Ja he escrit altres vegades sobre els dèficits gramaticals dels nostres estudiants i sobre l’ombra de sospita que això fa planar sobre l’ensenyament de la llengua i la gramàtica a la secundària i al batxillerat. Avui he tingut la sort de poder assistir al segon dia de les Jornades GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) a l’Auditori de la Facultat de Lletres de la UAB. Especialment, he gaudit d’una xerrada excel·lent, en tots els sentits, d’Ignacio Bosque sobre l’ensenyament de la gramàtica (¿Qué debemos cambiar en la enseñanza de la gramàtica?).

De manera intel·ligent, divertida i modesta ens ha ensenyat la seva mirada sobre el tema i els seus suggeriments de millora. En primer lloc, Ignacio creu que la divisió tradicional entre coneixement d’usuari (aprendre a usar la llengua instrumentalment) i el coneixement d’expert (entendre el funcionament de l’instrument) no s’han de separar tan rígidament com ara, especialment al batxillerat. Fer-ho, especialment si abusem dels comentaris de text com a mitjà d’aproximació a la llengua, ens porta a una ‘literatització’ del fenomen lingüístic i, de retruc, a un allunyament dels mètodes d’aprenentatge científics: la curiositat, l’experimentació i l’argumentació de base empírica.

I és que aquest és el factor clau que ha destacat Bosque: no hem de defugir en l’àmbit lingüístic les preguntes i els mètodes que són habituals en l’ensenyament de la física o la química. Hem d’insistir perquè els estudiants ens preguntin per què ‘els turistes’ es comporta de manera tan peculiar en la construcció Un cop arribats els turistes, en contrast amb el que passa a Un cop rondinats els turistes… Aquesta és una pregunta científica que no es pot reduir a dir ‘arribar és inacusatiu i rondinar és inergatiu’ i prou. Perquè si ho fem, caiem en l’altre gran vici (Bosque ha estat més subtil i ha parlat de ‘condicionant negatiu’) del nostre ensenyament gramatical: l’obsessió terminològica.

Efectivament, hi ha una gran part del nostre ensenyament que posa més èmfasi a classificar els fenòmens i a assignar-los noms (taxonomia, vaja) que no a entendre’ls. Per exemple, els nens de primària ja han començat a aprendre de memòria coses que sentiran repetides fins a la universitat. El meu nen, que fa cinquè, ja fa dos anys que s’ha après les classes d’oracions i els tipus de determinants: primer a castellà i un any més tard a català, amb diferències terminològiques, esclar. No cal dir que amb aquesta mínima experiència, el meu nen, aplicat i curiós com és, m’hagi dit que vol dedicar-se a les matemàtiques, perquè estudien problemes.

El resultat últim d’aquests vicis és un ensenyament eminentment taxonòmic i memorístic, mancat de reflexió i d’argumentació, que els estudiants acaben percebent com una matèria eixuta, artificial i avorrida (sumeu-hi els vicis de l’ensenyament del català amb les ‘regles’ ortogràfiques i les combinacions dels pronoms febles i ja tindreu una combinació repulsiva). I els pobres que han sobreviscut a aquest calvari i encara tenen ganes d’estudiar llengua arriben a les nostres mans indefensos, sense eines per afrontar un ensenyament basat en problemes i en el mètode científic.

Així, doncs, a primer curs em trobo amb la paradoxa que, d’una banda, ja han oblidat el que van haver de memoritzar i són incapaços de fer l’imperatiu d’un verb irregular o encertar quatre formes verbals (i deixo de banda que en molts casos no hi ha tampoc una competència lingüística com a usuari) i, de l’altra, no han desenvolupat la capacitat analítica que els permeti entendre quina és la millor manera d’explicar la variació entre dos mots emparentats. I la pregunta és: podem pal·liar això en un curs o en un semestre? Cal dedicar-hi tant de temps a desintoxicar-los i a rehabilitar-los? No convindria acceptar que alguna cosa no funciona a l’ensenyament gramatical i que caldria repensar com ensenyem la llengua, si més no al batxillerat? Confiem que jornades com aquestes ens ajudin a crear les bases per a una renovació en profunditat del sistema.