En Vicent Sanchís, a l’Avui ajuda a situar el tema i a separar coses: una cosa va ser el necessari desallotjament i una altra cosa la batalla campal:

Seguretat ciutadana i inseguretat urbana
En aquest país mig convuls tot es barreja i tot es confon. Durant mesos grupets d’estudiants han portat de corcoll les autoritats acadèmiques col·lapsant amb protestes esquifides però efectives parts sensibles del cos universitari. Amb el pla Bolonya com a excusa. L’actitud decidida d’aquestes minories ha sorprès i ha descol·locat els encarregats d’evitar que uns quants imposen la llei a tota la resta. Hi ha hagut proclames, hi ha hagut indignacions i grans declaracions, però el sabotatge calculat d’una minoria espavilada i identificada ha pogut més. Una d’aquestes colletes va envair el vestíbul de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. La història envaïda! Després de mesos de protestes i barbacoes, el rector va decidir que ja n’hi havia prou. I aleshores vam passar a l’altre extrem.

El viacrucis va començar amb un desallotjament accident i va acabar en guerra guerrejada per tot el centre de la ciutat. Els Mossos van agredir igualitàriament: sense diferència de raça ni de credo. Al final ha acabat protestant tothom. Han protestat els estudiants –fins i tot els més pagats amb Bolonya i el seu pla–, els contribuents agredits que hi passaven, els periodistes apallissats a grapats i els mateixos mossos, que acusen els seus responsables de desorganització i desemparament. Enhorabona. No es pot deixar fer i després desfer-ho tot. Els responsables de la seguretat ciutadana s’han convertit en els principals causants de la inseguretat urbana.

Amb tot, no són sobreres les reflexions que fa Miquel Sellarès a Tribuna.cat, on a l’article ‘Què passa a la brigada mòbil?’ es planteja que deixar podrir-se la situació per falta de tremp i després cridar els mossos per fer la feina bruta i a més criticar-los és irresponsable. També té raó, l’home.