Quant a Francesc Xavier Villalba Nicolás

Vaig néixer a Barcelona, al 1969. Tinc parella i un nen de cinc anys.

Analfabetisme universitari

hortografia-02

Els professors de llengua solem plorar per la baixa competència lingüística dels nostres estudiants i pel poc interès que demostren per millorar-la, però és norma arxivar la queixa a la paperera dels rondinaires empedreïts i els mestretites insuportables. Però en la queixa s’amaga una veritat objectiva que mereix ser analitzada i és que la veritat és que a la universitat arriben alumnes que són veritables analfabets funcionals. Podem discutir si són molts o pocs, si n’hi ha més ara que abans, però no podem negar l’evidència.

El que sovint no es destaca prou és una altra veritat també tossuda: l’escassa competència lingüística dels formadors, especialment en l’àmbit universitari. És evident que no és el mateix esquinçar-se les vestidures per la ignorància o la desídia dels alumnes que fer-ho davant de les mateixes faltes dels nostres col·legues, perquè, encara que els professors universitaris tendim a ser terriblement crítics amb els col·legues no presents en converses de passadís, som enormement reticents a fer-ho públicament i cara a cara. És per això que anem renegant de la ruqueria dels alumnes i callem davant la incompetència dels qui els ensenyen.

Ja fa temps que denuncio la plaga de la mala redacció d’alumnes i d’acadèmics i avui porto un cas especialment sagnant: la guia docent oficial de l’assignatura “Orientació educativa i la seva didàctica” [sic], del (agafo aire) Màster de Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes. No puc reproduir una a una les més de cinquanta faltes que conté el document, però el podeu llegir aquí en la versió original i aquí amb les correccions i comentaris. Si els docents dels futurs professors de secundària tenen aquest grau d’incompetència lingüística i de descurança, què podem esperar després als instituts?

La vaga semestral

El 3 de març de 2016 publicava un post titulat La vaga a la UAB. El cert és que fora de canviar el 3+2 per la rebaixa del 30% de les taxes, poques novetats. L’únic destacable és que quan he fet la ruta a peu des de la RENFE els contenidors no cremaven.

20170301_091903

A Traducció tenien la porta bloquejada, però sense caputxes i de manera molt educada i amable. He pogut entrar sense cap problema per la porta d’emergència. Evidentment, amb els accessos bloquejats, no hi ha ningú a les aules. Un èxit de convocatòria, doncs.

És una llàstima que una reclamació tan justa com és la rebaixa de les taxes arribi després d’anys de vagues maximalistes (Bolonya, privatització, LOMCE, LUC, 3+2) que han cremat la credibilitat i el personal i que han estat tan inútils com ho serà aquesta.

Quo vadis, UAB?

impacteshp_1280x112_catala-jpg_160876707

Cap a on va la UAB? Si un es mira l’oferta de places Serra-Hunter del 2017, la resposta és clara: la didàctica. Si a la convocatòria del 2013 hi havia 3 places de didàctica (un 16,6%), a la del 2015 el nombre es mantenia, però ja suposava el 30% del total. Ara, al 2017 ja arribem a 4, el 40% (i a la Facultat de Lletres, la més gran del Campus, li toca el 10% del pastís). 10 places en 4 anys! Amb això puc muntar un departament de lingüística de primera línia amb personal jove de qualitat internacional que no té plaça fixa ni perspectiva de tenir-ne. I tot això mentre les places de TU de l’equip Ripoll ja havien afavorit la Facultat de Ciències d’Educació, perquè no tenien doctors ni trams de recerca. Tornem a prioritzar la qualitat internacional contrastada.

Mentrestant, hi ha departaments amb un impacte altíssim en la recerca que quedaran delmats quan arribin les jubilacions dels catedràtics i els seus professors més joves tinguin 45 anys. Esclar que això és el resultat de la magnífica feina del professor Donaire i de la seva gran política de professorat.

Nou llibre sobre les oracions exclamatives

9780814213261

Ignacio Bosque ha editat un volumen sobre les oracions exclamatives en Ohio State University, en la col·lecció “Theoretical Developments in Hispanic Linguistics“, que va fundar el malaguanyat Javier Gutiérrez-Rexach.

Contents

Chapter 1 Spanish Exclamatives in Perspective: A Survey of Properties, Classes, and Current Theoretical Issues
Ignacio Bosque

Chapter 2 Más-Support
Luis Sáez

Chapter 3 Optative Exclamatives in Spanish
Cristina Sánchez López

Chapter 4 Exclamatives in (Argentinian) Spanish and Their Next of Kin
Pascual José Masullo

Chapter 5 At-Issue Material in Spanish Degree Exclamatives: An Experimental Study
Xavier Villalba

Chapter 6 Exclamative Sentences and Extreme Degree Quantification
Raquel González Rodríguez

Chapter 7 Embedded Exclamatives and the Ingredients of Grounded Belief
Javier Gutiérrez-Rexach and Patricia Andueza

Llibertat d’expressió, malgrat tot

cartellcedoc_2155

Dilluns passat, un estudiant em va demanar de marxar abans perquè havia d’anar a protestar contra la parada de SCC a la Plaça Cívica. Bé, muntar parades i protestar (pacíficament) són activitats naturals en un campus universitari, o sigui que cap problema. Al vespre vaig llegir a e-notícies que els Mossos van aparèixer per separar els partidaris de SCC i els protestants convocats pel SEPC. Això ja no sembla tan natural, però vist el comunicat del Rectorat recordant que cal vetllar perquè les idees s’expressin lliurement (encara que ens repugnin) i el de la CGT-UAB rebutjant la presència de la policia al campus “sigui quin sigui el pretext esgrimit per les autoritats acadèmiques, i en qualsevol circumstància” (en qualsevol circumstància? i si hi ha un assassinat, una violació o un segrest?), ja m’adono que això és una lluita de desgast.

Avui s’ha mantingut la flama amb motiu de l’exhibició d’un documental de SCC: més merder, més desgast per al rectorat i més publicitat gratuïta per als quatre arreplegats de SCC (mireu la gran congregació de la foto). Si dilluns només se’n feia ressò e-noticies, avui també era elpais.cat. Quina publicitat més fantàstica!

scc-dins

Tot plegat és una tempesta en un got d’aigua, em direu i hi estic d’acord, però també és cert que impedir la llibertat d’expressió no hauria de ser acceptable mai, però encara menys en un campus universitari. Jo no aniria ni a la cantonada amb la gent de SCC i les seves fal·làcies, però això no vol dir que no tinguin dret a expressar les seves idees en llibertat, com deia abans, encara que ens repugnin. Els campus universitaris són llocs per al combat d’idees, no per a silenciar-les. I el SEPC hauria de ser el primer a entendre-ho, ja que sempre es queixa de la repressió que pateix. Sé que no servirà de res, perquè anar d’antifeixista hardcore mola molt, però els recomano aquests dos paràgrafs dels Principis sobre la llibertat d’expressió de la Universitat de Chicago:

In a word, the University’s fundamental commitment is to the principle that debate or deliberation may not be suppressed because the ideas put forth are thought by some or even by most members of the University community to be offensive, unwise, immoral, or wrong-headed. It is for the individual members of the University community, not for the University as an institution, to make those judgments for themselves, and to act on those judgments not by seeking to suppress speech, but by openly and vigorously contesting the ideas that they oppose. Indeed, fostering the ability of members of the University community to engage in such debate and deliberation in an effective and responsible manner is an essential part of the University’s educational mission.

As a corollary to the University’s commitment to protect and promote free expression, members of the University community must also act in conformity with the principle of free expression. Although members of the University community are free to criticize and contest the views expressed on campus, and to criticize and contest speakers who are invited to express their views on campus, they may not obstruct or otherwise interfere with the freedom of others to express views they reject or even loathe. To this end, the University has a solemn responsibility not only to promote a lively and fearless freedom of debate and deliberation, but also to protect that freedom when others attempt to restrict it.

Burocratès de cada dia

Ja es prou esgotador haver de suportar el llenguatge artificiós i embolicat de l’administració en tota mena de documents i missatges, però avui s’ha traspassat un límit. Mireu què ens han penjat a les portes dels despatxos de la FTI.20161128_150334

No n’hi havia prou amb un simple ‘per netejar els vidres’ (o millor, ‘per fer els vidres’)?

Òbviament, al costat del recargolament innecessari, hi trobareu incorreccions gramaticals:

“impedeixen el poder treballar amb seguretat”.

“la taula o taules que queden davant”

Per què ho fem tot tan complicat i tan malament?

L’ambigüitat

Normes IEC

Ara que molta gent s’ha esquinçat les vestidures per la decisió de l’IEC de condemnar-nos a viure en l’ambigüitat més absoluta, sense saber si ens va atacar un os o un os, si els turistes venen o no venen, mentre el peixater es queixa que abans venia més, m’ha vingut a la ment la frase clàssica de Gabriel Ferrater “Una jove veu l’amenaça” i les dificultats que tenim els lingüistes per trobar frases homòfones per fer experiments sobre l’entonació i la segmentació en grups fònics. Com és possible que tanta suposada ambigüitat no ens ajudi a trobar frases ambigües?

De fet, d’ambigüitat, no n’hi ha pas tanta, perquè el context n’elimina lectures. És cert, com apunta David Arnau que les frases següents són ambigües:

“Va, dona!”
“Ara en venen més.”
“Es va trobar un os a la muntanya.”
“Són els nets.”
“He perdut la bota.”

No obstant això, llevat de la segona (el mateix problema amb Abans en venien més!), em sembla molt difícil creure que no hi ha una clara lectura natural, ni que sigui per sentit comú. Aquest grapat de casos suposen un daltabaix tan terrible com es vol fer creure? Si ho mirem amb perspectiva, potser sí que seria assenyat valorar si un o dos casos mereixen el diacrític, però sense entrar en les reaccions apocalíptiques o ofeses que han sovintejat per la xarxa.

Si voleu ambigüitats de debò, aquí en teniu un grapat: on és la gràcia de l’acudit si no és que hi ha una lectura natural i una d’estrambòtica?

ambiguitat_angles

ambigüitat castellà

ambigüitat castellà2

ambigüitat castellà3

No n’he sabut trobar gaires en català (deu ser pels diacrítics) i la que us penjo no és gaire graciosa (som gent seriosa, els catalans).

Cita32

L’ortografia i la mania catalana de rondinar per qualsevol cosa

Ja la tenim aquí: una nova suposada polèmica a compte de la reforma ortogràfica de l’IEC. En un parell de dies, tot de gent desvagada s’ha llançat a penjar a les xarxes el primer que els sortia de la barretina, especialment sobre la dràstica reducció dels accents diacrítics. Ahir vaig anar al programa 8 al dia per explicar que no n’hi ha per tant i que la gent acostuma a fer un gra massa de qualsevol fotesa. També n’han parlat en termes semblants (i molt millor) gent molt assenyada i més sàvia que jo, com en Màrius Serra o la Neus Nogué.

En general, la gent del ram de la lingüística veiem que darrere de la reforma ortogràfica hi ha la voluntat d’organitzar i fer més coherent la codificació, especialment quan el 2013 celebràvem el centenari de les Normes ortogràfiques. En canvi, m’ha sobtat l’article de l’Empar Moliner “La massa (dia)crítica“, que fa anar una tesi massa recurrent: tot és fer-ho fàcil i com el castellà. És a dir, que l’IEC abaixa el nivell i aplana el camí a la catanyolització. Si llegiu els comentaris dels lectors, la cosa fa pinta de conspiració sideral.

Si la gent no fos tan propensa a indignar-se i a escriure sense pensar, s’hauria molestat a llegir, per exemple, les Normes ortogràfiques del 1913 i hauria trobat això:

normes-diacritis

Oh, sorpresa, encara es podia haver eliminat més ambigüitats. La pobra Empar no hauria d’escriure “la dona dona” ni “la dona dóna”, sinó “la dóna dóna”. Quannts problemes que s’hauria estalviat en escriure els articles en què parla de l’os de l’ós i no pas de l’ós de l’os i dels peixaters que vénen i venen al mercat (o potser que venen i vénen al mercat?). Sembla que després d’aquesta reforma els catalans estem condemnats a no entendre’ns quan escrivim, com si els problemes de comprensió lectora i les ambigüitats tinguessin res a veure amb l’ortografia i no pas amb la sintaxi i la mala planificació dels textos. En fi, una tempesta d’estiu, perquè al capdavall, sempre hem tingut peixaters que venien i venien al mercat i quan la meva dona em pregunta si vull vi i dic ‘prou’, ella me’n posa.

Ara, si penseu que això del català és massa fàcil i cal complicar-lo una mica més, no patiu, sempre podem inspirar-nos en els autors antics, que no patien per la catanyolització:

2016-10-01 10.49.00

bofarull

converse

En qualsevol cas, a mi em preocupen poc els diacrítics i més que alguns dels nostres estudiants no sàpiguen posar-hi els que no són diacrítics. El meu problema no és que no accentuïn “he mòlt”, sinó més aviat que escriguin “he molgut” o “inòqü”. Sospito molt (l’adverbi!) que el problema no té gaire a veure amb l’ortogrfia, sinó amb alguna cosa més profunda, però menys cridanera.