Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

La postmodernitat és dolenta per a la salut

Divendres, a l’autocar de la Sarfa que em transportava al paisatge favorit de Catalunya, llegia l’entrevista que li feien a Mario Bunge al Periódico. Hi deixava anar algunes frases contundents que em permeto reproduir-vos:

–Va estudiar Física i Filosofia per entendre el món. ¿Ha arribat a alguna conclusió?
–Alguna. Quan era jove creia en la revolució. Ara ja no. He comprès que a la majoria de la gent l’únic que li interessa és continuar vivint.

–¿I a vostè?
–M’interessa seguir viu, amiga. Al setembre compleixo 90 anys.

–Doncs té un aspecte molt juvenil.
–Això és perquè evito l’alcohol, el tabac i la postmodernitat.

–¿Tan dolenta és?
–És una traïció als pilars de la Il·lustració. És la ideologia dels idiotes que se senten amenaçats per la ciència i la tècnica. ¡No trobarà metges o enginyers postmoderns! Però hi ha una cosa pitjor que la postmodernitat: l’escapisme filosòfic. Tota aquesta gent que tracta de mons possibles… El que és difícil és estudiar el món que existeix.

No hi puc estar més d’acord amb la seva opinió sobre la trepa postmoderna (però la cossa que li venta a David Lewis no és gens justa). Ja fa uns quants anys que Jean Bricmont i Alan Sokal van desemmascarar el frau de la filosofia postestructuralista francesa (Lacan, Baudrillard, Derrida, Kristeva, Guattari) al seu magnífic Impostures Intellectuelles (traduït al català a Empúries) i ja al 1965 Raymond Picard acusava la nouvelle critique de Barthes d’una cosa semblant. Perquè us en feu una idea del nivell, un parell de cites, l’última de les quals, de Lacan, l’apreciaran els lingüístes, que el poden llegir sencer aquí:

Aquí es veu bé que no hi ha cap correspondència biunívoca entre les baules lineals significants o d’arque-escriptura, segons els autors, i aquesta catàlisi maquinal multidimensional, multidiferencial.

Félix Guattari

Potser hem de considerar la mateixa història com una formació caòtica on l’acceleració suprimeix la linealitat, i on les turbulències creades per l’acceleració allunyen definitivament la història del seu final, igual que allunyen els efectes de les seves causes

Jean Baudrillard

Per indicar I’emergencia de la disciplina lingüística, direm que aquesta consisteix, tal i com és el cas de tota ciencia en el sentit modern del terme, en el moment constituent d’un algorisme que la funda. Aquest algorisme és el següent:
S/s
que es Ilegeix: significant partit per significat, on el «partit per» respon a la ratlla que en separa les dues etapes.”
El signe escrit així mereix que sigui atribuit a Ferdinand de Saussure, encara que no es redueixi estrictament a aquesta forma en cap dels nombrosos esquemes sota dels quals apareix a l’edició de les diverses lliçons dels tres cursos dels anys 1906-07, 1908-09, 1910-11, que la devoció d’un grup de deixebles va reunir sota del títol de Cours de linguistique générale: publicació primordial per transmetre una ensenyança digna d’aquest nom, és a dir, que hom no pot deturar si no és seguint el seu moviment propi. Per aquesta raó és legítim que li sigui retut I’homenatge de la formalització S/s en què es caracteritza, en la diversitat de les escoles, l’etapa moderna de la lingüística.

En efecte, la temàtica d’aquesta ciencia és des de llavors suspesa a la posició primordial del significant i del significat, com a ordres distints i separats inicialment per una barrera que es resisteix a la significació. És això mateix el que farà que sigui possible un estudi exacte dels enllaços propis del significant i de l’amplitud de llur funció en la genesi del significat. Perquè aquesta distinció primordial va molt més enllà del debat que es refereix a I’arbitrarietat del signe, tal i com l’havia elaborat ja la reflexió antiga, fins i tot més enllà de l’atzucac, que ja des de la mateixa epoca era sentit, de I’oposició a la correspondencia biunívoca del mot a la cosa, encara que fos només en l’acte de posar nom. I això al revés de les aparences que en dóna el paper que li és imputat a l’índex que apunta a un objecte en l’aprenentatge que fa el subjecte infans de la seva llengua materna, o en l’ús dels
metodes escolars que en diuen concrets per a I’estudi de les llengües estrangeres.

Jacques Lacan

Anterior

El nou comissionat no està al cas

Següent

Hi ha vida intel·ligent no extraterrestre a la Terra?

  1. Un article molt útil! Vés per on que a mi els anarcoguays em deien postmoderna… no hi ha res com veure la palla a l’ull aliè i no pas la viga al propi…

    Fora bromes… em sé d’uns quants professors que sí en són de postmoderns i tela…

  2. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Júlia,
    Ja et planyo, ja. Jo vaig perdre part dels pocs cabells que tenia mirant d’entendre Les mots et les choses de Foucault. I això que encara li tinc un cert respecte a Foucault. Ara, amb Barthes, Derrida i Deleuze ja vaig veure que allò era una presa de pèl monumental i que Lacan simplement desbarrava. El llibre de Bricmont i Sokal m’ho va confirmar amb escreix.
    Ja ho explicava amb contundència Robert Hughes al seu divertidíssim i àcid ‘La cultura de la queja’ (també és divertidíssima la paròdia que fa Byatt de la crítica textual postmoderna a Possession):

    «El intelectual que se cree capaz de desafiar al statu quo argumentando la inutilidad del lenguaje está en posición desfavorable, y ésta es la razón por la cual el posestructuralismo, a pesar de que ha llenado los seminarios durante los últimos diez años y nos ha dado una montaña de crítica cultural casi ilegible junto con algunas muestras sermoneadoras de arte neoconceptual, ha tenido tan poco efecto en la manera de escribir, pensar y actuar de la gente en general. Es más que nada un enclave de la queja abstracta.
    Fuera de su perímetro, continúan la vida, el lenguaje y la comunicación reales. A fines de los ochenta, mientras los universitarios americanos teorizaban sobre la muerte del lenguaje y del pensamiento, el deseo de libertad y cultura humanística demolía los pilares de la tiranía europea… ¿Es que Václav Havel y sus colegas intelectuales, escritores y poetas liberaron Checoslovaquia citando a Derrida o Lyotard sobre la inescrutabilidad de los textos? De ninguna manera; lo hicieron colocando su fe en el poder transformador del pensamiento, arrimando el hombro a la inmensa rueda de la palabra. El mundo está cambiando más profunda y radicalmente que en cualquier momento desde 1917, quizá incluso que desde 1848, y los universitarios americanos siguen sufriendo por averiguar cómo se inscribe el falocentrismo en el retrato de la pequeña Nell que hizo Dickens».

  3. Jo de Foucault i de Derrida només conec teories i conjectures vàries sobre el sexe biològic i el biologicisme com a excusa per a patologitzar “la naturalesa s’ha equivocat”… La naturalesa no s’equivoca, som nosaltres que extrapolem la nostra limitada realitat al tot…

    Sobre el text següent… un massa bon reflex de la cultura actual (jo reconec que tinc les meves queixes, el motiu ja es coneix prou sobretot amb les batalles burocràtiques a l’Autònoma per reivindicar drets suposadament inherents).

    Però a mi em segueix plantejant que el postestructuralisme no és tant dolent… senzillament trenca amb les convencions tal i com es tenen en compte a les diverses branques de les ciències humanes… Ja sabem qui escriu la història i fins quin punt cal autocrítica i autoreflexió…

    I si m’equivoco, sempre estic disposada a aprendre i escoltar.

  4. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Júlia,
    Una dosi de relativisme o d’escepticisme no deixa de ser raonable. Ara, pretendre fer tabula rasa dels avenços de la il·lustració i relativitzar-ho tot com la realitat no existís i ens la inventéssim com a jocs lingüístics és molt perillós. Això, que cap físic o biòleg no faria mai, sembla ‘lògic’ en un lingüísta o historiador, com si els de les humanitats estudiéssim entelèquies. Després ens queixem que no ens prenen seriosament i que la societat pensa que ens dediquem a divagar.
    Jo ho tinc clar: quina aportació científica concreta han fet Derrida, Lacan, Virilio, Deléuze i companyia? Pura retòrica sense substància en la majoria dels casos i en cap cas un cos teòric coherent i susceptible de ser comprovat empíricament. I que consti que deixo fora Foucault, perquè encara fa alguna aportació com a historiador de les idees.
    Està bé voler escoltar, però quan els que escriuen no volen que els entenguem, començo a sospitar que no diuen res.

  5. Vist des del punt de vista lingüístic coincideixo; des del punt de vista històric hi discrepo a mitges (que al cap i a la fi que l’escriu…)…

    No conec gaire les facetes dels autors esmentats als nivells nombrats, però sí que els conec, en general dels dos que he dit a l’anterior comentari, l’interès de marcar assumptes emprant-se en mer biologicisme, entre altres, i des d’un punt de vista antropocèntric… que a mi em deixa com si de Júpiter fós (no estaria malament, segur que s’està millor que a moltes societats i hi ha més espais per vacances).

    Fora bromes, és molt fàcil parlar sense dir res, i crec que hi ha certs polítics de la dreta dreta (que no del centre dreta) que en saben prou d’això i per desgràcia la de vots que s’enduen…

    Això sí que és una aportació històrica trencant amb la realitat… Són els polítics postmodernistes?

    EN tot cas, només puc recomanar per la lectura dels autors esmentats a anteriors comentaris… un bon antiàcid…

  6. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Júlia,
    Sobre els polítics espanyols i la buidor (no pas producte del postmodernisme, sinó de la ignorància més supina, em temo), el més divertit i encertat que recordo és l’article següent de Javier Marías:

    LA ZONA FANTASMA. 11 de junio de 2006. Decir feamente nada
    No sé si han hecho la prueba, yo la hago a menudo. No a mala idea, sino porque son muchas las veces en que estoy ocupado o fuera a la hora de las noticias en la televisión. Si ha ocurrido algo de especial interés, las grabo en vídeo y les echo luego un vistazo. Eso me permite volver a oír lo que, de haberlas visto en su momento, habría escuchado como una salmodia, distraídamente, sin fijarme mucho en lo que la gente dice ni en cómo lo dice, igual que la mayoría de los espectadores. Desde tiempo inmemorial se sabe que las palabras se las lleva el viento, y sin duda con ello cuentan quienes hacen declaraciones públicas frecuentes, en particular los políticos. Se los oye casi siempre como quien oye un sonsonete, un difuso y permanente ruido de fondo, carente de sentido las más de las veces, o cuyo sentido resulta indiferente. Quienes hablan dan por descontado que es así, y sólo así, como van a ser escuchados, no ya por los perezosos espectadores y oyentes, sino también por los periodistas que los interrogan. Hace dos años y medio escribí aquí sobre la contestación de Eduardo Zaplana, entonces portavoz del Gobierno de Aznar, en medio de una rueda de prensa –nada menos–, al preguntársele por la postura de España ante la orden dada por Sharon de desahuciar a Arafat. Tenía grabado el telediario en cuestión, por lo que pude atrapar sus palabras una a una y reproducirlas, lo cual vuelvo a hacer ahora, a modo de recordatorio: “Bien, el Gobierno, lo que piensa en ejtos momentos, ej que la situación requiere, medidas que contribuyan a disminuir la tensión, ¿no?, y no a incrementarla. Y con eso yo creo, puej que le digo, de forma más o menos clara, cuál ej la posición del Gobierno en ejtos momentos, ¿no?” Ante semejante vacuidad, con las improcedentes pausas que indican mis comas, ni los reporteros presentes en la sala, ni luego los de las redacciones, hicieron el menor comentario ni señalaron que Zaplana no había contestado, ni de forma más o menos clara ni más o menos oscura, a lo que se le había solicitado. Por eso titulé aquel artículo “El oficio de oír llover”: porque así se oye casi siempre el castellano en nuestros tiempos, en España.

    A pocos parece preocuparles eso, pero a mí sí, y en el caso de los políticos todavía más. La manera de hablar, pese a los esfuerzos de muchos por que todo el mundo hable igual (no otro es el propósito de la corrección política), es uno de los mayores indicios de que disponemos todos para saber: a) si alguien dice la verdad o miente; b) si sabe algo del asunto sobre el que está disertando; c) si es un farsante (no les quepa duda, por ejemplo, de que lo son cuantos sueltan la hueca cantilena de “los vascos y las vascas”, “todos y todas” y demás redundancias supuestamente lisonjeras para una parte de la población; pero habría muchos más elementos para detectarlos); d) si esquiva la cuestión sobre la que se le inquiere; e) el grado de educación y de respeto del hablante hacia sus oyentes; f) si nos está tomando por personas normales o por idiotas; g) si tiene opinión sobre algo o ni puta idea de qué decir al respecto.

    Hace unos meses me molesté en transcribir –había grabado las noticias– las primeras palabras de Begoña Lasagabaster, dirigente de Eusko Alkartasuna, sobre la declaración de alto el fuego permanente de ETA, y les juro que fueron estas: “Lo acogemos con alegría, con prudencia y con la responsabilidad que nos obliga a todos, esta puerta que al parecer se abre para proceder a realizar los pasos oportunos para que no se pueda volver a reproducir nunca más que los conflictos deriven en la utilización por parte de algunos en elementos o en estrategias violentas”. Y se quedó tan ancha tras este huero trabalenguas, y ahí sigue en su puesto, y lo más probable es que en las próximas elecciones vuelva a salir elegida esta persona incapaz de decir nada con sentido, corrección ni coherencia tras una de las noticias más anheladas de los últimos decenios.

    ¿Qué nos ocurre con la lengua? Por una parte, ante el éxito de las ediciones de la Real Academia y otras, y en particular del Diccionario Panhispánico de Dudas (que en modo alguno ha arrumbado, sin embargo, el más antiguo y magnífico de Manuel Seco), uno diría que hay una preocupación creciente por hablar y escribir bien y saber qué puede y conviene decirse. Por otra, en cambio, resulta evidente que la lengua se va pareciendo cada vez más a un magma informe del cual se puede extraer cualquier combinación, que la mayoría encontrará aceptable –o indiferente– por disparatada, vacía o carente de sentido que sea. Hace unos días, en un artículo de este diario debido a un catedrático universitario (!), me topé con el tremendo palabro “multidisciplinariedad”. No se molesten en contarlas, que ya lo he hecho yo: son veintiuna letras, nada menos, exactamente para decir nada, y además de manera fea. En el mencionado ejemplo de la dirigente Lasagabaster, fueron cincuenta y seis palabras impunes –un horrendo galimatías– para decir exactamente lo mismo: nada.

    JAVIER MARÍAS

    El País Semanal, 11 de junio de 2006

  7. (aplaudiments de fons)

  8. PD: Potser si la democràcia implica responsabilitat s’haurien de fer proves de CI a tota la població. El que arribi o passi dela mitjana (100) pot exercir els seus drets democràtics… sona molt bèstia potser?

  9. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Home, jo el posaria com a requisit per ser diputat o tenir càrrecs públics, en tot cas. Ara, la cosa no sembla que millori, si atenem al personal que corre pels passadissos del congrés o del Parlament…

  10. JI

    Per, recordo que el sr. Marías és un element periodístic i “progre” fascinant. D’una banda va de republicà laic i cristianòfob per les pàgines d’El País i de l’altra és rei (sí, tal com sóna) a títol honorífic, d’una micronació del Carib, l’illa de Redonda. L’home -que, que jo sàpiga, mai ha tingut la decència de trepitjar el seu regne- té molts problemes… litigis successoris que em recorden les guerres carlines, enfrontaments amb la cultura anglosaxona en nom d’una hispanitat de fireta, flamenc i braus, alguna brutícia fiscal…

    Un senyor aixií no és precisament el més indicat per parlar de democràcia i post-modernitat, i com a escriptor… fluixet tirant a mediocre. El seu pare li donava cent mil voltes. És per ell i per moltes altres que coses quemai llegeixo El País, per salut personal.

    Si li interessa a algú la fantasmada de l’illa de Redonda -això sí que és post-modern, post-modern- aquí va l’enllaç:

    http://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_Redonda

    (per cert; sóc més aviat neohumanista, enemic declarat de la post-modernitat i del maig del 68… i tot i així, quant mal han fet aquestes coses…!). Per cert: si per salvar-me dela crisi i de pagar impostos em puc anar a Redonda a demanar-me la ciutadania i asil polític, allà em tindràn.

  11. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    JI,
    Jo no posaria a Marías al sac de la postmodernitat. A més, els seus articles dominicals sobre la setmana santa són per petar-se de riure. D’altres, no em fan pas riure, però no podem estar sempre d’acord en tot amb tothom (encara ho estic menys amb el seu pare, filòsof massa propens a preocupar-se pel ‘problema d’Espanya’ i, per torna, a tocar els collons als catalans).
    Sobre la seva qualitat literària, és qüestió de gustos i, en el meu cas, d’obres. La seva última trilogia era a estones memorable (l’escena del tercer volum amb Francisco Rico és antològica) i a estones pesada, desmesurada. Irregular. A mi, m’agraden més els seus articles àcids i sarcàstics, encara que em desagradin les seves opinions sobre alguns temes, insisteixo.
    Això de Redonda, més que postmodern és digne d’una història de Kypling.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén