Gràcies al magnífic blog de l’Enric Canela, he pogut baixar-me l’informe “Comprensión de la ciencia” de la Fundación BBVA. És una lectura imprescindible, encara que ja us avanço que et deixa ben deprimit. La conclusió bàsica és la següent: Espanya és el país d’Europa que té pitjor coneixement científic, seguit per Polònia i Itàlia (que siguin els tres països més catòlics d’Europa no deu ser casualitat, oi?). Cap sorpresa, oi? Ara, els detalls fan basarda.
Per exemple, quan es demanava que diguessin el nom de tres científics, a Espanya hi havia un 45% que no en sabia cap, el pitjor de lluny, ja que el següent era Itàlia, amb un 30% d’ignorants totals.
I els qui en sabien cap? Quins noms deien? Això és ben curiós. Només el 4,8% citava Ramón y Cajal i un 2,5% Severo Ochoa, els premis Nobel espanyols. Compareu amb Polònia, que són uns xovinistes i citaven dos polonesos els dos primers: Marie Curie (45,3%) i Copèrnic (32%). O amb Itàlia: Galileu (18,4%), Montalcini (12,7%), Leonardo da Vinci (10,3%), Volta (6,8%), Fermi (6,1%).
La impressió no pot ser més negativa: Espanya és un país amb un nivell científic que fa pena. La pregunta que ens hem de fer és: quina responsabilitat té el sistema educatiu en tot plegat? Com és possible que les generacions que han passat més hores a l’escola siguin encara ignorants en ciència? Què els ensenyen o, millor, què no els ensenyen?
Ja sé que la Fundació Jaume Bofill ens pot fer un contrainforme (com va fer amb l’informe PISA) per explicar les dades i alhora mantenir que el sistema educatiu és excel•lent i els mestres són extraordinaris i que el problema és extern i producte de la desigualtat social i de la falta de recursos, però em penso que ara que tothom exigeix (paraula d’ús general, avui dia, que ha bandejat demanar o proposar) responsabilitats, seria el moment que els educadors n’assumissin les seves. Ho exigeixo.