La vaga semestral

El 3 de març de 2016 publicava un post titulat La vaga a la UAB. El cert és que fora de canviar el 3+2 per la rebaixa del 30% de les taxes, poques novetats. L’únic destacable és que quan he fet la ruta a peu des de la RENFE els contenidors no cremaven.

20170301_091903

A Traducció tenien la porta bloquejada, però sense caputxes i de manera molt educada i amable. He pogut entrar sense cap problema per la porta d’emergència. Evidentment, amb els accessos bloquejats, no hi ha ningú a les aules. Un èxit de convocatòria, doncs.

És una llàstima que una reclamació tan justa com és la rebaixa de les taxes arribi després d’anys de vagues maximalistes (Bolonya, privatització, LOMCE, LUC, 3+2) que han cremat la credibilitat i el personal i que han estat tan inútils com ho serà aquesta.

Quo vadis, UAB?

impacteshp_1280x112_catala-jpg_160876707

Cap a on va la UAB? Si un es mira l’oferta de places Serra-Hunter del 2017, la resposta és clara: la didàctica. Si a la convocatòria del 2013 hi havia 3 places de didàctica (un 16,6%), a la del 2015 el nombre es mantenia, però ja suposava el 30% del total. Ara, al 2017 ja arribem a 4, el 40% (i a la Facultat de Lletres, la més gran del Campus, li toca el 10% del pastís). 10 places en 4 anys! Amb això puc muntar un departament de lingüística de primera línia amb personal jove de qualitat internacional que no té plaça fixa ni perspectiva de tenir-ne. I tot això mentre les places de TU de l’equip Ripoll ja havien afavorit la Facultat de Ciències d’Educació, perquè no tenien doctors ni trams de recerca. Tornem a prioritzar la qualitat internacional contrastada.

Mentrestant, hi ha departaments amb un impacte altíssim en la recerca que quedaran delmats quan arribin les jubilacions dels catedràtics i els seus professors més joves tinguin 45 anys. Esclar que això és el resultat de la magnífica feina del professor Donaire i de la seva gran política de professorat.

Nou llibre sobre les oracions exclamatives

9780814213261

Ignacio Bosque ha editat un volumen sobre les oracions exclamatives en Ohio State University, en la col·lecció “Theoretical Developments in Hispanic Linguistics“, que va fundar el malaguanyat Javier Gutiérrez-Rexach.

Contents

Chapter 1 Spanish Exclamatives in Perspective: A Survey of Properties, Classes, and Current Theoretical Issues
Ignacio Bosque

Chapter 2 Más-Support
Luis Sáez

Chapter 3 Optative Exclamatives in Spanish
Cristina Sánchez López

Chapter 4 Exclamatives in (Argentinian) Spanish and Their Next of Kin
Pascual José Masullo

Chapter 5 At-Issue Material in Spanish Degree Exclamatives: An Experimental Study
Xavier Villalba

Chapter 6 Exclamative Sentences and Extreme Degree Quantification
Raquel González Rodríguez

Chapter 7 Embedded Exclamatives and the Ingredients of Grounded Belief
Javier Gutiérrez-Rexach and Patricia Andueza

Llibertat d’expressió, malgrat tot

cartellcedoc_2155

Dilluns passat, un estudiant em va demanar de marxar abans perquè havia d’anar a protestar contra la parada de SCC a la Plaça Cívica. Bé, muntar parades i protestar (pacíficament) són activitats naturals en un campus universitari, o sigui que cap problema. Al vespre vaig llegir a e-notícies que els Mossos van aparèixer per separar els partidaris de SCC i els protestants convocats pel SEPC. Això ja no sembla tan natural, però vist el comunicat del Rectorat recordant que cal vetllar perquè les idees s’expressin lliurement (encara que ens repugnin) i el de la CGT-UAB rebutjant la presència de la policia al campus “sigui quin sigui el pretext esgrimit per les autoritats acadèmiques, i en qualsevol circumstància” (en qualsevol circumstància? i si hi ha un assassinat, una violació o un segrest?), ja m’adono que això és una lluita de desgast.

Avui s’ha mantingut la flama amb motiu de l’exhibició d’un documental de SCC: més merder, més desgast per al rectorat i més publicitat gratuïta per als quatre arreplegats de SCC (mireu la gran congregació de la foto). Si dilluns només se’n feia ressò e-noticies, avui també era elpais.cat. Quina publicitat més fantàstica!

scc-dins

Tot plegat és una tempesta en un got d’aigua, em direu i hi estic d’acord, però també és cert que impedir la llibertat d’expressió no hauria de ser acceptable mai, però encara menys en un campus universitari. Jo no aniria ni a la cantonada amb la gent de SCC i les seves fal·làcies, però això no vol dir que no tinguin dret a expressar les seves idees en llibertat, com deia abans, encara que ens repugnin. Els campus universitaris són llocs per al combat d’idees, no per a silenciar-les. I el SEPC hauria de ser el primer a entendre-ho, ja que sempre es queixa de la repressió que pateix. Sé que no servirà de res, perquè anar d’antifeixista hardcore mola molt, però els recomano aquests dos paràgrafs dels Principis sobre la llibertat d’expressió de la Universitat de Chicago:

In a word, the University’s fundamental commitment is to the principle that debate or deliberation may not be suppressed because the ideas put forth are thought by some or even by most members of the University community to be offensive, unwise, immoral, or wrong-headed. It is for the individual members of the University community, not for the University as an institution, to make those judgments for themselves, and to act on those judgments not by seeking to suppress speech, but by openly and vigorously contesting the ideas that they oppose. Indeed, fostering the ability of members of the University community to engage in such debate and deliberation in an effective and responsible manner is an essential part of the University’s educational mission.

As a corollary to the University’s commitment to protect and promote free expression, members of the University community must also act in conformity with the principle of free expression. Although members of the University community are free to criticize and contest the views expressed on campus, and to criticize and contest speakers who are invited to express their views on campus, they may not obstruct or otherwise interfere with the freedom of others to express views they reject or even loathe. To this end, the University has a solemn responsibility not only to promote a lively and fearless freedom of debate and deliberation, but also to protect that freedom when others attempt to restrict it.

L’ambigüitat

Normes IEC

Ara que molta gent s’ha esquinçat les vestidures per la decisió de l’IEC de condemnar-nos a viure en l’ambigüitat més absoluta, sense saber si ens va atacar un os o un os, si els turistes venen o no venen, mentre el peixater es queixa que abans venia més, m’ha vingut a la ment la frase clàssica de Gabriel Ferrater “Una jove veu l’amenaça” i les dificultats que tenim els lingüistes per trobar frases homòfones per fer experiments sobre l’entonació i la segmentació en grups fònics. Com és possible que tanta suposada ambigüitat no ens ajudi a trobar frases ambigües?

De fet, d’ambigüitat, no n’hi ha pas tanta, perquè el context n’elimina lectures. És cert, com apunta David Arnau que les frases següents són ambigües:

“Va, dona!”
“Ara en venen més.”
“Es va trobar un os a la muntanya.”
“Són els nets.”
“He perdut la bota.”

No obstant això, llevat de la segona (el mateix problema amb Abans en venien més!), em sembla molt difícil creure que no hi ha una clara lectura natural, ni que sigui per sentit comú. Aquest grapat de casos suposen un daltabaix tan terrible com es vol fer creure? Si ho mirem amb perspectiva, potser sí que seria assenyat valorar si un o dos casos mereixen el diacrític, però sense entrar en les reaccions apocalíptiques o ofeses que han sovintejat per la xarxa.

Si voleu ambigüitats de debò, aquí en teniu un grapat: on és la gràcia de l’acudit si no és que hi ha una lectura natural i una d’estrambòtica?

ambiguitat_angles

ambigüitat castellà

ambigüitat castellà2

ambigüitat castellà3

No n’he sabut trobar gaires en català (deu ser pels diacrítics) i la que us penjo no és gaire graciosa (som gent seriosa, els catalans).

Cita32

L’ortografia i la mania catalana de rondinar per qualsevol cosa

Ja la tenim aquí: una nova suposada polèmica a compte de la reforma ortogràfica de l’IEC. En un parell de dies, tot de gent desvagada s’ha llançat a penjar a les xarxes el primer que els sortia de la barretina, especialment sobre la dràstica reducció dels accents diacrítics. Ahir vaig anar al programa 8 al dia per explicar que no n’hi ha per tant i que la gent acostuma a fer un gra massa de qualsevol fotesa. També n’han parlat en termes semblants (i molt millor) gent molt assenyada i més sàvia que jo, com en Màrius Serra o la Neus Nogué.

En general, la gent del ram de la lingüística veiem que darrere de la reforma ortogràfica hi ha la voluntat d’organitzar i fer més coherent la codificació, especialment quan el 2013 celebràvem el centenari de les Normes ortogràfiques. En canvi, m’ha sobtat l’article de l’Empar Moliner “La massa (dia)crítica“, que fa anar una tesi massa recurrent: tot és fer-ho fàcil i com el castellà. És a dir, que l’IEC abaixa el nivell i aplana el camí a la catanyolització. Si llegiu els comentaris dels lectors, la cosa fa pinta de conspiració sideral.

Si la gent no fos tan propensa a indignar-se i a escriure sense pensar, s’hauria molestat a llegir, per exemple, les Normes ortogràfiques del 1913 i hauria trobat això:

normes-diacritis

Oh, sorpresa, encara es podia haver eliminat més ambigüitats. La pobra Empar no hauria d’escriure “la dona dona” ni “la dona dóna”, sinó “la dóna dóna”. Quannts problemes que s’hauria estalviat en escriure els articles en què parla de l’os de l’ós i no pas de l’ós de l’os i dels peixaters que vénen i venen al mercat (o potser que venen i vénen al mercat?). Sembla que després d’aquesta reforma els catalans estem condemnats a no entendre’ns quan escrivim, com si els problemes de comprensió lectora i les ambigüitats tinguessin res a veure amb l’ortografia i no pas amb la sintaxi i la mala planificació dels textos. En fi, una tempesta d’estiu, perquè al capdavall, sempre hem tingut peixaters que venien i venien al mercat i quan la meva dona em pregunta si vull vi i dic ‘prou’, ella me’n posa.

Ara, si penseu que això del català és massa fàcil i cal complicar-lo una mica més, no patiu, sempre podem inspirar-nos en els autors antics, que no patien per la catanyolització:

2016-10-01 10.49.00

bofarull

converse

En qualsevol cas, a mi em preocupen poc els diacrítics i més que alguns dels nostres estudiants no sàpiguen posar-hi els que no són diacrítics. El meu problema no és que no accentuïn “he mòlt”, sinó més aviat que escriguin “he molgut” o “inòqü”. Sospito molt (l’adverbi!) que el problema no té gaire a veure amb l’ortogrfia, sinó amb alguna cosa més profunda, però menys cridanera.

Acte de presa de possessió de la nova rectora

20160606_115118

Avui, poc abans del migdia ha pres possessió com a nova rectora Margarita Arboix. Ho ha fet en presència del rector sortint, Ferran Sancho, del president del Consell Social, Gabriel Masfurroll, de l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, Carles Escolà, i del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget. I, sobretot, davant d’una sala plena de gom a gom.

Ha estat un acte sobri, com és habitual, i sense interrupcions ni incidents, cosa gens habitual. En podeu llegir un resum aquí.

Ara toca treballar de valent i, ateses les paraules del conseller, barallar-se amb la Generalitat per un finançament just i una inversió a l’alçada de les paraules que tant agrada dir als polítics: innovació, societat del coneixement, talent, etc.

Bona feina de CCOO

fry

Els companys de CCOO han fet un bon servei als electors de la UAB en plantejar preguntes clares als dos candidats al rectorat, ja que ens han permet veure el grau de concreció o vaguetat de les propostes. Hi ha dos punts que em semblen especialment interessants, per la qual cosa convé acarar les respostes, que ordeno cronològicament:

Pregunta: ¿Mantindreu la mateixa actitud cap a les retallades pressupostàries i les intromissions de la Generalitat en les decisions de la UAB que ha mantingut l’actual Equip de Govern o us plantegeu un canvi? Què penseu fer per a la recuperació dels ajuts perduts del PAS i PDI (com l’ajut al transport, menjador, etc.)?

Resposta Arboix:

Evidentment no. No seguirem la política actual cap a les retallades i intromissió de la Generalitat en les decisions de la UAB. La nostra actitud serà proactiva, en defensa de l’autonomia de la nostra universitat.

Resposta Méndez:

El programa de govern d’aquest equip que pretén governar la Universitat Autònoma els propers anys està elaborat amb independència de qualsevol altra candidatura present o anteriors. Per tant, respondrem la pregunta prescindint absolutament d’altres actituds que res tenen a veure amb la candidatura Méndez i el seu equip.

Les limitacions legals i pressupostàries són innegables. I són inadmissibles i innegociables totes aquelles que nosaltres entenguem que vulneren el dret fonamental a l’autonomia universitària i, amb això, la capacitat de decisió de la nostra comunitat universitària sobre els temes que directament autogestiona.

En efecte, en l’àmbit del dret fonamental a l’autonomia universitària s’aixopluguen, entre d’altres, les qüestions relatives al model de professorat, l’autoorganització dels mitjans, la llibertat de selecció del personal docent i investigador, l’elaboració de pressupostos, o els condicionaments econòmics en l’establiment i modificació de la relació de llocs de treball, tal i com ha reconegut el Tribunal Constitucional en reiterada jurisprudència (per totes, Sentència 106/1990).

Entenem que del 2001 (LOU) fins a la data d’avui, i amb independència de les retallades amb excusa de la crisi econòmica, la conculcació del dret fonamental a l’autonomia universitària s’ha produït gradualment per part dels poders públics. Primer, per una sobreregulació del que hauria d’haver estat la legislació bàsica de l’Estat (LOU), la qual envaeix competències autonòmiques i conculca en molts aspectes el dit dret fonamental. I, segon, perquè amb poc marge de maniobra, la Llei catalana d’Universitats intenta recuperar la capacitat de desenvolupament i de presa de decisions perdudes de la Generalitat a costa de seguir reduint l’autonomia universitària; dret de la part més dèbil –la universitat- que en l’àmbit legal no tenia legitimació legal per presentar recursos contra aquelles lleis. A aquesta erosió gradual de l’autonomia universitària cal sumar, ara sí, les retallades i posteriors condicionaments econòmics imposats a la capacitat financera de les universitats.

El nostre posicionament davant d’aquests fets és nítid i contundent: no seguirem essent gestors d’una limitada i malmesa capacitat d’autogovern universitari. Estem disposats i ens comprometem a fer Política. I això suposa:
a) Negociar bilateralment de manera permanent amb l’Estat i la Generalitat, al marge de la nostra participació en els òrgans interuniversitaris.
b) Mantenir amb fermesa davant dels poders públics tot posicionament o decisió que derivi dels nostres òrgans de govern; la fermesa suposa arribar, quan sigui necessari, a mesures de pressió decidides per la nostra comunitat.
c) Impugnar totes les normes reglamentàries i actes d’aplicació normativa (aquí sí tenim legitimació legal) davant dels tribunals contencioso-administratius primer, i del Tribunal Constitucional en recurs d’emparament, si és el cas, quan conculquin el nostre dret fonamental a l’autonomia universitària.

Retallar o limitar els pressupostos de les universitats no és cap necessitat estructural, sinó una opció ideològica. Conculcar el dret fonamental a l’autonomia universitària per part dels poders públics és una vulneració de l’ordenament jurídic que es correspon també amb una determinada concepció ideològica. En conseqüència, com a garants del servei públic essencial que prestem a la nostra comunitat tenim la responsabilitat d’enfrontar-nos contundentment a totes aquelles ingerències que considerem que interfereixen en els nostres drets.

Totes dues són ben previsibles: defensar l’autonomia universitària. De la parquedat de les respostes de l’equip Arboix, certament no és fàcil veure com gestionaran la difícil relació de la universitat amb la Generalitat, especialment en temes de finançament. La llista d’accions de l’equip Méndez sembla més ben definida, i em sorprèn que incloguin un

b) Mantenir amb fermesa davant dels poders públics tot posicionament o decisió que derivi dels nostres òrgans de govern; la fermesa suposa arribar, quan sigui necessari, a mesures de pressió decidides per la nostra comunitat.

Si defensen tot el que voti el Claustre… Uf, això serà digne de veure. Ara, el que em deixa astorat és que digui, per començar, que

El programa de govern d’aquest equip que pretén governar la Universitat Autònoma els propers anys està elaborat amb independència de qualsevol altra candidatura present o anteriors. Per tant, respondrem la pregunta prescindint absolutament d’altres actituds que res tenen a veure amb la candidatura Méndez i el seu equip.

Res a veure? Que no va ser el Dr. Donaire vicerector de Política Acadèmica (2012-2013) i vicerector de Professorat i Programació Acadèmica (2013-2016)? Que no va ser la Dra. Garcia vicerectora d’Estudiants i Cooperació (2015-16)? Que noha estat la Dra. González vicerectora de Qualitat Docència i Ocupabilitat des de 2012 fins a l’actualitat? Renegaran de la feina feta fins ara?

Noteu també el silenci significatiu de les dues candidatures sobre els ajuts al PDI: encara no sabem pressionar com els companys del PAS.

Pregunta: Mantindreu el sistema d’Unitats de Contractació (UCs) i càlcul de plantilles del PDI als departaments o plantegeu un altre model?

Resposta Arboix:

NO! Ens neguem a reconèixer les Unitats de Contractació. Per a nosaltres el referent de la plantilla d’un departament, són les persones i, per tant, és el professorat i no una “unitat monetària que canvia segons els ajustos de la formula”. D’acord amb els indicadors departamentals, decidits amb debat, transparència i consens i amb la participació activa dels agents socials, es fixaran el nombre i tipus de professorat més adient per cobrir les necessitats.

Resposta Méndez:

El nostre programa diu explícitament que ens comprometem a consensuar un document que estableixi com s’han de dissenyar les plantilles dels departaments de la UAB i a prendre mesures decidides per arribar a un reequilibri imprescindible, no només a nivell del volum de professorat sinó, també, a nivell de la proporció entre plantilla permanent i plantilla no permanent. Entenem que els pilars bàsics d’aquest consens han de girar al voltant dels eixos següents:
(a) Autonomia i coresponsabilitat dels departaments per dissenyar la plantilla que millor s’adapti a la seva política científica.
(b) Adequació de les plantilles a les necessitats de servei a l’estudiant.
(c) Introducció de la recerca com a element bàsic en el moment de fer l’assignació de recursos.

Tornar a models passats en què l’assignació de recursos es faci atenent només al potencial docent que tinguin les places i no tingui en compte el seu cost, impedirà que es pugui arribar a un reequilibri just entre departaments, limitarà el seu marge de maniobra i perpetuarà els privilegis d’uns pocs sobre la resta, atemptant així contra les condicions de treball i de progrés acadèmic amb les que ha de comptar el professorat de tots els departaments la UAB.

En primer lloc, aquí m’agrada la contundència d’Arboix (un xic sentimental: és evident que parlem de persones, però se’ls paga amb diners i el nom no fa la cosa) més que no la verbositat un xic buida de Méndez, que no diu ni si ni no (però s’entén que clarament sí). En segon lloc, no tinc gens clar que els 57 departaments de la UAB, amb els seus interessos i necessitats tan diferents seran capaços de consensuar un sistema i ens podem passar quatre anys parlant-ne sense arribar enlloc. De fet, som en la disjuntiva: sistema de places o sistema d’unitats de contractació. Els hem tastat tots dos, per tant, podem decidir amb criteri. Ara, no està bé fugir d’estudi i anar parlant, com fa Méndez de ‘reequilibri imprescindible, no només a nivell de volum de professorat’. Vol dir retallar plantilla o ampliar-la? O totes dues coses? Quin és el ‘reequilibri just entre departaments’? Qui més alumnes té? Qui investiga més? Han de cedir càtedres alguns departaments perquè d’altres en tinguin? Tot això és la doctrina Donaire que venim patint des de fa anys. O considereu “l’autonomia dels departaments per dissenyar la seva plantilla”: vol dir que gastar les unitats de contractació com vulgui? I quina autonomia tenen els departaments si rebran recursos pel nombre d’estudiants (“Adequació de les plantilles a les necessitats de servei a l’estudiant”) i pels trams de recerca dels professors (“Introducció de la recerca com a element bàsic en el moment de fer l’assignació de recursos.”)? Ah, sí, deu voler dir “autonomia per gastar les unitats de contractació”.

Parlem clar, sisplau!