catanyol

D’un temps ençà el debat sobre el futur del català ha pres en consideració noves perspectives que van més enllà de la pura desaparició física a curt termini. Una línia de recerca és el concepte de llatinització, és a dir que el català esdevingui una llengua residual de l’àmbit acadèmic i intel·lectual, però sense cap presència al carrer ni a les relacions quotidianes. Això és, si fa no fa, el que ja passa en un bon nombre de ciutats dels Països Catalans, on un cop surts de l’aula, ja sigui de l’escola o de la universitat, el català desapareix, literalment. És un assumpte que han d’analitzar els sociolingüistes, però que lliga en part amb la segona línia d’estudi: la depauperització del català, o en termes més col·loquials el pas del català al catanyol. Joan Solà ja va mostrar la seva preocupació per la pèrdua de l’ànima (en el sentit metafòric) del català i ara trobem un nou estudi, de Pau Vidal: El bilingüisme mata, que se suma al seu llibre El catanyol es cura.
No és una tesi nova, perquè ja la plantejava l’any 1988 Joan Ferraté en una batalla dialèctica amb Laín Entralgo: els defensors del bilingüisme sempre destaquen els beneficis individuals que pot tenir en certs casos per als catalanoparlants, però no el prediquen entre els castellanoparlants ni miren els efectes devastadors que té en el català. I ja arribo on volia arribar: com tenim el català (o millor, el catanyol)?
Ja sé que és un prejudici universal considerar que la llengua que es parla en un moment determinat és sempre impura i decadent, un pàl·lid reflex de la llengua pura i clàssica d’un temps passat més o menys llunyà. No obstant això, convé estar a l’aguait i veure el grau de catanyolització dels nostres joves estudiants. Després de fer-me un fart de corregir redaccions, dictats i proves, puc extraure algunes generalitzacions.

En primer lloc, cal reconèixer la finor de l’Empar Moliner, que a El catalight, observava:

En primer lloc i definitivament implantada tenim l’expressió “no molt” que substitueix el difunt “no gaire” i el difunt “no massa”. El “no molt” és l’expressió preferida dels homes i dones del temps quan han d’indicar que no farà gaire fred o que no farà massa calor. El “no gaire” i el “no massa”, doncs, queden només per a friquis i nostàlgics.

Ho puc confirmar sense reserves i, a més, que el ‘no massa’ que fan servir hauria de ser un ‘no gaire’.
També l’encertava amb una altra construcció:

En segon lloc tenim l’expressió “els dos” que substitueix l’antiga “tots dos”. L’expressió “tots dos” ja no la diu ningú, fins al punt que a la facultat de periodisme de Sant Kevin de Vallfosca et suspenen automàticament si la fas servir. Dir “tots dos” és voler-se fer notar. Les persones integrades a la nostra societat diuen “els dos”. “Podrà venir el teu pare a la reunió o també vindrà la teva mare?” “Vindran els dos”.
En els meus alumnes és una raresa semblant a l’ús de llur.

Si l’Empar Moliner hagués tingut més espai a la seva columna, hi hauria pogut incloure també els fenòmens següents:

  • La desaparició d’un bon nombre de pronoms febles a favor d’expressions anafòriques amb mateix o aquest: Si sapiguéssiu que hi ha de debo darrere de tot aquest negoci no parlarieu del mateix amb tanta alegria [sic].
  • La desaparició de l’arcaic tothom per tots: Des que en aquest país tots tenen mòbil, totes les setmanes rebem un allau tan impressionant de SMS…
  • La desaparició de l’exòtic feina per treball: El treball que tinc ara té moltes aventatges.
  • La desaparició de l’exòtic seure-hi per assentar-se, sentar-se o asseure’s: Us guardarem lloc sempre i quan no hi hagi ningú que vingui a demanar per sentar-se.
  • La desaparició dels recargolats aterrir o terroritzar per aterrar o aterroritzar: Aquesta onada de crims ha aterrat a tots els ciutadans.
  • La incorporació molt alegre i despreocupada d’un bon nombre de castellanismes: solventar, agobiar, es veu que, registrar un pis, arrel de, algú pujar/baixar el sou. Un cas real i dramàtic de catanyol portat a l’extrem: Porto uns dies que no sé què em passa, però aquest nen m’agovía més del que és normal.
  • Bé, no us vull “agoviar”. En general, la qualitat lingüística és pobra i els recursos expressius encara més, per tant ja vegeu la feina que ens toca fer amb grups de cinquanta! El més greu és que si algú hagués fet la seva feina, un bon nombre d’aquests joves no haurien hagut de passar la selectivitat. Noteu el cas de magisteri, que s’ha quedat amb places vacants, tot i tenir un cinc de nota de tall, perquè, segons explica el Diari de Girona:

    Aquesta situació es deu al fet que per estudiar Magisteri aquest any calia superar unes Proves d’Aptitud Personal (PAP), en concret de llengua catalana i castellana, en les que calia treure més d’un quatre en cada examen.

    Alsina ha explicat que molts estudiants procedents de FP han desistit de realitzar les PAP per accedir a Magisteri i dels que les han fet ha estat entre aquest col·lectiu on els resultats han estat pitjors.
    En concret, dels 601 estudiants provinents de Cicles Formatius de Grau Superior que volien accedir als graus d’Educació infantil i d’Educació primària, 240 han superat les (PAP), mentre que dels estudiants provinents de les PAU, 1.120 dels 1.240 que havien sol·licitat aquests estudis han superat les proves d ‘aptitud.

    Si féssim una cosa semblant a totes les altres facultats, hi hauria una davallada de matrícula espectacular, us ho puc ben assegurar.