Psicopedagogia de la redacció

Ara que som en un període propici a les reflexions religioses, permeteu-me que comparteixi aquest fragment de l’evangeli de Lluc (Lc 6,43-44):

15 »Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. 16 Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? 17 Tot arbre bo dóna fruits bons, i l’arbre dolent dóna fruits dolents. 18 Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. 19 Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 20 Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu.

És un text que m’ha vingut al cap tot llegint el següent fragment de la guia docent oficial del mòdul
Psicopedagogia de l’Aprenentatge al llarg de la Vida [42980] del màster en Psicopedagogia:

.

No és només que estigui mal escrit, amb problemes de concordança i de gramàtica, és que en molts casos és pura xerrameca (bullshit), com en el següent punt del temari:

6) Obertura en l’exploració de noves xarxes i formes de coordinar l’acció psicopedagògica amb una visió dinàmica de manera que propiciï noves xarxes i sinèrgies amb l’entorn de manera que es pugui afavorir la innovació tant formativa com de la pràctica.

Bé, si hem de jutjar per les llavors i la jardinera, ja podem atiar el foc per cremar l’arbre.

Com que ja hem vist que això no és una anècdota i atesa la gran inversió que la UAB fa en la Facultat de Ciències (??) de l’Educació, que es queda la meitat de les places fixes de tot el campus, potser que comencem a demanar comptes i exigir responsabilitats.

Analfabetisme universitari

hortografia-02

Els professors de llengua solem plorar per la baixa competència lingüística dels nostres estudiants i pel poc interès que demostren per millorar-la, però és norma arxivar la queixa a la paperera dels rondinaires empedreïts i els mestretites insuportables. Però en la queixa s’amaga una veritat objectiva que mereix ser analitzada i és que la veritat és que a la universitat arriben alumnes que són veritables analfabets funcionals. Podem discutir si són molts o pocs, si n’hi ha més ara que abans, però no podem negar l’evidència.

El que sovint no es destaca prou és una altra veritat també tossuda: l’escassa competència lingüística dels formadors, especialment en l’àmbit universitari. És evident que no és el mateix esquinçar-se les vestidures per la ignorància o la desídia dels alumnes que fer-ho davant de les mateixes faltes dels nostres col·legues, perquè, encara que els professors universitaris tendim a ser terriblement crítics amb els col·legues no presents en converses de passadís, som enormement reticents a fer-ho públicament i cara a cara. És per això que anem renegant de la ruqueria dels alumnes i callem davant la incompetència dels qui els ensenyen.

Ja fa temps que denuncio la plaga de la mala redacció d’alumnes i d’acadèmics i avui porto un cas especialment sagnant: la guia docent oficial de l’assignatura “Orientació educativa i la seva didàctica” [sic], del (agafo aire) Màster de Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes. No puc reproduir una a una les més de cinquanta faltes que conté el document, però el podeu llegir aquí en la versió original i aquí amb les correccions i comentaris. Si els docents dels futurs professors de secundària tenen aquest grau d’incompetència lingüística i de descurança, què podem esperar després als instituts?

Burocratès de cada dia

Ja es prou esgotador haver de suportar el llenguatge artificiós i embolicat de l’administració en tota mena de documents i missatges, però avui s’ha traspassat un límit. Mireu què ens han penjat a les portes dels despatxos de la FTI.20161128_150334

No n’hi havia prou amb un simple ‘per netejar els vidres’ (o millor, ‘per fer els vidres’)?

Òbviament, al costat del recargolament innecessari, hi trobareu incorreccions gramaticals:

“impedeixen el poder treballar amb seguretat”.

“la taula o taules que queden davant”

Per què ho fem tot tan complicat i tan malament?

Perles de nova collita

Fer de professor de llengua té molts inconvenients, però almenys un clar avantatge: és un territori propici per als pescadors de perles lingüístiques. Es podria pensar que essent alumnes universitaris amb una orientació lingüística, serien brillants o almenys prou competents en una tasca tan bàsica com escriure. Ai las, quina sorpresa quan comences a corregir redaccions! Aquí us en deixo una mostra per al vostre gaudi intel·lectual.

Al principi, en Germinal, el concepte “guerra” no ho té molt clar ja que és a penes un nen quan s’inicia aquesta. Però, a mida que va passant el temps, descobreix que la guerra pot ser més dura i cruel del que mai s’havia arrivat a imaginar.

Sent encara un noi, el seu pare, en Josep, va haver d’anar-se’n a la guerra a lluitar contra el bàndol franquista, del qual no va sortir gaire ben parat de la batalla.

Poc després, va ser el seu torn de partir cap al camp de batalla, degut als pocs reforsos que hi quedaven.

Però no va ser en ba. En Germinal se’l va retruvar en un bar i poc després, va prendre’s la justicia per la mà, provocant-li la mort a punyalades dins d’un hotel.

Con ja he dit amb anterioritat, el protagonista pateix una sèrie de canvis, això es pot veure en el relat degut a que hi ha una divisió que separa dos periòdes.

A mesura que anava transcurrint la guerra, en Germinal tenía la mateixa visió d’ella, fins que va morir la seva amiga Joana. En aquell moment li va donar més forçes per anar a lluitar ja que s’en volia vengar.

Va arribar un moment de la seva vida en qué li van obligar anar a la guerra.

Un cop hagués anat a la guerra, va començar a tenir afecte i admiració a un home, que el cuidava i manava durant la guerra. Peró, aquell home va morir, i, en Germinal el va enterrar i no va soportar la seva mort per el qual fet va deixar la guerra. Per a ell, en aquell moment no havía guanyat, si nó perdut, per la qual cosa és va decepcionar.

Un cop va arribar a casa, va veure al seu pare molt ferit que li va provocar la mort. També, a causa de la guerra.

En Germinal s’en va olvidar de la guerra per una llarga temporada, ja que estava vivint a França amb la seva mare,…

Per acabar, concluïr que la guerra per a en Germinal ha passat de fascinació a odi i el va perseguir per sempre més en el seu record.

Està clar que en Germinal no canvia de pensament radicalment, sinó que és un seguit d’aconteixements que el fan pensar que una guerra és molt dura encara que també existirà el punt culminant que el farà veure la realitat.

El primer fet que xoca en Germinal és que el seu pare hagi de marxar de casa per anar a la guerra però com que veu al seu pare com a un heroi, doncs li treu importància.

Tampoc la seva vida canvia molt ja que encara conserva dos dels tres amics que tenia a més a més d’estar enamorat d’en David que això fa que moltes vegades se n’oblidi de que està visquent una guerra.

Els alumnes aprenien molta cultura, aquesta era el fonament de l’aprenentatge, amb ella començava el saber dels alumnes, que llegien textos dels diferents autors del cànon literari universal i català com, per exemple, Ramón Llull, un escriptor que marca molt a en Germinal durant la novela quan s’adona de que estima al seu amic David i l’anomena secretament Amic Amat.

Tenien una barqueta anomenada Nausica amb la que s’endinsaven al mar per fer les clases diferents i més amenes i dona’ls-hi una mica de pràctica de l’après fora de les aules.

Les classes començaven amb una mica de gimnàstica per ajudar a llevar el cos i la ment dels estudiants i era seguit d’una succesió de classes amb un aire socialista que els treia de la ignorancia o la feia més petita.

De l’escola a la que van les noies, l’autor apenes en dedica unes linies, només ens la descriu mitjançant un dels personatges com una institució per monges d’estar per casa.

El conjunt de reformes educatives que es varen dur a termer durant la Segona República conformarien el cim d’un microcosmos de romanticisme en plè s. XX que lluità per i amb la força d’uns ideals.

El pare d’en Germinal és un home fort i està molt ficat en temes de política, per tant, quan arriba una guerra hi ha d’anar.

Amb el pas del temps, la dessolació l’invaí l’ànima,

La batalla era àrdua i la fugida va ser l’única solució per a un Germinal decidit i enderrocat.

A l’Escola del Mar ensenyàven als nois a ser homes de pensament lliure.

Fou una escola d’esquerres on professors (clarament motivats) intentàven convertir aquells joves en persones capaçes de pensar i raonar lógicament i també de defensar els seus ideals.

Es a través d’ell, el seu pare, que al Germinal li arriva el “reflex” del que és la guerra, perquè l’hi manté allunyat per protegir-lo fins al punt que no li deixa mostrar el mínim interés cap al tema.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (9)

npm_s

Per mostrar-vos que la mala redacció no té fronteres ni llengües, avui us porto un text castellà d’unes actes de l’XI Congreso de la Asociación Española de Ciencia Política y de la Administración (AECPA).

A continuación, presentamos las grandes líneas de interrogación sobre las que en un principio, vamos a partir para estructurar la discusión que presente instigar nuestra investigación:
¿Es posible construir una nueva tendencia dentro del marco de política sexual a partir de los presupuestos de la teoría Queer y del NPM? ¿Es posible idear un nuevo modelo de gestión y resolución de los conflictos derivados de la interrelación o convivencia de las manifestaciones sociales del sexo/género y sexualidad, a partir de los elementos conceptuales, enfoques, e instrumentos de acción que proponen estas vertientes teóricas?
¿Cómo se podría construir y gestionar la imbricación de estos tres paradigmas para generar externalidades positivas en términos de mejora de la performatividad, inclusividad y representatividad de la política sexual? ¿A partir de qué elementos se podrían generar sinergias o conexiones estratégicas entre ellos? ¿Cuáles son los riesgos a los que nos enfrentamos?

Sí, heu llegit bé, malgrat l’argot embafador: parla de ‘teoría Queer’ i de NPM [=New Public Management] i després diu ‘tres paradigmas’. Un lapsus? Home, un ja no sap que pensar quan més endavant es troba amb això:

Indagar teóricamente, en los tres paradigmas de referencia en los que se basa este artículo: el NPM y la teoría Queer, visibilizando e insistiendo en aquellos elementos que puedan constituir la clave para la generación de vínculos estratégicos.

Tornem-hi amb els dos que són tres. I és que el títol també ens deixa clara la confusió mental de l’autora:

“Gendering” the new public management. Estudio de los potenciales efectos de la vinculación entre la nueva gestión pública y la teoría queer para la mejora y actualización de la “política sexual”

Us recomano que en feu una lectura a fons. Hi ha prou material per fer un curs de redacció.

Vist això, ningú no es deu estranyar que les actes de congressos tinguin tan poca valoració a les avaluacions de la recerca: és evident que les d’aquest congrés no les va revisar a fons ningú.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (6)

Si ja fa uns anys Javier Marías feia escarni del discurs buit d’alguns polítics a Decir feamente nada, l’altre dia vaig tenir una sensació diferent navegant pel TDX. Vaig anar a petar a una tesi doctoral que anava acompanyada d’aquest resum:

L’efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d’allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l’ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l’inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.

I res més. Una mostra magnífica de resum inútil amb mots bonics.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (4)

PHderrida2

La mala redacció no sempre és un desastre gramatical, ortogràfic i lèxic. De fet, hi ha textos impecables en aquests tres apartats que malauradament no tenen ni cap ni peus. Es tracta de textos que sota una redacció alambinada i una sintaxi recargolada amaguen la buidor més absoluta. Qui més mal ha fet en aquest àmbit, sens dubte, ha estat Jacques Derrida, que, personalment i a través dels seus innombrables sequaços, va contribuir a desprestigiar la filosofia de la segona meitat del segle XX. Només com a mostra, us recomano que llegiu aquest fragment del seu article “L’estructura, el signe i el joc en el discurs de les ciencies humanes” (la resta de l’article no és millor), que es va publicar en un volum apoteòsic dels Marges, l’any 1983 (que inclou un text de Lacan digne d’estudi en classe de psiquiatria).

Tal vegada s’ha produït en la historia del concepte d’estructura un fet que hom podria anomenar un «esdeveniment» si aquest mot no comportés amb ell una càrrega de sentit que l’exigència estructural –o estructuralista– té justament per funció de reduir o de posar en dubte. Diguem tanmateix un «esdeveniment» i prenguem aquest mot amb precaució entre cometes. Quin seria, doncs, aquest esdeveniment? Tindria la forma externa d’una ruptura i d’una repetició (redoublement).

Seria fàcil de mostrar que el concepte d’estructura, així com el mot estructura, tenen l’edat de l’epistēmē, és a dir de la ciència i de la filosofia occidentals alhora, i que enfonsen llurs arrels dins el sol del llenguatge corrent, al fons del qual va a collir-los l’epistēmē per endur-se’ls cap a si mateixa en un desplaçament metafòric. Tanmateix. fins a l’esdeveniment que jo voldria localitzar, l’estructura, o més aviat l’estructuralitat de l’estructura, encara que hagi estat sempre en vigor, s’ha trobat sempre neutralitzada, reduïda: per un gest que consistia a donar-li un centre, a posar-la en relació amb un punt de presencia, amb un origen fix. Aquest centre tenia per funció no només d’orientar i equilibrar, d’organitzar l’estructura –hom no pot pas pensar, en efecte, una estructura inorganitzada– sinó de fer sobretot que el principi d’organització de l’estructura limités allò que podríem anomenar el joc de l’estructura. Sens dubte el centre d’una estructura. tot orientant i tot organitzant la coherència del sistema, permet el joc dels elements a l’interior de la forma total. I encara avui una estructura privada de tot centre representa l’impensable en ell mateix.

No obstant això, el centre tanca també el joc que obre i fa possible. En tant que centre, és el punt en què la substitució dels continguts, dels elements, dels termes, ja no és possible. Al centre, la permutació o la transformació dels elements (que d’altra banda poden ser estructures incloses dins una estructura) hi és prohibida. Almenys ha estat sempre prohibida (interdite) (i empro aquest mot intencionadament). Hom ha pensat sempre, doncs, que el centre, que per definició és únic, constituïa, en una estructura, allò mateix que, tot comandant l’estructura, escapa a l’estructuralitat. És per això que, per a un pensament clàssic de l’estructura, el centre es pot dir, paradoxalment, dins l’estructura i fora l’estructura. És al centre de la totalitat i tanmateix, ates que el centre no li pertany, la totalitat té el seu centre en un altre lloc. El centre no és el centre. El concepte d’estructura centrada -tot i que representa la coherència en ella mateixa. la condició de l’epistēmē com a filosofia o com a ciència- és contradictòriament coherent. 1, com sempre, la coherència en la contradicció expressa la força d’un desig. El concepte d’estructura centrada és, en efecte, el concepte d’un joc fonamentat, constituït a partir d’una immobilitat fundadora i d’una certesa tranquil·litzant, ella mateixa sostreta al joc. A partir d’aquesta certesa, pot ser donada l’angoixa, que neix sempre d’una determinada manera d’estar implicat en el joc, d’estar lligat al joc, d’estar corn a ésser des d’un bon principi dins el joc. Partint d’allò que anomenem, doncs, el centre i que, podent com pot ser tan dins corn fora, rep indiferentment els noms d’origen o de fi, d’archē o de télos, les repeticions, les substitucions, les transformacions, les permutacions són preses sempre dins una historia del sentit –és a dir una historia i prou– de la qual hom pot sempre evocar l’origen o anticipar la fi en la forma de la presencia. És per això que tal vegada hom podria dir que el moviment de tota arqueologia, corn el de tota escatologia, és còmplice d’aquesta reducció de l’estructuralitat de l’estructura i intenta sempre de pensar aquesta darrera a partir d’una presencia plena i fora de joc.

Una mostra sublim de xerrameca, que com va mostrar Harry Frankfurt a On bullshit és més perillosa que la mentida. Per cert, Searle ja va revelar l’opinió que Foucault (Déu n’hi do, quin altre) tenia de Derrida i era demolidora: “the sort of philosopher who gives bullshit a bad name”.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (3)

Ahir vaig topar amb aquest article al diari Ara:

¿La majoria saben redactar en anglès?

ALBERT PLA NUALART | Actualitzada el 06/04/2014 00:00

L’ARA I ‘EL PERIÓDICO’ coincidien ahir a afirmar i lamentar -en articles sobre els resultats de les proves d’avaluació a 4t d’ESO- que gairebé la meitat dels adolescents catalans no saben redactar en anglès.

La notícia em deixa parat pel seu optimisme. ¿Algú creu que en aquest país més de la meitat dels nois i les noies de 16 anys saben redactar en anglès? Jo no. I diria que seria més exacte afirmar que gairebé la meitat no saben redactar en cap llengua.

L’obsessió per l’anglès difumina un drama més greu i estructural: l’alarmant nivell de lectoescriptura amb què se sol acabar l’ensenyament obligatori i amb el qual a bastants alumnes, massa, se’ls deixa accedir al batxillerat, cedint a les pressions dels pares.

Aquesta estratègia d’autoengany fa llum sobre una curiosa paradoxa: per regla general, els de batxillerats cientificotecnològics són millors en llengua i literatura que no pas els de batxillerats més humanístics. És a dir, els de ciències són millors que els de lletres… en lletres.

Per què? Simplement perquè ja fa anys que en una competència tan clau com la lectoescriptura, els docents, per impotència, abaixen tant el llistó que els alumnes amb més ganes de treballar, que volen més rigor i reptes, es decanten majoritàriament per les ciències. No són, per tant, millors només en ciències sinó en actitud.

I aquesta impotència docent no la mitigaran els ginys tecnològics sinó disposar d’un temps i unes ràtios que permetin al professor de llengua fer sovint una cosa tan simple i important com corregir primer a casa i després personalment davant de cada alumne una redacció.

S’aprèn a redactar sent obligat a reflexionar críticament sobre el que escrius per algú que sap escriure. Quan els docents ho puguin fer, el llistó de lletres se situarà on toca i els itineraris humanístics deixaran de ser un refugi d’indolents.

Deixant de banda les anàlisis més o menys catastrofistes, haig de dir que just el dia abans vaig topar amb aquesta redacció d’un alumne universitari (tot amb un gran SIC):

Dos maneres d’arribar a la UAB

Hi ha moltes maneres d’arribar a la UAB, tantes com camins, tot depén d’on vinguis.

El meu sistema és el cotxe. Vinc des de Terrassa hi és molt fàcil arribar-hi, només has d’agafar l’autopista C-58 direcció Barcelona hi en deu minuts has arribat.

Altra manera és arribar en FGC, hi ha una estació a la rambla de Terrassa que et portarà fins la UAB. Però per arribar-hi has de cambiar de via a Sant Cugat hi anar direcció Sabadell.

Exposades les dos formes d’arribar a la UAB he de dir que prefereixo el transport privat. ¿Perqué? dons per qué el temps invertit és menor i la comoditat més gran. Si ha això sumem que et dóna més mobilitat, ja no hi ha dubte.

En transport públic perds molt temps en el cambi de via a Sant Cugat, i a més és meinx comode, ja que hi ha molta gent al matí.

Altre item a tenir en comte és la despessa econòmica d’un hi altre sistema. Jo em pregunto, ¿el preu del transport públic és en realitat un preu públic? Jo crec que no. Així que mentre no tinguem uns preus públics dels FGC o de l’autobus jo vindré a la UAB amb el meu cotxe.

No calen comentaris, oi?

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (2)

És un lloc comú criticar el llenguatge burocràtic, que molt sovint és fosc, recargolat i eufemístic. La universitat en va plena, d’aquest llenguatge, especialment en informes i documents de juntes i comissions, però la plaga s’estén com una taca d’oli i ja ha deixat enfangats els nostres estudiants, que hi troben una estranya seducció. Avui us porto un exemple prototípic que combina el recargolament eufemístic amb la redacció descurada i incorrecta, tot plegat fruit d’un esforç de superació digne d’elogi que augura una exitosa carrera acadèmica.

PROPOSTA FRANJA HORÀRIA MÒBIL
Des de l’Assemblea de Filosofia i Lletres proposem una franja horària mòbil que s’adaptarà a les dificultats que presenta la planificació dels horaris de les nombroses assignatures de la facultat i que, a més, esdevindrà en avantatges per a diversos sectors de la comunitat educativa de la facultat.

-L’horari no canviarà. Els problemes sorgits a partir de les dificultats d’enquadrar horaris per tal d’establir una franja horària desapareixeran.

-La simetria no es trencarà, seguirà uniforme i, per tant, les classes es seguiran duent a terme amb el mateix sistema que fins ara.

-No hi ha problema amb la capacitat de l’aulari ja que aquesta variable no es sotmetrà a cap canvi, com les dues anteriors.

-Aquesta franja mòbil, que serà calendaritzada i accessible per a tothom des de l’inici de curs, es podrà invertir en fer conferències o cicles sense la necessitat de perdre hores d’altres assignatures l’assistència als quals, afavoreix la diversitat de mètodes instructius i enriqueix l’aprenentatge.

– Aquesta franja horària es durà a terme en horaris de màxima afluència a la facultat evitant que, estudiants que han de fer un llarg desplaçament o que treballen en horaris en què es duen a terme les activitats que es realitzaran durant el transcurs de la Franja Horària, no es vegin en una situació pejorativa, com passa actualment, pel fet que els serà més fàcil assistir i prendre part d’aquestes activitats.

-Amb aquest sistema es dotarà les estudiants de llibertat d’elecció de participar de l’Assemblea de Facultat o no. Actualment la mancança d’una franja coacciona a l’alumne que vol assistir a l’òrgan de representació de totes i tots els estudiants de la facultat sense perdre classe.

– El còmput d’hores de docència no quedaria per sota de les que requereix la legalitat vigent.

– Pel que fa al professorat, aquesta franja horària també l’afavoriria en termes de coordinació i organització.

A continuació s’explica el funcionament de la franja horària i s’adjunta un calendari que recolza la descripció per facilitar-ne la comprensió.

La franja horària que s’alliberarà és mòbil, és a dir, no s’establirà de forma permanent un dia i una hora setmanalment si no que cada setmana anirà rotant, passant per cada dia de la setmana de major afluència a la facultat (de dilluns a dijous) i per cada franja horària, també d’afluència nombrosa (des de les 10h fins les 16:30, per afavorir també a les companyes de tarda. Aquesta Franja Horària afectarà a totes les assignatures per igual.

La proposta consisteix en:

  • Durant la primera setmana de curs, la franja serà dilluns de 10 a 11:30; la segona setmana de curs la franja serà dimarts de 10 a 11:30; durant la tercera setmana de curs la franja serà dimecres de 10 a 11:30; durant la quarta setmana la franja serà dijous de 10 a 11:30. La següent setmana, la cinquena, ja s’iniciaria la franja següent i així successivament durant quatre setmanes fins a final de semestre, essent sols dues les hores que es podran reinvertir de cadascuna de les assignatures en d’altres activitats de la facultat.
  • – Un exemple seria:

    Si dimarts de la segona setmana de curs tens Orígens de la Literatura Anglesa a les 10h i fins les 11:30, aquest dia no faries classe d’aquesta assignatura perquè serà la Franja Horària. La setmana següent, la tercera de curs, tindries classe d’aquesta assignatura amb normalitat i, la quarta, tenint en compte que hi ha simetria d’horaris entre dimarts i dijous, tornaries a no tenir classe d’Orígens de la Literatura Anglesa de les 10h i fins les 11:30. Després d’això, les classes d’aquesta assignatura es duran a terme amb normalitat i regularitat fins a final de semestre.

    No hem d’entendre la Franja horària lliure de docència com una hora i mitja morta, sinó com una possibilitat de donar vida a la facultat, de fer-la quelcom més que un lloc de pas i que, per tant, sembli més el que és, una facultat, que no pas un institut.