Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Impressions d’una universitat alemanya

Viatjar sempre és una experiència útil: ens permet conèixer noves maneres de viure i de fer les coses. Fa poc que he tornat d’una petita estada a la Universitat d’Hamburg, on he fet un curs de màster i una mica de recerca i alhora conèixer una mica el sistema universitari alemany. Sense fer extrapolacions massa categòriques, perquè cada Land organitza algunes coses de manera diferent, les conclusions a què vaig arribar són les següents.

En primer lloc, el sistema universitari alemany subvenciona el Deutsche Bahn, els ferrocarrils alemanys. Els professors van d’una banda a l’altra i molt sovint no viuen on treballen o han de tenir dues cases. A l’Institut für Romanistik hi havia un col·lega que estava fent una substitució d’un semestre a Düsseldorf i una altra col·lega i amiga passa uns dies a Hamburg i uns altres a Berlín, on viu i treballa el seu home. Cal dir, a més, que en contra de la fama que tenen, els trens alemanys sempre fan tard: els ICE van eliminar ja fa temps el retorn dels diners si feien mitja hora tard. Com aquí, però amb la diferència que allà és per saturació i aquí per falta d’inversió.

En segon lloc, els professors alemanys fan més hores que un rellotge i tenen uns gestors acadèmics que els controlen com si haguessin treballat a l’Stasi. Un exemple, el meu curs de màster era de 25 hores concentrades en quatre sessions de 4,5h i una de 4h en una setmana. Però els col•legues alemanys encara fan més hores i amb grups enormes i tenen els perdiguers acadèmics a sobre dient-los si avui han acabat la classe abans d’hora o si el treball que han posat no té les pàgines reglamentàries. Vaja, que no és xauxa. També s’ha de dir que cobren gairebé el doble que nosaltres i tenen un cost de vida menor (i Hamburg és relativament car en el conjunt d’Alemanya).

En tercer lloc, els professors de romàniques han d’ensenyar almenys dues llengües romàniques i saben anglès, per tant quatre idiomes, com a mínim. Com aquí, vaja.

En quart lloc, el pla d’estudis és un caos absolut. Els estudiants poden triar les assignatures a la babalà, sense itineraris ni requeriments previs. Per exemple, al meu curs de màster hi havia matriculades 27 persones de tota mena: estudiants de grau, de postgrau, de lliure elecció, de complements de formació, etc. El resultat és un garbuix de nivells enorme: tenia gent que s’avorria quan parlava de quantificadors generalitzats, perquè ja s’ho sabia, i d’altres que preguntaven què era aquella e majúscula girada davant de la ics (el quantificador existencial). A més, segons el tipus d’estudiant, el sistema té previst el tipus d’avaluació i el nombre de pàgines del treball que han de presentar. Quan la gestora acadèmica va passar del tercer tipus de Hausarbeit, vaig desconnectar! Evidentment, estan en procés continu de canvi de pla d’estudis, cosa que posa dels nervis tots els professors.

En cinquè lloc, les reunions són tan llargues i inútils com aquí i a més les convoquen a dos quarts de nou del matí. Sortir de casa a quarts de vuit amb dos sota zero per anar a discutir una altra vegada el que ja s’havia discutit i per canviar el que ja s’havia acordat pot provocar un trauma o que et vinguin ganes de comprar una escopeta.

En últim lloc, els degans i rectors de la Universitat d’Hamburg estan obsessionats amb retallar i amb carregar més feina als professors. Es veu que allà no tenen la megacrisi que tenim nosaltres, però la construcció de l’edifici de la Filharmònica (Elbphilharmonie Hamburg) és com un forat negre que xucla tots els diners de la ciutat-estat (Hamburg és el seu propi Land). Es va planificar que estaria acabat al 2010 i costaria 241 milions d’euros. Al 2008 ja van calcular que serien 450 milions i enguany ja han dit que almenys seran 500 milions i no estarà acabat fins al 2015. Déu ni do per ser gent austera (i garrepa, segons la fama que tenen els hamburguesos entre la resta d’alemanys) i no pas mans foradades com nosaltres.

En resum, que podem aprendre moltes coses dels alemanys, però alguns vicis semblen universals.

Anterior

La marca “España”

Següent

Magnífica pàgina sobre la celiaquia

  1. Pep

    Em deixes de pasta de moniato, Xavier. És tota una revelació. En la constitució de la I república catalana, haurem de tenir en compte un seguit de consideracions per millorar també els alemanys (o els hamburguesos… quin gentilici!), almenys en això.

  2. Francesc Xavier Villalba Nicolás

    Pep,
    Bé, quan discutim l’estatus de Girona com a ciutat-estat dins de la república, ja veuràs com l’experiència hamburguesa ens serà molt útil. Per cert, encara no vaig comentar que l’ajuntament no es gasta un euro en il·luminació pública i el camí des de la universitat fins al tren l’havies de fer gairebé a les palpentes. Comptant que el sol es ponia a les quatre, ben depriment!

    Això, sí, tenen uns mercats nadalencs de primera: tothom al carrer a dos sota zero i nevant, prenent el seu vi calent amb espècies (Glühwein) o cervesa. Molt recomanable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén