PHderrida2

La mala redacció no sempre és un desastre gramatical, ortogràfic i lèxic. De fet, hi ha textos impecables en aquests tres apartats que malauradament no tenen ni cap ni peus. Es tracta de textos que sota una redacció alambinada i una sintaxi recargolada amaguen la buidor més absoluta. Qui més mal ha fet en aquest àmbit, sens dubte, ha estat Jacques Derrida, que, personalment i a través dels seus innombrables sequaços, va contribuir a desprestigiar la filosofia de la segona meitat del segle XX. Només com a mostra, us recomano que llegiu aquest fragment del seu article “L’estructura, el signe i el joc en el discurs de les ciencies humanes” (la resta de l’article no és millor), que es va publicar en un volum apoteòsic dels Marges, l’any 1983 (que inclou un text de Lacan digne d’estudi en classe de psiquiatria).

Tal vegada s’ha produït en la historia del concepte d’estructura un fet que hom podria anomenar un «esdeveniment» si aquest mot no comportés amb ell una càrrega de sentit que l’exigència estructural –o estructuralista– té justament per funció de reduir o de posar en dubte. Diguem tanmateix un «esdeveniment» i prenguem aquest mot amb precaució entre cometes. Quin seria, doncs, aquest esdeveniment? Tindria la forma externa d’una ruptura i d’una repetició (redoublement).

Seria fàcil de mostrar que el concepte d’estructura, així com el mot estructura, tenen l’edat de l’epistēmē, és a dir de la ciència i de la filosofia occidentals alhora, i que enfonsen llurs arrels dins el sol del llenguatge corrent, al fons del qual va a collir-los l’epistēmē per endur-se’ls cap a si mateixa en un desplaçament metafòric. Tanmateix. fins a l’esdeveniment que jo voldria localitzar, l’estructura, o més aviat l’estructuralitat de l’estructura, encara que hagi estat sempre en vigor, s’ha trobat sempre neutralitzada, reduïda: per un gest que consistia a donar-li un centre, a posar-la en relació amb un punt de presencia, amb un origen fix. Aquest centre tenia per funció no només d’orientar i equilibrar, d’organitzar l’estructura –hom no pot pas pensar, en efecte, una estructura inorganitzada– sinó de fer sobretot que el principi d’organització de l’estructura limités allò que podríem anomenar el joc de l’estructura. Sens dubte el centre d’una estructura. tot orientant i tot organitzant la coherència del sistema, permet el joc dels elements a l’interior de la forma total. I encara avui una estructura privada de tot centre representa l’impensable en ell mateix.

No obstant això, el centre tanca també el joc que obre i fa possible. En tant que centre, és el punt en què la substitució dels continguts, dels elements, dels termes, ja no és possible. Al centre, la permutació o la transformació dels elements (que d’altra banda poden ser estructures incloses dins una estructura) hi és prohibida. Almenys ha estat sempre prohibida (interdite) (i empro aquest mot intencionadament). Hom ha pensat sempre, doncs, que el centre, que per definició és únic, constituïa, en una estructura, allò mateix que, tot comandant l’estructura, escapa a l’estructuralitat. És per això que, per a un pensament clàssic de l’estructura, el centre es pot dir, paradoxalment, dins l’estructura i fora l’estructura. És al centre de la totalitat i tanmateix, ates que el centre no li pertany, la totalitat té el seu centre en un altre lloc. El centre no és el centre. El concepte d’estructura centrada -tot i que representa la coherència en ella mateixa. la condició de l’epistēmē com a filosofia o com a ciència- és contradictòriament coherent. 1, com sempre, la coherència en la contradicció expressa la força d’un desig. El concepte d’estructura centrada és, en efecte, el concepte d’un joc fonamentat, constituït a partir d’una immobilitat fundadora i d’una certesa tranquil·litzant, ella mateixa sostreta al joc. A partir d’aquesta certesa, pot ser donada l’angoixa, que neix sempre d’una determinada manera d’estar implicat en el joc, d’estar lligat al joc, d’estar corn a ésser des d’un bon principi dins el joc. Partint d’allò que anomenem, doncs, el centre i que, podent com pot ser tan dins corn fora, rep indiferentment els noms d’origen o de fi, d’archē o de télos, les repeticions, les substitucions, les transformacions, les permutacions són preses sempre dins una historia del sentit –és a dir una historia i prou– de la qual hom pot sempre evocar l’origen o anticipar la fi en la forma de la presencia. És per això que tal vegada hom podria dir que el moviment de tota arqueologia, corn el de tota escatologia, és còmplice d’aquesta reducció de l’estructuralitat de l’estructura i intenta sempre de pensar aquesta darrera a partir d’una presencia plena i fora de joc.

Una mostra sublim de xerrameca, que com va mostrar Harry Frankfurt a On bullshit és més perillosa que la mentida. Per cert, Searle ja va revelar l’opinió que Foucault (Déu n’hi do, quin altre) tenia de Derrida i era demolidora: “the sort of philosopher who gives bullshit a bad name”.