Els gestors universitaris ens queixem sovint que el dia a dia ens ofega i no podem fer política universitària ni planificar amb cara i ulls. Part de la queixa té a veure amb la gran burocratització i el munt de reunions que suposa gestionar un ens tan complex com la UAB. La impressió general és que a més comissions, menys decisions.

Aquest defecte universitari, curiosament, apareix reproduït al mil·límetre en el moviment espontani (?) de l’acampada de Plaça Catalunya. Llegiu el blog i veureu que els continguts queden en segon terme per donar pas a les necessitats del dia a dia i que es dedica més temps a discutir si es pot crear una ‘Comissió de feministes indignades’ diferent de la Comissió de Gènere que a plantejar com hauria de ser la nova llei electoral que es reclama. Els passa el que a tots, que la pròpia logística del moviment n’autojustifica l’existència més enllà dels objectius, que continuen sent tan vagues com el primer dia (vegeu el document Demanda de mínims i mireu l’organigrama en versió antiga). El dia a dia ens ofega a tots!