Fa anys que els barcelonins vam perdre aquell meravellós innovador lingüístic que era Joan Clos, a qui devem perles lèxiques com aquell ‘amb sense’, que l’actual alcalde Xavier Trias no sembla que pugui assolir (ell és un innovador fonètic, més aviat). Si recordo amb anyorança en Clos (dec ser l’únic barceloní que ho fa i encara per motius espuris), és perquè m’he trobat amb un ‘gramaticidi’ semblant, però que ha fet forat de manera esparverant, com ho demostra aquest titular del 3/24:

Mas diu que Catalunya tindrà Hisenda pròpia amb o sense pacte

Ja sé que hi ha altres ‘clixés’ periodístics que s’imposen com una moda (l’ubic ‘sí o sí’, per exemple), però aquest que avui comento és més greu perquè ataca el sistema lingüístic d’una manera que no fa l’altre. És evident que els catalans sempre hem preguntat si algú vol el cafè amb sucre o sense o si el vol amb llet o sense i hi ha un bon motiu per fer-ho així: amb és una preposició àtona i necessita el nom per ‘sobreviure’ d’una manera més peremptòria que no la preposició tònica sense, la qual cosa fa que no poguem dir *El cafè el vull amb ni coordinar la preposició (*amb o sense pacte). És si fa no fa el que passa amb l’article definit, que veiem coordinat ad nauseam en textos políticament correctes, però `gramaticides’ (*els i les estudiants, *els i les treballadores, etc.).

Ja sabem que això és una conseqüència directa del fet que el castellà fa con o sin razón (i con razón o sin ella), però dels professionals de la llengua (un qualificatiu que els periodistes no deixen d’aplicar-se com si fos l’ISO 9001) esperaríem una mica més de sentit (i seny) lingüístic, oi?