobat això:

normes-diacritis

Oh, sorpresa, encara es podia haver eliminat més ambigüitats. La pobra Empar no hauria d’escriure “la dona dona” ni “la dona dóna”, sinó “la dóna dóna”. Quannts problemes que s’hauria estalviat en escriure els articles en què parla de l’os de l’ós i no pas de l’ós de l’os i dels peixaters que vénen i venen al mercat (o potser que venen i vénen al mercat?). Sembla que després d’aquesta reforma els catalans estem condemnats a no entendre’ns quan escrivim, com si els problemes de comprensió lectora i les ambigüitats tinguessin res a veure amb l’ortografia i no pas amb la sintaxi i la mala planificació dels textos. En fi, una tempesta d’estiu, perquè al capdavall, sempre hem tingut peixaters que venien i venien al mercat i quan la meva dona em pregunta si vull vi i dic ‘prou’, ella me’n posa.

Ara, si penseu que això del català és massa fàcil i cal complicar-lo una mica més, no patiu, sempre podem inspirar-nos en els autors antics, que no patien per la catanyolització:

2016-10-01 10.49.00

bofarull

converse

En qualsevol cas, a mi em preocupen poc els diacrítics i més que alguns dels nostres estudiants no sàpiguen posar-hi els que no són diacrítics. El meu problema no és que no accentuïn “he mòlt”, sinó més aviat que escriguin “he molgut” o “inòqü”. Sospito molt (l’adverbi!) que el problema no té gaire a veure amb l’ortogrfia, sinó amb alguna cosa més profunda, però menys cridanera.

Entrevista a la rectora als Matins de TV3

arboixmatins,0

La rectora, Margarita Arboix, ha reiterat la seva postura sobre les taxes universitàries i sobre la necessitat d’un preu unificat per a tots els cursos del 4+1 o 3+2. No confio gaire que l’escoltin, especialment els defensors de models productius basats en la construcció i el turisme, que necessiten mà d’obra poc qualificada, o dels qui defensen la mineria del carbó i l’agricultura ecològica (al mateix temps!). I, esclar, com que els miralls d’una veritable societat del coneixement lligada a la universitat són dues bèsties negres de les esquerres (Estats Units i Israel) o dos mostres del capitalisme salvatge (vegeu aquest article), tenim mala peça al teler en qualsevol cas.

Acte de presa de possessió de la nova rectora

20160606_115118

Avui, poc abans del migdia ha pres possessió com a nova rectora Margarita Arboix. Ho ha fet en presència del rector sortint, Ferran Sancho, del president del Consell Social, Gabriel Masfurroll, de l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, Carles Escolà, i del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget. I, sobretot, davant d’una sala plena de gom a gom.

Ha estat un acte sobri, com és habitual, i sense interrupcions ni incidents, cosa gens habitual. En podeu llegir un resum aquí.

Ara toca treballar de valent i, ateses les paraules del conseller, barallar-se amb la Generalitat per un finançament just i una inversió a l’alçada de les paraules que tant agrada dir als polítics: innovació, societat del coneixement, talent, etc.

Enhorabona a l’equip d’Arboix

equip-arboix

Marga Arboix ha estat elegida nova rectora de la UAB amb el 60,56% del vot ponderat.

La participació en el sector A (professorat doctor amb vinculació permanent a la Universitat) va ser d’un 71,35%; (resta de personal acadèmic i personal investigador en formació que exerceixi funcions de docència), d’un 24,17%; al sector C (estudiants), d’un misèrrim 4,88%; i al sector D, d’un 56,20%. La candidatura d’Arboix va guanyar a tots quatre sectors:

  • Sector A: Arboix 492 vots, Méndez 356 vots
  • Sector B: Arboix 431 vots, Méndez 188 vots
  • Sector C: Arboix 952 vots, Méndez 622 vots
  • Sector D: Arboix 682 vots, Méndez 355 vots

    Es tracta d’una victòria aclaparadora que el nou equip haurà de gestionar amb mesura i diàleg: la gran confiança que hi ha dipositat la UAB fa que Marga Arboix i el seu equip estiguin obligats a esforçar-se al màxim per superar els grans reptes i dificultats que ens esperen. Els desitjo molta sort!

    Bona feina de CCOO

    fry

    Els companys de CCOO han fet un bon servei als electors de la UAB en plantejar preguntes clares als dos candidats al rectorat, ja que ens han permet veure el grau de concreció o vaguetat de les propostes. Hi ha dos punts que em semblen especialment interessants, per la qual cosa convé acarar les respostes, que ordeno cronològicament:

    Pregunta: ¿Mantindreu la mateixa actitud cap a les retallades pressupostàries i les intromissions de la Generalitat en les decisions de la UAB que ha mantingut l’actual Equip de Govern o us plantegeu un canvi? Què penseu fer per a la recuperació dels ajuts perduts del PAS i PDI (com l’ajut al transport, menjador, etc.)?

    Resposta Arboix:

    Evidentment no. No seguirem la política actual cap a les retallades i intromissió de la Generalitat en les decisions de la UAB. La nostra actitud serà proactiva, en defensa de l’autonomia de la nostra universitat.

    Resposta Méndez:

    El programa de govern d’aquest equip que pretén governar la Universitat Autònoma els propers anys està elaborat amb independència de qualsevol altra candidatura present o anteriors. Per tant, respondrem la pregunta prescindint absolutament d’altres actituds que res tenen a veure amb la candidatura Méndez i el seu equip.

    Les limitacions legals i pressupostàries són innegables. I són inadmissibles i innegociables totes aquelles que nosaltres entenguem que vulneren el dret fonamental a l’autonomia universitària i, amb això, la capacitat de decisió de la nostra comunitat universitària sobre els temes que directament autogestiona.

    En efecte, en l’àmbit del dret fonamental a l’autonomia universitària s’aixopluguen, entre d’altres, les qüestions relatives al model de professorat, l’autoorganització dels mitjans, la llibertat de selecció del personal docent i investigador, l’elaboració de pressupostos, o els condicionaments econòmics en l’establiment i modificació de la relació de llocs de treball, tal i com ha reconegut el Tribunal Constitucional en reiterada jurisprudència (per totes, Sentència 106/1990).

    Entenem que del 2001 (LOU) fins a la data d’avui, i amb independència de les retallades amb excusa de la crisi econòmica, la conculcació del dret fonamental a l’autonomia universitària s’ha produït gradualment per part dels poders públics. Primer, per una sobreregulació del que hauria d’haver estat la legislació bàsica de l’Estat (LOU), la qual envaeix competències autonòmiques i conculca en molts aspectes el dit dret fonamental. I, segon, perquè amb poc marge de maniobra, la Llei catalana d’Universitats intenta recuperar la capacitat de desenvolupament i de presa de decisions perdudes de la Generalitat a costa de seguir reduint l’autonomia universitària; dret de la part més dèbil –la universitat- que en l’àmbit legal no tenia legitimació legal per presentar recursos contra aquelles lleis. A aquesta erosió gradual de l’autonomia universitària cal sumar, ara sí, les retallades i posteriors condicionaments econòmics imposats a la capacitat financera de les universitats.

    El nostre posicionament davant d’aquests fets és nítid i contundent: no seguirem essent gestors d’una limitada i malmesa capacitat d’autogovern universitari. Estem disposats i ens comprometem a fer Política. I això suposa:
    a) Negociar bilateralment de manera permanent amb l’Estat i la Generalitat, al marge de la nostra participació en els òrgans interuniversitaris.
    b) Mantenir amb fermesa davant dels poders públics tot posicionament o decisió que derivi dels nostres òrgans de govern; la fermesa suposa arribar, quan sigui necessari, a mesures de pressió decidides per la nostra comunitat.
    c) Impugnar totes les normes reglamentàries i actes d’aplicació normativa (aquí sí tenim legitimació legal) davant dels tribunals contencioso-administratius primer, i del Tribunal Constitucional en recurs d’emparament, si és el cas, quan conculquin el nostre dret fonamental a l’autonomia universitària.

    Retallar o limitar els pressupostos de les universitats no és cap necessitat estructural, sinó una opció ideològica. Conculcar el dret fonamental a l’autonomia universitària per part dels poders públics és una vulneració de l’ordenament jurídic que es correspon també amb una determinada concepció ideològica. En conseqüència, com a garants del servei públic essencial que prestem a la nostra comunitat tenim la responsabilitat d’enfrontar-nos contundentment a totes aquelles ingerències que considerem que interfereixen en els nostres drets.

    Totes dues són ben previsibles: defensar l’autonomia universitària. De la parquedat de les respostes de l’equip Arboix, certament no és fàcil veure com gestionaran la difícil relació de la universitat amb la Generalitat, especialment en temes de finançament. La llista d’accions de l’equip Méndez sembla més ben definida, i em sorprèn que incloguin un

    b) Mantenir amb fermesa davant dels poders públics tot posicionament o decisió que derivi dels nostres òrgans de govern; la fermesa suposa arribar, quan sigui necessari, a mesures de pressió decidides per la nostra comunitat.

    Si defensen tot el que voti el Claustre… Uf, això serà digne de veure. Ara, el que em deixa astorat és que digui, per començar, que

    El programa de govern d’aquest equip que pretén governar la Universitat Autònoma els propers anys està elaborat amb independència de qualsevol altra candidatura present o anteriors. Per tant, respondrem la pregunta prescindint absolutament d’altres actituds que res tenen a veure amb la candidatura Méndez i el seu equip.

    Res a veure? Que no va ser el Dr. Donaire vicerector de Política Acadèmica (2012-2013) i vicerector de Professorat i Programació Acadèmica (2013-2016)? Que no va ser la Dra. Garcia vicerectora d’Estudiants i Cooperació (2015-16)? Que noha estat la Dra. González vicerectora de Qualitat Docència i Ocupabilitat des de 2012 fins a l’actualitat? Renegaran de la feina feta fins ara?

    Noteu també el silenci significatiu de les dues candidatures sobre els ajuts al PDI: encara no sabem pressionar com els companys del PAS.

    Pregunta: Mantindreu el sistema d’Unitats de Contractació (UCs) i càlcul de plantilles del PDI als departaments o plantegeu un altre model?

    Resposta Arboix:

    NO! Ens neguem a reconèixer les Unitats de Contractació. Per a nosaltres el referent de la plantilla d’un departament, són les persones i, per tant, és el professorat i no una “unitat monetària que canvia segons els ajustos de la formula”. D’acord amb els indicadors departamentals, decidits amb debat, transparència i consens i amb la participació activa dels agents socials, es fixaran el nombre i tipus de professorat més adient per cobrir les necessitats.

    Resposta Méndez:

    El nostre programa diu explícitament que ens comprometem a consensuar un document que estableixi com s’han de dissenyar les plantilles dels departaments de la UAB i a prendre mesures decidides per arribar a un reequilibri imprescindible, no només a nivell del volum de professorat sinó, també, a nivell de la proporció entre plantilla permanent i plantilla no permanent. Entenem que els pilars bàsics d’aquest consens han de girar al voltant dels eixos següents:
    (a) Autonomia i coresponsabilitat dels departaments per dissenyar la plantilla que millor s’adapti a la seva política científica.
    (b) Adequació de les plantilles a les necessitats de servei a l’estudiant.
    (c) Introducció de la recerca com a element bàsic en el moment de fer l’assignació de recursos.

    Tornar a models passats en què l’assignació de recursos es faci atenent només al potencial docent que tinguin les places i no tingui en compte el seu cost, impedirà que es pugui arribar a un reequilibri just entre departaments, limitarà el seu marge de maniobra i perpetuarà els privilegis d’uns pocs sobre la resta, atemptant així contra les condicions de treball i de progrés acadèmic amb les que ha de comptar el professorat de tots els departaments la UAB.

    En primer lloc, aquí m’agrada la contundència d’Arboix (un xic sentimental: és evident que parlem de persones, però se’ls paga amb diners i el nom no fa la cosa) més que no la verbositat un xic buida de Méndez, que no diu ni si ni no (però s’entén que clarament sí). En segon lloc, no tinc gens clar que els 57 departaments de la UAB, amb els seus interessos i necessitats tan diferents seran capaços de consensuar un sistema i ens podem passar quatre anys parlant-ne sense arribar enlloc. De fet, som en la disjuntiva: sistema de places o sistema d’unitats de contractació. Els hem tastat tots dos, per tant, podem decidir amb criteri. Ara, no està bé fugir d’estudi i anar parlant, com fa Méndez de ‘reequilibri imprescindible, no només a nivell de volum de professorat’. Vol dir retallar plantilla o ampliar-la? O totes dues coses? Quin és el ‘reequilibri just entre departaments’? Qui més alumnes té? Qui investiga més? Han de cedir càtedres alguns departaments perquè d’altres en tinguin? Tot això és la doctrina Donaire que venim patint des de fa anys. O considereu “l’autonomia dels departaments per dissenyar la seva plantilla”: vol dir que gastar les unitats de contractació com vulgui? I quina autonomia tenen els departaments si rebran recursos pel nombre d’estudiants (“Adequació de les plantilles a les necessitats de servei a l’estudiant”) i pels trams de recerca dels professors (“Introducció de la recerca com a element bàsic en el moment de fer l’assignació de recursos.”)? Ah, sí, deu voler dir “autonomia per gastar les unitats de contractació”.

    Parlem clar, sisplau!

    Visita de Marga Arboix a Lletres

    2016-05-11 13.23.01

    Ahir vaig assistir a la presentació de la candidatura de Marga Arboix a la Facultat de Lletres. La candidata va explicar les línies mestres del seu projecte (en podeu consultar el programa electoral), acompanyada pel seu equip i estratègicament situada entre dos professors de la Facultat, com podeu veure a la foto.

    La presentació va anar seguida d’un torn de preguntes, que va iniciar el Degà, Joan Carbonell, que en el més pur estil Mònica Terribas, va interrogar la candidata sobre diverses inconcrecions i vaguetats del programa electoral. Va ser una intervenció incisiva i molt útil, que va obligar a aclarir moltes qüestions. Jo en vaig anotar algunes, que tot seguit us transcric.

    Pel que fa al professorat, es va posar sobre la taula el problema de la precarietat d’un bon nombre de professors, concretament es va parlar dels 130 agregats interins i els 17 titulars interins. A més, la precarietat anava lligada a l’envelliment i la descapitalització dels departaments, que veuen com es jubilen els professors de més categoria laboral i més trams i no tenen ni la possibilitat de contractar gent jove, ni la possibilitat de promocionar els sèniors (i.e. els agregats/TU a catedràtic).

    La proposta de l’equip d’Arboix és, en primer lloc, treure a concurs totes les places de TU interins i reconvertir i treure a concurs totes les places que vagin quedant vacants per jubilacions. Això hauria de permetre donar estabilitat als interins i ajudar a crear promocions a càtedra per als professors acreditats. A més, va remarcar Paco Morente, candidat a vicerector de professorat, s’eliminaran les unitats de contractació, les infames UC, per tres motius fonamentals:

  • no tenen un valor estable, cosa que fa que cada curs calgui fer exercicis comptables als departaments,
  • és un sistema que despersonalitza el professorat
  • trasllada la política de personal als caps de departament, amb els maldecaps que això comporta.
  • Pel que fa al PAS, Arboix considera que tenim una ràtio inadequada i que cal més PAS que doni suport a les tasques de docència i recerca, però al peu del canó, això és als departaments i centres. Per millorar la situació es proposa revisar a fons el catàleg de llocs de treball i millorar la promoció del PAS dels departaments i centres, perquè no calgui anar als serveis centrals per poder promocionar.

    Pel que fa a la recerca, es parteix de la base que tenim un molt bon nivell, però que convé donar més suport als projectes, tant en l’elaboració de les propostes, com sobretot en la gestió. No queda gens clar com es farà, això. El tema recurrent de les secretaries dels departaments que queden col·lapsades durant la justificació dels projectes no sembla de fàcil solució amb les plantilles reduïdes i inestables que tenim, que han hagut d’entomar una feina que correspon a l’Àrea de recerca. Ara ho fem per duplicat: els departaments fem la justificació i economia i recerca revisen que ho hem fet bé. Per què no ho fan ells directament?

    També en l’àmbit de la recerca, es va plantejar la gran aportació que fa Lletres i, tanmateix, el poc reconeixement que rep en el conjunt del Campus. El candidat a vicerector de Relacions institucionals i cultura, Carlos Sánchez, va admetre que aquest és un punt feble de la nostra Facultat i que cal que siguem capaços de revaloritzar els nostres estudis i la nostra recerca a tot el Campus i també a la societat. Caldrà veure com ho podem fer, això.

    Es va parlar de la transferència de coneixement, però amb mesures poc concretes, més enllà de valorar la tasca de transferència més enllà dels convenis: postgrau, Universitat a l’abast, etc. També hi va haver una pregunta molt concreta del Degà sobre el responsable del Parc Científic. Arboix va respondre que el Parc Científic serà responsabilitat del vicerector de projectes estratègics.

    Evidentment, el tema estrella van ser els diners. D’on traurem els cèntims per fer tot això. Arboix i el seu equip van parlar d’impulsar el mecenatge i la captació de recursos externs que complementin la negociació del finançament públic. És cert que ho van fer amb la boca petita, perquè aquest és un tema tabú a la nostra universitat, on qualsevol aportació privada és vista com un pas més en la privatització de la universitat (que fa trenta anys que dura, quina lentitud!). Cal parlar-ne sense embuts i establint unes condicions clares i transparents. Amb un finançament públic cada cop més misèrrim, no podem abandonar aquesta línia de captació d’ingressos.

    També es va parlar, en l’àmbit econòmic de la comptabilitat analítica (no en vaig entrendre ni un borrall, ho reconec) i, especialment, de la racionalització de la despesa, aspecte que va fer esverar el Degà. El candidat a vicerector d’Economia i Campus, Carles Gispert, va voler aclarir que ells entenen la racionalització no com un objectiu per retallar allò que no és rendible, sinó com un mètode per cercar els millors mecanismes que ens permetin aprofitar al màxim els recursos per assolir els resultats que tenim encarregats: recerca, docència i transferència. Va afirmar que cal posar al davant els objectius acadèmics i després veure com podem fer més racional la manera com els duem a terme.

    Òbviament, al Degà no li va passar per alt que la racionalització a la UB ha suposat una reducció dràstica de departaments i estructures i va llançar aquesta qüestió a la candidata. La resposta va ser que no hi ha cap proposta de reducció de departaments o facultats i que si es planteja el tema, caldria fer un estudi i un debat a mitjà termini entre els departaments i centres i en cap cas una solució a la UB (i.e. manu militari, per fer servir una expressió grata al nostre Degà).

    No és tot, perquè vaig haver de marxar abans d’acabar l’acte i tampoc és una transcripció taquigràfica, sinó un seguit d’anotacions i d’impressions personals. Confio que hagin servir per aclarir alguna cosa dels farragosos programes electorals.

    Els candidats a Lletres: Antoni Méndez

    Cartell Pantalles Filosofia i LLetres

    Una bona oportunitat per conèixer les cares noves de la candidatura continuista i per veure si podem parlar amb algunes persones amb les quals ha costat Déu i ajut poder-hi parlar durant els últims tres anys… Confiem que vingui el geni de les fórmules, el Dr. Donaire, que fa tants anys que ens amarga, perquè si repeteix com a vicerector de professorat i programació acadèmica, tant és el que pugui dir la resta de l’equip o el candidat a rector.