Els professors de llengua catalana (o de filologia catalana, si voleu) sempre ens queixem de tot, tendim a visions apocalíptiques de la realitat i enyorem un passat idíl·lic en què tothom escrivia un català immaculat i amb flaires mediterrànies. Bé, els qui hem crescut acadèmicament en la crisi de les humanitats, no hem conegut temps millors i hem conviscut sempre amb un català tan dolent com el de qualsevol altra època acostumem a acostar-nos al tema amb una certa tranquil·litat, que molt sovint hom pren per tebiesa. Com que som conscients que l’extensió del català per la via educativa és limitada i imperfecta (sent generosos), aquesta questa actitud és en part una reacció defensiva davant del fet incontrovertible que bona part dels textos que ens toca revisar o corregir provenen de persones que tenen una relació molt superficial amb la llengua catalana (torno a ser generós): no és la seva llengua ni l’han hagut de fer servir fora de les aules (parlo d’aules i no d’escola, perquè els patis, la cafeteria o els passadissos tenen dinàmiques lingüístiques diferents, on la irrellevància del català és encara més gran). Ja us he ofert mostres ben il·lustratives d’aquesta mena de textos i hi tornaré en una altra ocasió a l’apartat corresponent d’aquest blog, però es tracta d’un problema que cau fora del nostre abast i encaparrar-nos-hi ens porta a la frustració i a fer-nos mala sang. És més realista (confio) influir en la manera com acostem la nostra llengua a persones que hi són alienes i indiferents, per tal que la facin un xic seva o, almenys, que no s’ hi tornin en contra. En aquest punt, el paper dels mestres és fonamental, especialment a primària, que és on s’han de sedimentar les competències lectores i d’expressió oral i escrita. La qüestió que ens hauríem de fer, doncs, és si els esforços van en aquesta direcció.

Com ja he dit abans, sóc professor de llengua catalana i, per tant, gat escaldat. A més, llegir l’àlbum de treballs del segon semestre del meu fill no contribueix a tranquil·litzar-me. El primer que destaca de l’àlbum és la mera aparença física: és un poti-poti de fulls impresos, fotocòpies de mala qualitat i fitxes diverses. No és la fi del món i toca acceptar que l’escola s’estimi més aquest sistema tipus collage que no els llibres de text tradicionals, encara que sigui a costa de donar a les criatures fulls mal impresos o mal fotocopiats i amb alguna incorrecció. Però si comencem a fullejar l’àlbum comencen a trobar-hi petits detalls sospitosos. En primer lloc, si no fos que hi ha un full de color al capdavant de cada matèria, no t’adonaries que passes de les matemàtiques a la llengua catalana: són fulls grisos, amb exercicis de tipus bateria i quadres de resum de conceptes gramaticals (de fet, explicacions terminològiques). Hi ha pocs textos escarransits (paràgrafs de cinc o sis línies) i cap no és literari. Aquí trobem un contrast enorme amb la part de llengua castellana, que es treballa amb fitxes centrades al voltant d’un text literari d’una pàgina aproximadament. I quins textos! Res de l’excursió de la Xiamae a veure els seus cosins Hadmed i Hassan, sinó fragments de Miguel Strogoff, el Llibre de la Selva, la Volta al Món en 80 dies, Moby Dick o fins i tot la Canción del Pirata d’Espronceda. No necessàriament textos sublims, però sí veritables clàssics juvenils amb un vocabulari ric (i notes al peu per explicar els mots difícils). Al costat, els textos catalans són una mena de catecisme laic del pensament políticament correcte amb vocabulari i sintaxi pobres. I és que no són gaire diferents dels textos curts de la secció d’anglès, però amb una diferència: l’anglès parla de coses frívoles i divertides (esports, aventures, viatges) i no de coses serioses i avorrides. Comenceu a veure per on va la cosa?
Com ja us deveu imaginar, a diferència els materials anglesos, els catalans i castellans introdueixen un munt de terminologia gramatical (subjecte, predicat, complement, determinant, el·líptic, enunciatiu, nucli, sintagma, etc.), però amb finalitats purament taxonòmiques: identificar i classificar. Hi trobem, doncs, moltes definicions i llistats que cal memoritzar sense atendre gaire al sentit i al valor respecte al conjunt de la llengua (i no parlo de l’ortografia). Som, doncs, davant de la tradició hispànica més rància, que ha perdurat malgrat les reformes educatives i els canvis de pla d’estudis de les escoles de mestres (perdó, facultats de ciències de l’educació). I és que el meu nen s’ha d’aprendre les mateixes definicions i fa les mateixes anàlisis morfosintàctiques que vaig fer jo fa trenta anys! Ho podeu comprovar a la imatge següent:

Malgrat la coincidència fonamental entre català i castellà en la ‘dèria terminològica’ de què ens parlava Ignacio Bosque fa uns mesos: “A veces se percibe entre profesores y alumnos más preocupación por identificar el mejor término para un concepto que por conocer las propiedades del fenómeno que designa o por averiguar el lugar que este ocupa en el sistema gramatical.” I malgrat tot, hi ha algunes diferències i, ai las!, els catalans hi sortim perdent. Noteu la diferència entre aquestes dues definicions de la relació subjecte-predicat:

Cap de les dues és una meravella, però la catalana és més llarga i confusa i alhora deixa d’esmentar el fet fonamental de la concordança. Verge santa, encara preguntem qui fa l’acció! Com és possible? I encara més, com és possible que s’expliqui un fenomen gramatical idèntic de dues maneres completament diferents segons si és la classe de català o la de castellà? (Com que és la tutora qui fa les dues matèries, confio que no li agafi un atac d’esquizofrènia…)
Curiosament, en altres casos, la descripció del fenomen català es basa simplement en ‘el contrari que en castellà’:

No m’estenc més, perquè em penso que ja he pogut mostrar el meu argument: l’ensenyament de la llengua a primària es pot fer de maneres diferents, però sospito que les tries per al català són sempre les més enrevessades, antiintuïtives i avorrides possibles. Un altre dia miraré de reflexionar sobre el perquè de tot plegat.