Assisteixo amb estupor a la “guerra contra el terrorisme” que França ha iniciat a Mali, però l’astorament no ve del fet que un país occidental amb armament nuclear ocupi un país pobre sense cap mandat de la ONU (en va obtenir un vistiplau del Consell de Seguretat a posteriori: fait accompli!) per mantenir la seva influència i els seus interessos econòmics a la regió, no. L’astorament em ve de la indiferència de la progressia nostra, d’altra banda tan avesada a la indignació. Deu ser que el president de França és socialista (?!) o, més probablement, que França no és els EUA, encara que sigui un estat que ha practicat de manera sistemàtica el genocidi cultural i lingüístic (occità, català, bretó, …), el colonialisme brutal i el terrorisme d’estat (Indoxina, Algèria, contra Greenpeace!). És fàcil imaginar-se que una maniobra semblant, a càrrec dels EUA o Israel hauria estat rebuda amb manifestacions, condemnes públiques i, segons convingui, amb una vaga d’estudiants universitaris (Contra la guerra!). Res: silenci còmplice. No és res que no hagi denunciat moltes vegades gent tan lúcida com en Joan Francesc Mira, però encara no me’n sé avenir, realment.