Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Abril de 2014

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (6)

Si ja fa uns anys Javier Marías feia escarni del discurs buit d’alguns polítics a Decir feamente nada, l’altre dia vaig tenir una sensació diferent navegant pel TDX. Vaig anar a petar a una tesi doctoral que anava acompanyada d’aquest resum:

L’efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d’allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l’ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l’inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.

I res més. Una mostra magnífica de resum inútil amb mots bonics.

Gramàtica escolar

Els professors de llengua catalana (o de filologia catalana, si voleu) sempre ens queixem de tot, tendim a visions apocalíptiques de la realitat i enyorem un passat idíl·lic en què tothom escrivia un català immaculat i amb flaires mediterrànies. Bé, els qui hem crescut acadèmicament en la crisi de les humanitats, no hem conegut temps millors i hem conviscut sempre amb un català tan dolent com el de qualsevol altra època acostumem a acostar-nos al tema amb una certa tranquil·litat, que molt sovint hom pren per tebiesa. Com que som conscients que l’extensió del català per la via educativa és limitada i imperfecta (sent generosos), aquesta questa actitud és en part una reacció defensiva davant del fet incontrovertible que bona part dels textos que ens toca revisar o corregir provenen de persones que tenen una relació molt superficial amb la llengua catalana (torno a ser generós): no és la seva llengua ni l’han hagut de fer servir fora de les aules (parlo d’aules i no d’escola, perquè els patis, la cafeteria o els passadissos tenen dinàmiques lingüístiques diferents, on la irrellevància del català és encara més gran). Ja us he ofert mostres ben il·lustratives d’aquesta mena de textos i hi tornaré en una altra ocasió a l’apartat corresponent d’aquest blog, però es tracta d’un problema que cau fora del nostre abast i encaparrar-nos-hi ens porta a la frustració i a fer-nos mala sang. És més realista (confio) influir en la manera com acostem la nostra llengua a persones que hi són alienes i indiferents, per tal que la facin un xic seva o, almenys, que no s’ hi tornin en contra. En aquest punt, el paper dels mestres és fonamental, especialment a primària, que és on s’han de sedimentar les competències lectores i d’expressió oral i escrita. La qüestió que ens hauríem de fer, doncs, és si els esforços van en aquesta direcció.

Com ja he dit abans, sóc professor de llengua catalana i, per tant, gat escaldat. A més, llegir l’àlbum de treballs del segon semestre del meu fill no contribueix a tranquil·litzar-me. El primer que destaca de l’àlbum és la mera aparença física: és un poti-poti de fulls impresos, fotocòpies de mala qualitat i fitxes diverses. No és la fi del món i toca acceptar que l’escola s’estimi més aquest sistema tipus collage que no els llibres de text tradicionals, encara que sigui a costa de donar a les criatures fulls mal impresos o mal fotocopiats i amb alguna incorrecció. Però si comencem a fullejar l’àlbum comencen a trobar-hi petits detalls sospitosos. En primer lloc, si no fos que hi ha un full de color al capdavant de cada matèria, no t’adonaries que passes de les matemàtiques a la llengua catalana: són fulls grisos, amb exercicis de tipus bateria i quadres de resum de conceptes gramaticals (de fet, explicacions terminològiques). Hi ha pocs textos escarransits (paràgrafs de cinc o sis línies) i cap no és literari. Aquí trobem un contrast enorme amb la part de llengua castellana, que es treballa amb fitxes centrades al voltant d’un text literari d’una pàgina aproximadament. I quins textos! Res de l’excursió de la Xiamae a veure els seus cosins Hadmed i Hassan, sinó fragments de Miguel Strogoff, el Llibre de la Selva, la Volta al Món en 80 dies, Moby Dick o fins i tot la Canción del Pirata d’Espronceda. No necessàriament textos sublims, però sí veritables clàssics juvenils amb un vocabulari ric (i notes al peu per explicar els mots difícils). Al costat, els textos catalans són una mena de catecisme laic del pensament políticament correcte amb vocabulari i sintaxi pobres. I és que no són gaire diferents dels textos curts de la secció d’anglès, però amb una diferència: l’anglès parla de coses frívoles i divertides (esports, aventures, viatges) i no de coses serioses i avorrides. Comenceu a veure per on va la cosa?
Com ja us deveu imaginar, a diferència els materials anglesos, els catalans i castellans introdueixen un munt de terminologia gramatical (subjecte, predicat, complement, determinant, el·líptic, enunciatiu, nucli, sintagma, etc.), però amb finalitats purament taxonòmiques: identificar i classificar. Hi trobem, doncs, moltes definicions i llistats que cal memoritzar sense atendre gaire al sentit i al valor respecte al conjunt de la llengua (i no parlo de l’ortografia). Som, doncs, davant de la tradició hispànica més rància, que ha perdurat malgrat les reformes educatives i els canvis de pla d’estudis de les escoles de mestres (perdó, facultats de ciències de l’educació). I és que el meu nen s’ha d’aprendre les mateixes definicions i fa les mateixes anàlisis morfosintàctiques que vaig fer jo fa trenta anys! Ho podeu comprovar a la imatge següent:

Malgrat la coincidència fonamental entre català i castellà en la ‘dèria terminològica’ de què ens parlava Ignacio Bosque fa uns mesos: “A veces se percibe entre profesores y alumnos más preocupación por identificar el mejor término para un concepto que por conocer las propiedades del fenómeno que designa o por averiguar el lugar que este ocupa en el sistema gramatical.” I malgrat tot, hi ha algunes diferències i, ai las!, els catalans hi sortim perdent. Noteu la diferència entre aquestes dues definicions de la relació subjecte-predicat:

Cap de les dues és una meravella, però la catalana és més llarga i confusa i alhora deixa d’esmentar el fet fonamental de la concordança. Verge santa, encara preguntem qui fa l’acció! Com és possible? I encara més, com és possible que s’expliqui un fenomen gramatical idèntic de dues maneres completament diferents segons si és la classe de català o la de castellà? (Com que és la tutora qui fa les dues matèries, confio que no li agafi un atac d’esquizofrènia…)
Curiosament, en altres casos, la descripció del fenomen català es basa simplement en ‘el contrari que en castellà’:

No m’estenc més, perquè em penso que ja he pogut mostrar el meu argument: l’ensenyament de la llengua a primària es pot fer de maneres diferents, però sospito que les tries per al català són sempre les més enrevessades, antiintuïtives i avorrides possibles. Un altre dia miraré de reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (5)

Per demostrar que la mala redacció no és patrimoni de cap àmbit científic, aquí teniu una petita mostra d’una tesi del Departament d’Infermeria de la URV:

Per a Marina Subirats (1994) la teoria del sexe/gènere introdueix aquest dos termes per facilitar la distinció entre els fets biològics i els fets socials. Es indiscutible que des del punt de vista biològic hi ha diferències entre homes i dones. Però no està demostrat que aquestes diferències biològiques, per a les quals s’utilitza el terme “sexe”, impliquen per si mateixes capacitats, aptituds i actituds diferents entre els individus. Lo que configura capacitats, comportaments o personalitats diferents és el gènere: el gènere és un conjunt de normes diferenciades per a cada sexe, que cada societat elabora segons les seves necessitats i que són imposades als individus a partir del naixement, com a pautes que deuen de regir els seus comportaments, desitjos i accions de tot tipus. Els generés estan contínuament redefinint-se per la societat, no són mai totalment estables i es van modificant en relació a altres canvis socials, com la divisió del treball, la moral sexual, els canvis demogràfics, inclòs les guerres.

La consideració dels gèneres com a conjunt de pautes socials (es a dir, com a construccions socials) diferenciadores i limitadores de les possibilitats individuals, posa de manifest una relació de poder: la dominació dels homes i mes específicament del gènere masculí, sobre les dones. Aquesta dominació dóna forma a totes les relacions socials: el treball, la política, la cultura, la ciència i òbviament a les relacions interpersonals. En aquesta relació de poder, les actituds i comportaments que històricament han estat atribuïdes al gènere masculí són les predominants i generals, mentre que l’univers que tradicionalment ha estat considerat com a propi de les dones es vist com alguna cosa particular i sense transcendència per al conjunt de la societat. En aquest sentit la dominació d’un gènere per l’altre constitueix la base d’un ordre socials jeràrquic, que determina posicions dels individus al marge de les seves capacitats específiques. (SUBIRATS, 1994)

Si es pot ser doctor(a) escrivint així, com se suposa que hem de convèncer els nostres estudiants de la importància d’escriure bé?

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (4)

PHderrida2

La mala redacció no sempre és un desastre gramatical, ortogràfic i lèxic. De fet, hi ha textos impecables en aquests tres apartats que malauradament no tenen ni cap ni peus. Es tracta de textos que sota una redacció alambinada i una sintaxi recargolada amaguen la buidor més absoluta. Qui més mal ha fet en aquest àmbit, sens dubte, ha estat Jacques Derrida, que, personalment i a través dels seus innombrables sequaços, va contribuir a desprestigiar la filosofia de la segona meitat del segle XX. Només com a mostra, us recomano que llegiu aquest fragment del seu article “L’estructura, el signe i el joc en el discurs de les ciencies humanes” (la resta de l’article no és millor), que es va publicar en un volum apoteòsic dels Marges, l’any 1983 (que inclou un text de Lacan digne d’estudi en classe de psiquiatria).

Tal vegada s’ha produït en la historia del concepte d’estructura un fet que hom podria anomenar un «esdeveniment» si aquest mot no comportés amb ell una càrrega de sentit que l’exigència estructural –o estructuralista– té justament per funció de reduir o de posar en dubte. Diguem tanmateix un «esdeveniment» i prenguem aquest mot amb precaució entre cometes. Quin seria, doncs, aquest esdeveniment? Tindria la forma externa d’una ruptura i d’una repetició (redoublement).

Seria fàcil de mostrar que el concepte d’estructura, així com el mot estructura, tenen l’edat de l’epistēmē, és a dir de la ciència i de la filosofia occidentals alhora, i que enfonsen llurs arrels dins el sol del llenguatge corrent, al fons del qual va a collir-los l’epistēmē per endur-se’ls cap a si mateixa en un desplaçament metafòric. Tanmateix. fins a l’esdeveniment que jo voldria localitzar, l’estructura, o més aviat l’estructuralitat de l’estructura, encara que hagi estat sempre en vigor, s’ha trobat sempre neutralitzada, reduïda: per un gest que consistia a donar-li un centre, a posar-la en relació amb un punt de presencia, amb un origen fix. Aquest centre tenia per funció no només d’orientar i equilibrar, d’organitzar l’estructura –hom no pot pas pensar, en efecte, una estructura inorganitzada– sinó de fer sobretot que el principi d’organització de l’estructura limités allò que podríem anomenar el joc de l’estructura. Sens dubte el centre d’una estructura. tot orientant i tot organitzant la coherència del sistema, permet el joc dels elements a l’interior de la forma total. I encara avui una estructura privada de tot centre representa l’impensable en ell mateix.

No obstant això, el centre tanca també el joc que obre i fa possible. En tant que centre, és el punt en què la substitució dels continguts, dels elements, dels termes, ja no és possible. Al centre, la permutació o la transformació dels elements (que d’altra banda poden ser estructures incloses dins una estructura) hi és prohibida. Almenys ha estat sempre prohibida (interdite) (i empro aquest mot intencionadament). Hom ha pensat sempre, doncs, que el centre, que per definició és únic, constituïa, en una estructura, allò mateix que, tot comandant l’estructura, escapa a l’estructuralitat. És per això que, per a un pensament clàssic de l’estructura, el centre es pot dir, paradoxalment, dins l’estructura i fora l’estructura. És al centre de la totalitat i tanmateix, ates que el centre no li pertany, la totalitat té el seu centre en un altre lloc. El centre no és el centre. El concepte d’estructura centrada -tot i que representa la coherència en ella mateixa. la condició de l’epistēmē com a filosofia o com a ciència- és contradictòriament coherent. 1, com sempre, la coherència en la contradicció expressa la força d’un desig. El concepte d’estructura centrada és, en efecte, el concepte d’un joc fonamentat, constituït a partir d’una immobilitat fundadora i d’una certesa tranquil·litzant, ella mateixa sostreta al joc. A partir d’aquesta certesa, pot ser donada l’angoixa, que neix sempre d’una determinada manera d’estar implicat en el joc, d’estar lligat al joc, d’estar corn a ésser des d’un bon principi dins el joc. Partint d’allò que anomenem, doncs, el centre i que, podent com pot ser tan dins corn fora, rep indiferentment els noms d’origen o de fi, d’archē o de télos, les repeticions, les substitucions, les transformacions, les permutacions són preses sempre dins una historia del sentit –és a dir una historia i prou– de la qual hom pot sempre evocar l’origen o anticipar la fi en la forma de la presencia. És per això que tal vegada hom podria dir que el moviment de tota arqueologia, corn el de tota escatologia, és còmplice d’aquesta reducció de l’estructuralitat de l’estructura i intenta sempre de pensar aquesta darrera a partir d’una presencia plena i fora de joc.

Una mostra sublim de xerrameca, que com va mostrar Harry Frankfurt a On bullshit és més perillosa que la mentida. Per cert, Searle ja va revelar l’opinió que Foucault (Déu n’hi do, quin altre) tenia de Derrida i era demolidora: “the sort of philosopher who gives bullshit a bad name”.

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (3)

Ahir vaig topar amb aquest article al diari Ara:

¿La majoria saben redactar en anglès?

ALBERT PLA NUALART | Actualitzada el 06/04/2014 00:00

L’ARA I ‘EL PERIÓDICO’ coincidien ahir a afirmar i lamentar -en articles sobre els resultats de les proves d’avaluació a 4t d’ESO- que gairebé la meitat dels adolescents catalans no saben redactar en anglès.

La notícia em deixa parat pel seu optimisme. ¿Algú creu que en aquest país més de la meitat dels nois i les noies de 16 anys saben redactar en anglès? Jo no. I diria que seria més exacte afirmar que gairebé la meitat no saben redactar en cap llengua.

L’obsessió per l’anglès difumina un drama més greu i estructural: l’alarmant nivell de lectoescriptura amb què se sol acabar l’ensenyament obligatori i amb el qual a bastants alumnes, massa, se’ls deixa accedir al batxillerat, cedint a les pressions dels pares.

Aquesta estratègia d’autoengany fa llum sobre una curiosa paradoxa: per regla general, els de batxillerats cientificotecnològics són millors en llengua i literatura que no pas els de batxillerats més humanístics. És a dir, els de ciències són millors que els de lletres… en lletres.

Per què? Simplement perquè ja fa anys que en una competència tan clau com la lectoescriptura, els docents, per impotència, abaixen tant el llistó que els alumnes amb més ganes de treballar, que volen més rigor i reptes, es decanten majoritàriament per les ciències. No són, per tant, millors només en ciències sinó en actitud.

I aquesta impotència docent no la mitigaran els ginys tecnològics sinó disposar d’un temps i unes ràtios que permetin al professor de llengua fer sovint una cosa tan simple i important com corregir primer a casa i després personalment davant de cada alumne una redacció.

S’aprèn a redactar sent obligat a reflexionar críticament sobre el que escrius per algú que sap escriure. Quan els docents ho puguin fer, el llistó de lletres se situarà on toca i els itineraris humanístics deixaran de ser un refugi d’indolents.

Deixant de banda les anàlisis més o menys catastrofistes, haig de dir que just el dia abans vaig topar amb aquesta redacció d’un alumne universitari (tot amb un gran SIC):

Dos maneres d’arribar a la UAB

Hi ha moltes maneres d’arribar a la UAB, tantes com camins, tot depén d’on vinguis.

El meu sistema és el cotxe. Vinc des de Terrassa hi és molt fàcil arribar-hi, només has d’agafar l’autopista C-58 direcció Barcelona hi en deu minuts has arribat.

Altra manera és arribar en FGC, hi ha una estació a la rambla de Terrassa que et portarà fins la UAB. Però per arribar-hi has de cambiar de via a Sant Cugat hi anar direcció Sabadell.

Exposades les dos formes d’arribar a la UAB he de dir que prefereixo el transport privat. ¿Perqué? dons per qué el temps invertit és menor i la comoditat més gran. Si ha això sumem que et dóna més mobilitat, ja no hi ha dubte.

En transport públic perds molt temps en el cambi de via a Sant Cugat, i a més és meinx comode, ja que hi ha molta gent al matí.

Altre item a tenir en comte és la despessa econòmica d’un hi altre sistema. Jo em pregunto, ¿el preu del transport públic és en realitat un preu públic? Jo crec que no. Així que mentre no tinguem uns preus públics dels FGC o de l’autobus jo vindré a la UAB amb el meu cotxe.

No calen comentaris, oi?

De la mala redacció considerada com una de les belles arts (2)

És un lloc comú criticar el llenguatge burocràtic, que molt sovint és fosc, recargolat i eufemístic. La universitat en va plena, d’aquest llenguatge, especialment en informes i documents de juntes i comissions, però la plaga s’estén com una taca d’oli i ja ha deixat enfangats els nostres estudiants, que hi troben una estranya seducció. Avui us porto un exemple prototípic que combina el recargolament eufemístic amb la redacció descurada i incorrecta, tot plegat fruit d’un esforç de superació digne d’elogi que augura una exitosa carrera acadèmica.

PROPOSTA FRANJA HORÀRIA MÒBIL
Des de l’Assemblea de Filosofia i Lletres proposem una franja horària mòbil que s’adaptarà a les dificultats que presenta la planificació dels horaris de les nombroses assignatures de la facultat i que, a més, esdevindrà en avantatges per a diversos sectors de la comunitat educativa de la facultat.

-L’horari no canviarà. Els problemes sorgits a partir de les dificultats d’enquadrar horaris per tal d’establir una franja horària desapareixeran.

-La simetria no es trencarà, seguirà uniforme i, per tant, les classes es seguiran duent a terme amb el mateix sistema que fins ara.

-No hi ha problema amb la capacitat de l’aulari ja que aquesta variable no es sotmetrà a cap canvi, com les dues anteriors.

-Aquesta franja mòbil, que serà calendaritzada i accessible per a tothom des de l’inici de curs, es podrà invertir en fer conferències o cicles sense la necessitat de perdre hores d’altres assignatures l’assistència als quals, afavoreix la diversitat de mètodes instructius i enriqueix l’aprenentatge.

– Aquesta franja horària es durà a terme en horaris de màxima afluència a la facultat evitant que, estudiants que han de fer un llarg desplaçament o que treballen en horaris en què es duen a terme les activitats que es realitzaran durant el transcurs de la Franja Horària, no es vegin en una situació pejorativa, com passa actualment, pel fet que els serà més fàcil assistir i prendre part d’aquestes activitats.

-Amb aquest sistema es dotarà les estudiants de llibertat d’elecció de participar de l’Assemblea de Facultat o no. Actualment la mancança d’una franja coacciona a l’alumne que vol assistir a l’òrgan de representació de totes i tots els estudiants de la facultat sense perdre classe.

– El còmput d’hores de docència no quedaria per sota de les que requereix la legalitat vigent.

– Pel que fa al professorat, aquesta franja horària també l’afavoriria en termes de coordinació i organització.

A continuació s’explica el funcionament de la franja horària i s’adjunta un calendari que recolza la descripció per facilitar-ne la comprensió.

La franja horària que s’alliberarà és mòbil, és a dir, no s’establirà de forma permanent un dia i una hora setmanalment si no que cada setmana anirà rotant, passant per cada dia de la setmana de major afluència a la facultat (de dilluns a dijous) i per cada franja horària, també d’afluència nombrosa (des de les 10h fins les 16:30, per afavorir també a les companyes de tarda. Aquesta Franja Horària afectarà a totes les assignatures per igual.

La proposta consisteix en:

  • Durant la primera setmana de curs, la franja serà dilluns de 10 a 11:30; la segona setmana de curs la franja serà dimarts de 10 a 11:30; durant la tercera setmana de curs la franja serà dimecres de 10 a 11:30; durant la quarta setmana la franja serà dijous de 10 a 11:30. La següent setmana, la cinquena, ja s’iniciaria la franja següent i així successivament durant quatre setmanes fins a final de semestre, essent sols dues les hores que es podran reinvertir de cadascuna de les assignatures en d’altres activitats de la facultat.
  • – Un exemple seria:

    Si dimarts de la segona setmana de curs tens Orígens de la Literatura Anglesa a les 10h i fins les 11:30, aquest dia no faries classe d’aquesta assignatura perquè serà la Franja Horària. La setmana següent, la tercera de curs, tindries classe d’aquesta assignatura amb normalitat i, la quarta, tenint en compte que hi ha simetria d’horaris entre dimarts i dijous, tornaries a no tenir classe d’Orígens de la Literatura Anglesa de les 10h i fins les 11:30. Després d’això, les classes d’aquesta assignatura es duran a terme amb normalitat i regularitat fins a final de semestre.

    No hem d’entendre la Franja horària lliure de docència com una hora i mitja morta, sinó com una possibilitat de donar vida a la facultat, de fer-la quelcom més que un lloc de pas i que, per tant, sembli més el que és, una facultat, que no pas un institut.

    De la mala redacció considerada com una de les belles arts (1)

    Aprofitant que he començat les classes d’Expressió escrita, començo una secció dedicada a la mala redacció com una de les belles arts. La idea és mostrar textos que mostrin la voluntat i la tenacitat dels autors d’aprendre a escriure malament. Les mostres no arriben a la qualitat dels guanyadors del Bad Writing Contest de Denis Dutton, però deunidoret.

    Avui us porto un clàssic que crec que serà difícil de superar, especialment perquè és del màxim nivell universitari, però no defallim!

    CONCLUSIONS DE LA JORNADA DE DEBAT UNIVERSITARI. FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. Desembre de 2009.

    I. LA UNIVERSITAT, EL SEU GOVERN I EL SEU RÈGIM ECONÒMIC I DE TREBALL

    1. Fa unes dècades una qüestió obligada sempre que es és tractava de la Universitat era la consideració del vincle, en doble sentit, entre Universitat i Societat, no considerant cap accepció restrictiva,
    reduccionista, de cap dels dos termes, Universitat comprenia la seva doble vessant investigadora i docent, Societat era tota ella, no una part, ni les seves organitzacions o representacions. Cal
    recuperar la perspectiva de la funció social de la Universitat. En el moment actual aquest perspectiva es desvirtua de diverses maneres. Una és reduint la relació universitat-societat a la presència del element privat en la universitat pública. L’altra, en el camp del govern de la Universitat, interpretant-lo com una gestió jeràrquica, amb èmfasi en l’execució i menyspreu de la representació, dels claustres de les juntes; el que suposa una pèrdua de la seva qualitat democràtica i, per tant en detriment de la plena interacció entre universitat i societat, que exigeix una democràcia el més complerta, integral, possible i no una democràcia reduïda com sovint se’ns planteja. La implementació del Pla Bolonia “a cost cero” – que ja es plantejava abans de que, a més, la crisi econòmica ens hagi caigut al damunt, sense finançament específic, amaga el desig de privatització, ni que sigui parcial, de la Universitat i en qualsevol cas la facilita. Com ha posat de manifest la declaració de la Universitat Complutense de Madrid sense recursos addicionals no és possible el nou model; que se’ns parla de cost cero s’està parlant de cost públic cero, se’ns amaga el sentit darrer de la fórmula, per bé que en ella no hi ha ni imprevisió, ni frau en la voluntat de portar a terme la reforma, però si una mitja veritat per no assumir públicament las conseqüències real del cost cero, la reforma de fer-se, i ja està en marxa, serà finançada i si no és pel pressupost públic ho serè pel interès privat; en aquest darrer cas no només serà finançada, també serà orientada en el seu benefici, en el seu màxim benefici que és la regla d’or que regeix l’actual sistema de mercat.

    Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén