El dia 22 us reproduïa la vergonyosa descripció que feia la pàgina web de la presidència espanyola de la UE. Avui, per posar un contrapunt us poso dos paràgrafs de La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, que just ara ha sortit reeditat amb motiu del 75è aniversari de la seva publicació:

El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental de l’Aragó i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Ningú no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquests països, si bé, segons veurem, s’ha disputat, i es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària.

Comparant els mots d’aquest clàssic amb l’infaust text ja comentat ens mostren com ha canviat la forma de dir les coses (seria un escàndol dir ara ‘modalitats regionals’) per encombrir sota una pàtina de multibonrotllisme un missatge profundament retrògrad. Ja fa anys, quan discutia a les pàgines dels diaris amb Laín Entralgo sobre els suposats beneficis del bilingüisme (dels no castellans, esclar), Joan Ferraté deia que a sota de la closca de molts castellans hi havia sempre un oligofrènic. Jo no diria tant, però quan arriba el tema de ‘lo catalán’, no hi ha manera i, per molta retòrica no nacionalista, cosmopolita i multiplurimegaculturalista que hi posin, se’ls veu el llautó d’una hora lluny.