Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Democràcia irreal

Després dels comentaris que publicava arran del llibre de Ferran Saez El crepuscle de la democràcia, he llegit amb una sensació de dejà vu el manifest de ‘Democracia real ya‘:

MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

Aquest document reprodueix fil per randa les confusions i desconcerts que ens assetgen. Demana a la democràcia més del que ens pot donar. Noteu alguns trets típics:

  • insisteix en el terme ‘persones’ per damunt del de ciutadans,
  • el govern ha de garantir el nostre dret a ser feliços,
  • parla de ‘dictadura partitocràtica’ i de govern d’una minoria i alhora s’autoproclama majoria silenciosa i anònima,
  • la classe política no ens escolta i sortim al carrer perquè ens faci cas,
  • tots els problemes són causa del sistema econòmic [capitalista].
  • És lògic que aquest cúmul de bones intencions i discurs políticament correcte engresqui molta gent i que els porti a sortir al carrer a protestar. El que resulta difícil és donar contingut a aquesta nebulosa. Si són una majoria anònima que té molt clar el que vol, ¿com és que no han fet que guanyin les eleccions partits que representen aquestes idees, que us n’asseguro que n’hi han i per donar i per vendre? Com podem dir que “sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món”, i alhora treure’s les puces del damunt i dir que som purs i no en tenim cap responsabilitat. Ah, és que el sistema està corromput i afavoreix els grans partits i jo no hi participo en aquest joc! Bé, no negaré que és difícil que un dels molts partits ecologistes guanyi les eleccions a casa nostra (i a Alemanya?), ni que un dels molts partits trotskistes esdevingui clau en la governabilitat, però com és que no els vota ni Déu? A qui vota aquesta majoria anònima? Vota? ¿I si no vota és perquè el sistema no funciona o el sistema no funciona perquè no vota?
    I la pregunta encara més difícil de respondre: què proposen exactament? ¿En què consisteix aquesta ‘revolució ètica? ¿Abolir el sistema de partits i governar assembleàriament o fer-lo més transparent i representatiu? ¿Instaurar el clientelisme en la relació entre el polític i el ciutadà o crear un sistema de rendició de comptes estricte? ¿Col·lectivitzar els bancs i les empreses o introduir impostos al capital i sistemes de regulació financera basats en criteris de justícia i ètica? ¿Suprimir la propietat privada o augmentar els impostos? És a dir, si volem un altre sistema (i no pas millorar aquest), bé cal que decidim com ens volem relacionar com a ciutadans (no pas com a persones, insisteixo) i em sembla just que siguem nosaltres qui ho decidim. Però no he trobat cap resposta al manifest, només molta retòrica buida del tipus ‘entre tots ho farem tot’, ‘tot és possible’, etc.
    Suposo que la resposta implícita és: això és feina dels polítics, nosaltres simplement sortim al carrer a mostrar la nostra indignació i fem manifestos, la versió postmoderna del Memorial de greuges.

    Anterior

    Drets i desitjos

    Següent

    Acampades

    1. Carlos Vegas Ronda

      Bien visto!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

    Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

    Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén