Fullejant un dels molts manuals sobre el llenguatge sexista (Guia de llenguatge sexista, Gloria Arquillo Gayubas, Consell de la Joventut de Barcelona, 2006), he trobat una petita regla de bon ús que ens pot treure d’un mal pas:

Una bona manera de saber si una frase és sexista és fer la següent comprovació: intercanviar els llocs que ocupen en la frase l’home i la dona. Si la frase canvia de significat, és que era sexista.
Exemples:
– Paraules que canvien el seu significat segons s’apliquen a un home o a una dona:
minyó / minyona, home públic / dona pública, un qualsevol / una
qualsevol, etc.
– Metàfores, adverbis, verbs, etc., aplicats a les dones “per tradició”: metges i
infermeres.
– Utilitzar diferent tractament pels homes i les dones: la Senyoreta Garcia i el
Senyor (no Senyoret!) Capdevila.
– Fer servir el femení per a insultar o desqualificar: “coses de dones” = coses
sense importància, “ets una nena” dit a un nen que plora, per exemple.
– Buits lèxics, paraules amb connotacions positives que no tenen corresponent en
femení: homenia, cavallerositat, home de bé, etc. I també paraules amb
connotacions negatives que no tenen corresponent en masculí: harpia, mala
pècora, etc.

La cosa té el seu costat raonable (això de ‘senyoreta’ fa antic: millor un ‘tia’ o ‘pava’), el seu costat discutible (no podem qualificar d’harpies les sogres, ara?) i el seu costat ridícul (que es calcin els Minyons de Terrassa i els qui apreciem la bonhomia), però és sens dubte una eina molt pràctica.

Ara, si això us sembla molt complicat, no oblideu que la Generalitat, a través de l’Institut Català de les Dones, va crear el programa , que. Us el podeu descarregar aquí.
Jo me l’he instal•lat i l’he provat. Déu n’hi do, com censura! He triat dues pàgines de la mateixa Guia del llenguatge no sexista i m’han sortit 8 alertes, inclosa la recomanació següent per a “[introducció] general”:

    El general … Si fa referència a un home.
    La generala … Si fa referència a una dona.
    General o generala… Si fa referència a un home o a una dona.
    Generala o general… Si fa referència a una dona o a un home.
    Que treballa de cap de l’exèrcit … Quan se’n desconeix el sexe i/o el nombre de persones.
    Qui treballa de cap de l’exèrcit … Quan se’n desconeix el sexe i/o el nombre de persones

Voleu saber què passa amb un text ‘normal’? He fet la prova amb la carta d’un dels candidats a rector (o rectora) de la UAB i s’ha disparat a 20 alertes. Us dono els dos textos: l’original i l’expurgat de sexismes.

A tota la comunitat universitària, estudiants, personal d’administració i serveis, investigadors i docents:

Esfereït per la crisi general i la crisi de la nostra institució, he atès a la petició de companyes i companys coratjosos de posar un rostre a una candidatura que es vol ni més ni menys que una candidatura de consens, que cerca d’establir ponts entre tots aquells que volem l’enfortiment d’una universitat pública, autònoma de veritat, catalana, de govern democràtic, científica, humanista, crítica i socialment compromesa.

Lluitaré per un equip plural i representatiu, que planti cara de forma enèrgica, però amb bones maneres, a retallades irracionals, de mal plantejades. Rebutgem el “discurs únic de la competitivitat”. Enfront d’ell cal brandar la bandera de la solidaritat en i a través d’una institució eficient que no destrueix llocs de treball.

Proposo un equip que concebi la universitat com una organització complexa, però governable autònomament, on impera el diàleg entre estaments i que faci que la institució, sent fidel als seus orígens i història, cerqui tothora el lligam amb la societat i amb el món de l’educació en tots els seus nivells.

Cal trobar formes d’il•lusionar a participar, sobre la base d’una governança democràtica bo i mantenint els principis d’universalitat i de qualitat en el servei a la societat.

La crisi de la universitat ha de servir per reinventar-la essent fidels als seus principis i orígens. La universitat pública de demà no serà la que hem conegut. Ha de servar tot el bo del passat, però fer foc nou de vicis que l’han feta lletja, com el corporativisme, el clientelisme o la supeditació a interessos polítics i econòmics. La idea que “qui paga mana” a la Universitat no val.

Sé que la tasca no és gens fàcil, però la comunitat universitària no pot acotar el cap ni amagar-lo sota l’ala enfront de polítiques dictades per l’interès pur i dur – tan disfressat com es vulgui- del capital nacional i internacional que, com bé diu el manifest de la meva candidatura, “desvia la universitat en el seu objectiu natural de servei públic, i que ens fa perdre un molt valuós capital humà, en la persona dels joves professors i professores, investigadors i investigadores, en situació precària, ara amenaçats d’ acomiadament”.

Enfront d’això, la promoció de la recerca del professorat i investigadors joves- que tantíssims problemes tenen per estabilitzar-se- ha de ser una prioritat, creant un marc de confiança i suport.

El programa de govern que presento i que vull implementar comptant amb tota mena de suports i complicitats, considera que és basic refer un consens democràtic i acadèmic entorn d’idees força com:

-la Universitat forma professionals competents de futur.
-la Universitat imparteix cultura.
-la qualitat de la docència és decisiva
-la institució universitària es compromet amb la societat i el país, orientant a la seva capacitat de producció de saber, cultura i innovació “a les necessitats prioritàries de la majoria social del nostre poble”.
-la recerca és essencial, però està integrada a les altres finalitats: formar professionals, impartir cultura, intervenir en la societat de forma crítica i compromesa i, sobretot, ensenyar de forma excel•lent.

El diàleg i col•laboració en la construcció de la ciència i la cultura entre docents /investigadors, estudiants i personal de suport tècnic i administració és bàsic. La nova UAB la farem entre tots o no tindrà esperit ni veritable autonomia. En particular, perquè no sempre es fa palesa, cal tenir molt en compte la contribució del PAS a la qualitat de la nostra docència i recerca en el dia a dia.

La tendència actual al desmantellament i a les retallades no és de rebut. Ara bé, com es pot ser optimista amb la que ens està caient?

Bé, la meva candidatura està convençuda que es pot pal•liar el dèficit a base de més ingressos, però sense retallar el professorat i el personal d’administració i serveis ni augmentar el preu de les matrícules o bé empitjorant l’ensenyament posant a més alumnes en menys aules.

Compte amb un dels efectes espuris de les retallades, que és la burocratització de les tasques del personal d’aquesta universitat, tant docent- investigador com d’administració i serveis!

No serà un camí de roses el treball d’una candidatura de consens en coses bàsiques como la que aquí es planteja. Es tracta, com es diu a la declaració d’intencions de la candidatura, de “capgirar la situació dels darrers anys en el que el nucli públic de la nostra universitat s’ha posat al servei d’interessos privats: fundacions, spin-offs, cursos i mestratges privats que, amb l’excusa de l’excel•lència i l’eficiència, tenen la seva raó de ser en la maximització del lucre privat front el servei públic. En una situació extrema com l’actual cal un compromís ètic de totes i tots per tal de revertir el flux de recursos: aquests han d’anar de l’esfera “privada” de la Universitat cap al seu nucli públic i no pas al contrari” [http://lanovauab.blogspot.com.es/].

En fi, la meva candidatura maldarà per la sinèrgia i col•laboració entre universitats del país i amb la societat, per tal d’assegurar, costi el que costi, “la capacitat de generació de nous coneixements, la formació científica i tècnica de noves promocions de joves i la contribució de la universitat a la reflexió i elaboració de propostes sobre els problemes i necessitats de les nostres societats”.

La defensa de la catalanitat, en un context de país millor i més normalitzat, no està renyida amb el cosmopolitisme científic i humanístic, ben al contrari. En aquest sentit, farem per corregir l’increment exagerat del preu dels estudis d’ estudiants forans penalitzats absurdament.

Em quedo amb el que deia Ortega y Gasset el 1930: la universitat la fan els estudiants. Per això cal vetllar per la vigoria de l’associacionisme, impulsant la creació de capital social de qualitat, en camps tan diversos com el sindicalisme estudiantil, la cooperació internacional, la cultura i les arts, la defensa dels drets humans o la promoció de la llengua catalana com a eina de cohesió social a la UAB.

La Universitat ha de servir els joves. Llurs perspectives laborals, i fins i tot llur acompliment vital, estan amenaçades. Ells ho viuen i pateixen directament. I això te un efecte directe en el rendiment dels estudis, matèria en la qual no es pot fer demagògia brandant les xifres del fracàs acadèmic.

Per això un eix d’actuació prioritària serà l’ocupació dels joves, dels futurs titulats, aprofundint en l’orientació acadèmico-professional en els darrers cursos i la formació per l’ocupabilitat, amb criteris sensibles a l’economia social i el cooperativisme.

Si totes i tots hi posem el coll, no hi ha dubte que superarem el desànim, l’angoixa i el desconcert actuals i enfilarem de manera ferma el pas cap a una Universitat Autònoma centrada en la seva tasca de formació i recerca de qualitat!

A tota la comunitat universitària, estudiants, personal d’administració i serveis, les i els investigadors i docents:

Esfereït per la crisi que treballa de cap de l’exèrcit i la crisi de la nostra institució, he atès a la petició de companyes i companys coratjosos de posar un rostre a una candidatura que es vol ni més ni menys que una candidatura de consens, que cerca d’establir ponts entre tots aquelles que i aquells que volem l’enfortiment d’una universitat pública, autònoma de veritat, catalana, de govern democràtic, científica, humanista, crítica i socialment compromesa.

Lluitaré per un equip plural i representatiu, que planti cara de forma enèrgica, però amb bones maneres, a retallades irracionals, de mal plantejades. Rebutgem el “discurs únic de la competitivitat”. Enfront d’ell cal brandar la bandera de la solidaritat en i a través d’una institució eficient que no destrueix llocs de treball.

Proposo un equip que concebi la universitat com una organització complexa, però governable autònomament, on impera el diàleg entre estaments i que faci que la institució, sent fidel als seus orígens i història, cerqui tothora el lligam amb la societat i amb el món de l’educació en tots els seus nivells.

Cal trobar formes d’il•lusionar a participar, sobre la base d’una governança democràtica bo i mantenint els principis d’universalitat i de qualitat en el servei a la societat.

La crisi de la universitat ha de servir per reinventar-la essent fidels als seus principis i orígens. La universitat pública de demà no serà la que hem conegut. Ha de servar tot el bo del passat, però fer foc nou de vicis que l’han feta lletja, com el corporativisme, el clientelisme o la supeditació a interessos els i les polítics i econòmics. La idea que “qui paga mana” a la Universitat no val.

Sé que la tasca no és gens fàcil, però la comunitat universitària no pot acotar el qui dirigeix ni amagar-lo sota l’ala enfront de polítiques dictades per l’interès pur i dur – tan disfressat com es vulgui- del capital nacional i internacional que, com bé diu el manifest de la meva candidatura, “desvia la universitat en el seu objectiu natural de servei públic, i que ens fa perdre un molt valuós capital humà, en la persona dels joves professors i professores, investigadors i investigadores, en situació precària, ara amenaçats d’ acomiadament”.

Enfront d’això, la promoció de la recerca del professorat i investigadora i investigador joves- que tantíssims problemes tenen per estabilitzar-se- ha de ser una prioritat, creant un marc de confiança i suport.

El programa de govern que presento i que vull implementar comptant amb tota mena de suports i complicitats, considera que és basic refer un consens democràtic i acadèmica o acadèmic entorn d’idees força com:

-la Universitat forma professionals competents de futur.
-la Universitat imparteix cultura.
-la qualitat de la docència és decisiva
-la institució universitària es compromet amb la societat i el país, orientant a la seva capacitat de producció de saber, cultura i innovació “a les necessitats prioritàries de la majoria social del nostre poble”.
-la recerca és essencial, però està integrada a les altres finalitats: formar professionals, impartir cultura, intervenir en la societat de forma crítica i compromesa i, sobretot, ensenyar de forma excel•lent.

El diàleg i col•laboració en la construcció de la ciència i la cultura entre docents /els investigadors i les investigadores, estudiants i personal de suport tècnic i administració és bàsic. La nova UAB la farem entre tots o no tindrà esperit ni veritable autonomia. En particular, perquè no sempre es fa palesa, cal tenir molt en compte la contribució del PAS a la qualitat de la nostra docència i recerca en el dia a dia.

La tendència actual al desmantellament i a les retallades no és de rebut. Ara bé, com es pot ser optimista amb la que ens està caient?

Bé, la meva candidatura està convençuda que es pot pal•liar el dèficit a base de més ingressos, però sense retallar el professorat i el personal d’administració i serveis ni augmentar el preu de les matrícules o bé empitjorant l’ensenyament posant a més alumnes en menys aules.

Compte amb un dels efectes espuris de les retallades, que és la burocratització de les tasques del personal d’aquesta universitat, tant docent- els investigadors i les investigadores com d’administració i serveis!

No serà un camí de roses el treball d’una candidatura de consens en coses bàsiques como la que aquí es planteja. Es tracta, com es diu a la declaració d’intencions de la candidatura, de “capgirar la situació dels darrers anys en qui el nucli públic de la nostra universitat s’ha posat al servei d’interessos privats: fundacions, spin-offs, cursos i mestratges privats que, amb l’excusa de l’excel•lència i l’eficiència, tenen la seva raó de ser en la maximització del lucre privat front el servei públic. En una situació extrema com l’actual cal un compromís ètic de totes i tots per tal de revertir el flux de recursos: aquestes i aquests han d’anar de l’esfera “privada” de la Universitat cap al seu nucli públic i no pas al contrari” [http://lanovauab.blogspot.com.es/].

En fi, la meva candidatura maldarà per la sinèrgia i col•laboració entre universitats del país i amb la societat, per tal d’assegurar, costi qui costi, “la capacitat de generació de nous coneixements, la formació científica i tècnica de noves promocions de joves i la contribució de la universitat a la reflexió i elaboració de propostes sobre els problemes i necessitats de les nostres societats”.

La defensa de la catalanitat, en un context de país millor i més normalitzat, no està renyida amb el cosmopolitisme qui treballa amb la ciència i humanístic, ben al contrari. En aquest sentit, farem per corregir l’increment exagerat del preu dels estudis d’ les i els estudiants forans penalitzats absurdament.

Em quedo amb qui deia Ortega y Gasset el 1930: la universitat la fan els estudiants. Per això cal vetllar per la vigoria de l’associacionisme, impulsant la creació de capital social de qualitat, en camps tan diversos com el sindicalisme estudiantil, la cooperació internacional, la cultura i les arts, la defensa dels drets humans o la promoció de la llengua catalana com a eina de cohesió social a la UAB.

La Universitat ha de servir els joventut. Llurs perspectives laborals, i fins i tot llur acompliment vital, estan amenaçades. Qui ho viuen i pateixen directament. I això te un efecte directe en el rendiment dels estudis, matèria en la qual no es pot fer demagògia brandant les xifres del fracàs acadèmica o acadèmic.

Per això un eix d’actuació prioritària serà l’ocupació dels els i les joves, dels futurs que treballa amb títols, aprofundint en l’orientació acadèmico-professional en els darrers cursos i la formació per l’ocupabilitat, amb criteris sensibles a l’economia social i el cooperativisme.

Si totes i tots hi posem el coll, no hi ha dubte que superarem el desànim, l’angoixa i el desconcert actuals i enfilarem de manera ferma el pas cap a una Universitat Autònoma centrada en la seva tasca de formació i recerca de qualitat!

Això és una anècdota més o menys ridícula, amb què podem fer bromes innòcues, però el que resulta més preocupant és que des de la Generalitat es difonguin solucions clarament impossibles i agramaticals com ‘els i les estudiants’ o ‘les o els estudiants’.