Si ja fa uns anys Javier Marías feia escarni del discurs buit d’alguns polítics a Decir feamente nada, l’altre dia vaig tenir una sensació diferent navegant pel TDX. Vaig anar a petar a una tesi doctoral que anava acompanyada d’aquest resum:

L’efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d’allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l’ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l’inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.

I res més. Una mostra magnífica de resum inútil amb mots bonics.