En un famós article (‘Unskilled and Unaware of It: How Difficulties in Recognizing One’s Own Incompetence Lead to Inflated Self-Assessments’, Journal of Personality and Social Psychology, 1999, Vol. 77.6:1121-1134), Justin Kruger i David Dunning van mostrar amb diferents experiments que com més ignorant és la gent més intel·ligent es pensa que és. És el que s’ha batejat com a ‘efecte Dunning-Kruger’ i que podem resumir amb la cita següent (p. 1131-2):

We have argued that unskilled individuals suffer a dual burden: Not only do they perform poorly, but they fail to realize it. It thus appears that extremely competent individuals suffer a burden as well. Although they perform competently, they fail to realize that their proficiency is not necessarily shared by their peers.

El mèrit d’aquests autors va ser quantificar de manera rigorosa una realitat ben evident i constatada des dels temps de Sòcrates: la gent es nega a reconèixer la seva ignorància. No resulta estrany, doncs, que les teories postmodernes que posen sota sospita el raonament i el progrés científic i intel·lectual tinguin tant d’èxit en certs àmbits, com denuncien Paul Gross, Norm Levitt, Noretta Koertge o Alan Sokal i com ho prova que farsants o bojos (no sé quina categoria és pitjor) com Lacan o Deleuze tinguin cabuda als plans docents universitaris.

El que no es podien imaginar Dunning i Kruger és que la política universitària espanyola els oferiria un terreny de contrastació empírica tan fèrtil. Si hi ha un exemple magnífic del funcionament de l’efecte Dunning-Kruger és el ministre Wert, com ens ha ensenyat l’Enric Canela. Difícilment trobaríem, un cas tan evident d’ignorància disfressada de seguretat i perspicàcia (ben amanida amb fal·làcies i mentides diverses). Proposo, doncs, rebatejar l’efecte Dunning-Kruger com a ‘efecte Dunning-Kruger-Wert’.