Ja fa un grapat d’anys que en Joan Solà reflexionava sobre els usos de ser i estar i feia una proposta realista ‘de mínims’ (veg. el seu Sintaxi normativa). Hi feia el cor fort i admetia renúncies en casos perduts (potser fent de la necessitat virtut), però hi posava límits irrenunciables si volíem tenir un sistema que no fos un simple calc del del castellà. Entre aquests límits irrenunciables hi havia l’ús de ser en construccions locatives: Sóc a casa.
Només cal parar l’orella al tren o a l’autobús per adonar-se que el límit irrenunciable ha esdevingut un territori irrecuperable farcit de ‘On estàs?’, ‘Estic al tren/autobús’ (fins i tot el meu nen, ja em pregunta pel mòbil ‘On estàs?’, encara que no ho ha sentit dir mai a casa).
Ara, a més, podem llegir, tot passejant-nos per la UAB, ‘El país que vols està a l’esquerra’, lema d’una campanya d’ICV. Haurem d’esbrinar on és la llengua que volia en Joan Solà.