El company Xavier Luna m’ha fet arribar una pàgina del web de la Presidència Espanyola de la UE, on hi ha aquesta vergonyosa descripció de la realitat lingüística dels Països Catalans, amb una ambigüitat clarament mesquina i malèvola:

Català i valencià

Són les llengües pròpies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l’evolució del llatí. L’aparició del català se situa entre els segles X i XI i el valencià assoleix la màxima esplendor literària en el segle XV.

Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.

El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).

El nombre total de persones que parla català ascendeix a 3.050.000, segons les últimes dades de l’Anuari estadístic de Catalunya publicat per la Generalitat.

La zona de predomini lingüístic del valencià està ubicada geogràficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, així com l’àrea muntanyosa de la província d’Alacant. S’estima que és la llengua habitual d’1.274.000 habitants i comprèn aproximadament el 75% del territori d’aquesta regió llevantina.

Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les llengües catalana i valenciana i desenvolupen una sèrie de polítiques lingüístiques, tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol.