Ja he reconegut que estic enganxat als microcosmos de blogs dels acampats (?). Avui, navegant per la subcomissió d’autoorganització, una de les meves preferides, he descobert un revolucionari poeta, a l’estil del Che, Fidel o Mao. Es diu Andreu i heus aquí la seva contribució al blog (insisteixo) d’autoorganització:

No se si aquest espai de comentaris de la nostra subcomissió és l’adequat, en tot cas, si creieu que no és pertinent, doncs ja buscaré altres espais. La qúestió és que volia compartir un poema amb tots vosaltres que vaig escriure els primers dies d’aquesta nostra revolta.
Porque la vida es sagrada
y nos la quieren arrebatar,
porque luchamos por un sueño,
por el derecho a soñar despiertos
y despertar del sueño adocenador,
porque la vida es simplemente maravillosa
y vale la pena poner el puño encima la mesa
para decir que es nuestra y de nadie más,
que queremos ser los amos de nuestro camino
de nuestros pasos,
que nuestras huellas sean el fruto
exclusivamente de nuestras pisadas,
que solo hay presente
y no hay excusas para dejarlo escapar
y que el futuro puede ser nuestro
solo si hacemos nuestro el presente,
porque lo importante es estar vivo en mayúsculas,
para decidir de qué color queremos
que sea el horizonte al que deseamos llegar,
porque la vida es maravillosa
y vale la pena ,
siempre vale la pena,
sin excusas,
ni perezas,
vivirla de verdad.
andreu (copyleft)

Per cert, ja veieu que fa els comentaris en català i el poema (?) en castellà: ja sabem que el català és una llengua burgesa i de nacionalistes dolents… Suposo que d’aquí va venir el rebombori pel tema d’incloure el dret d’autodeterminació entre les demandes de ‘totes’. Si hi haguessin especificat que era per als saharauis, no hi hauria hagut cap inconvenient, de ben segur.