Ja fa un munt d’anys, quan era vicedegà a Lletres, vaig tenir el meu moment d’il·luminació kantià i vaig despertar del somni dogmàtic que a la universitat tots treballàvem per un objectiu comú. Vaig descobrir, després de missatges i trucades sense contestar que el cap del SID Lletres feia una setmana que estava de baixa, cosa que no es va comunicar al vicedegà corresponent, perquè no calia: era una qüestió de PAS i no havien d’informar-ne als gestors polítics (PDI), ni per cortesia.

En aquella època, el rector Ferrer va encarregar un informe al professor Josep Oliver sobre la reorganització de les relacions entre el PAS i el PDI i hi va incloure mesures que anaven en aquesta línia, ni que fos de manera moderada. Per exemple, que un cap de departament o un degà poguessin tenir alguna cosa a dir sobre les persones del PAS amb qui han de treballar de manera coordinada per aplicar les seves polítiques. L’informe es va desar en un calaix i ja deu haver criat floridura després de deu anys.

Ara assisteixo, sense sorpresa, a un nou episodi d’aquesta esquizofrènia organitzativa. Una companya del PAS del nostre departament ha concursat per ocupar una plaça que estava cobrint interinament amb una gran eficiència i professionalitat en unes condicions més que precàries (endèmiques a la gestió del meu departament). Després de superar la prova escrita, ha rebut un sonor suspens a l’entrevista a porta tancada, sense llums ni taquígrafs, on se suposava que s’havia d’avaluar la seva feina i capacitat. Com és lògic, en aquesta fase d’avaluació, l’opinió i la valoració de les persones que hi hem treballat dia a dia i que, per tant, hem pogut copsar la seva capacitat, eficiència i professionalitat no s’ha tingut en compte. És a dir, els usuaris que han pogut comprovar de primera mà com fa la feina de la plaça per a la qual concursa no tenen cap mena de paper en el procés d’avaluació (ep, no parlo de poder decisiu, tan sols de ser escoltats!).

Tot ben lògic, esclar, però amb la lògica contrària a fer servir les enquestes dels estudiants per valorar la feina dels docents endogàmics, corporativistes i que no fotem ni brot. Però ja hem dit que la universitat pateix un greu problema d’esquizofrènia.