La retallada als departaments ha posat nerviosa molta gent, en part amb raó: les mesures d’ajornament de la despesa ens situen en una situació com la de deu anys enrere, en què, per exemple, els sabàtics no rebien recursos i es cobrien amb la solidaritat dels companys, tothom feia més classes que no ara i investigava quan podia. Sembla, doncs, que hem baixat del núvol de nous rics en què estàvem instal·lats i tornem a la dura realitat d’un país tirant a pobre i d’una universitat de segona. Cal dir-ho clarament (i no enganyar-nos dient que ho farem millor amb menys) i no ens hem d’esquinçar les vestidures: és tot el país que ha malbaratat els recursos durant anys de vaques grasses i la universitat no ha estat una excepció: plantilles inflades, oficines supèrflues, inversions milionàries sense previsió de futur, excés de titulacions, etc. Ara ens toca ser solidaris amb la societat i contribuir a l’estalvi, encara que ens fem mala sang quan sabem que molts d’aquests problemes no els hem causat nosaltres i que molts d’aquests diners van a parar als bancs. Però jo també em faig mala sang quan vivint de lloguer, portant el nen a una escola pública i sent auster i estalviador, em toca rascar-me la butxaca per ajudar d’altres que es van llançar alegrement a endeutar-se amb hipoteques, préstecs i inversions d’alt risc per viure com si no existís el demà (que potser els hi van obligar apuntant-los amb una pistola, els bancs?). Ara, queixant-nos i fent manifestos i plataformes, em penso que no ho solucionarem. Seiem, fem comptes i siguem exigents amb tothom, inclosos els delegats de la rectora i els adjunts al vicerector.